Novel·la gràfica negra. Joc de miralls entre novel·lista, dibuixant i guionista

30.01.2018

La creació d’un còmic sovint gira entorn de la parella formada pel guionista i el dibuixant. Però a vegades és un novel·lista qui explica la història. En la primera taula rodona del cicle BCNegra, els dibuixants de còmic Jordi Bernet i Rubén Pellejero, i els guionistes i novel·listes Sergi Álvarez i Carlos Salem ens ofereixen algunes reflexions des de i sobre la mirada de l’autor de novel·la gràfica negra. Agraïm a Pellejero el detall de fer aquest dibuix de Corto Maltés, que il·lustra l’article, dedicat als nostres lectors.

Corto Maltés. Un detall de Rubén Pellejero pels lectors de Núvol

“La novel·la negra permet narrar històries d’una forma intemporal, com una història de 1936”, explicava el dibuixant Jordi Bernet a l’inici del col·loqui, i continuava dient que “avui el gènere negre és cada cop més present en novel·la, còmic i cinema”. L’acompanyaven el dibuixant Rubén Pellejero i els guionistes Sergi Álvarez i Carlos Salem, en la taula rodona a la Biblioteca Jaume Fuster, que ahir inaugurava la 13a BCNegra (del 29 de gener al 4 de febrer). Les figures del dibuixant, el guionista i el novel·lista van definir el “joc a tres” que és l’escriptura o l’adaptació d’una novel·la, i la seva translació al llenguatge de les vinyetes. D’aquesta manera, el públic va apropar-se al còmic a través de la mirada polifocal dels autors.

En la creació d’un còmic —negre, o no— és idònia la simbiosi entre dibuixant i guionista. La suma de la llibertat creativa de cadascú és molt enriquidora en el procés de creació: com Muñoz i Sampayo o Zentner i Pellejero. El mateix Jordi Bernet prefereix els guionistes que, donant-li uns personatges i uns diàlegs, li deixen plena llibertat sobre el dibuix: per exemple, els textos que li donarien guionistes com Trillo o bé Abulí “són molt sintètics perquè confien en mi”, afirma Bernet. Això li permet plantejar la pàgina com “el rodatge d’una pel·lícula” que cal narrar d’una forma “eficaç i sorprenent”. De la mateixa manera, Pellejero afirma que si el dibuixant és responsable i conscient de la narració de la imatge, això l’ajuda a donar vida al seu personatge.

Cal evitar que el còmic “s’apagui”: un text excessiu alenteix el ritme de lectura —i impedeix la iniciativa del dibuixant—, i també ho fa un excés d’insistència en detalls anecdòtics del dibuix. Amb aquest discurs, Bernet exposava que “sovint cal sacrificar el lluïment personal en benefici del ritme narratiu de la història”. Menys és més. En efecte, confessava Bernet que el seu “aliment espiritual” era i és la ‘gran pantalla’. Encara més, els diferents autors van coincidir en l’opinió que el còmic negre han de mantenir un “ritme cinematogràfic”, recollint així l’esperit d’acció trepidant que caracteritza el gènere negre.

Per un altre cantó, és evident que passar de la narrativa al llenguatge del còmic és com a mínim “delicat” perquè inevitablement es tracta, com ho explicava el novel·lista Sergi Álvarez, d’una “adaptació”. De fet, “adaptar una novel·la a còmic és reescriure-la pràcticament tota” perquè els recursos expressius canvien, reflexionava l’escriptor Carlos Salem parlant del còmic Que decidan las cerillas, que parteix d’una novel·la seva.

Malgrat que el periodista Víctor Fernández va moderar discretament la conversa, buscant sovint una resposta individual, el diàleg entre els ponents es desbordava tot creant un relat propi. Les constants referències a la història de la narració gràfica construeixen, en fris, un recorregut de la influència del gènere negre en el còmic: des de l’Agente secreto X-9, de Hammett i Raymond, fins al còmic ‘hardboiled’ dels vuitanta amb Watchmen de Moore o més tard Sin City de Miller —amb meandres com Corto Maltese o les novel·les de Patricia Highsmith o Andrea Camilleri, citades per Pellejero. Els anys vuitanta van ser dolços i favorables per la producció i recepció popular de còmics, “amb unes vint-i-dues revistes de còmic al quiosc, tirades periòdiques d’entre trenta mil i un milió d’exemplars i un circuit europeu de revistes”, explica Bernet. Avui ens hem de conformar amb el format de novel·la gràfica que, segons Salem, “permet a dibuixants i guionistes elaborar llargmetratges complexos”. Malgrat això, l’esperit del gènere negre enllaça totes aquestes èpoques fins avui.

És ben sabut, i ho diu el mateix dibuixant de Torpedo, que la violència dins aquests còmics —tan característica del gènere— “voreja la immoralitat”. I de la mala cara que fan alguns editors quan apareixen escenes de sexe en sorgeix el que els ponents van anomenar “doble moral” dins d’aquest gènere de la cultura popular. Cal dir, però, que encara queda camí per arribar a un còmic sense estereotips masclistes, o una via “transgressora” que cal sobrepassar.

El còmic “negre” sovint ho és d’una forma literal. Pellejero estima les taques de tinta sobre el paper, i Bernet afirma que els agrada “la immediatesa i el dramatisme del blanc i negre”, estilísticament en la línia de Milton Caniff, Frank Robbins, Will Eisner, Joe Kubert, Noel Sickles o Alex Toth. En certa manera, el color treu aquesta força del gènere negre, que també aconsegueix el cinema o el jazz.

Les paraules d’aquests grans del còmic ens van mostrar els racons ocults de les seves metròpolis particulars: entre el fum, els gàngsters i els trets, vam entrellucar la fosca mirada de l’autor. Tornem ara, enriquits, al monocrom de les pàgines. Una broma de Bernet precedeix el ‘fos a negre’: un reiteratiu “cada vegada ho veig tot més negre”, i conclou “fins i tot, la política”. Ho veurem aquesta setmana.