Nous horitzons per revitalitzar el sector cultural

23.11.2015

Els efectes negatius de la crisi, en l’àmbit cultural català, han sigut devastadors. Aquesta és una de les conclusions de l’últim informe que ha elaborat el CoNCA, sobre “L’estat de la cultura i de les arts”, segons el qual la institució expressa la seva “inquietud davant l’estat actual del sistema cultural a casa nostra”. Amb aquest informe, que presenta una nova estructura per poder incidir més en l’acció de les institucions i en la reflexió general del sector cultural, el CoNCA vol posar de manifest la pèrdua de pes del sector cultural en el conjunt de l’economia del país, cosa que es constata amb la reducció de llocs de treball i en aquells sectors que han patit més les circumstàncies de la crisi.

Carles Duarte

Carles Duarte

Al preàmbul de l’informe, “en aquests darrers anys hem vist com es reduïa el pes institucional de la cultura, fet que es reflecteix en l’escàs percentatge assignat a la cultura dins dels pressupostos del Govern i en algunes mesures preses durant els darrers anys que han posat en perill la continuïtat i la supervivència de projectes culturals”. Així, doncs, tal com assegurava Carles Duarte, president del CoNCA, “L’Estat de la cultura i de les arts” vol, d’una banda, donar una perspectiva més general que convidi a una reformulació de les polítiques culturals on es reflecteixin els aspectes més determinants de les profundes transformacions que viu la nostra societat, i, de l’altra, contribuir a dibuixar noves aproximacions i nous horitzons.

Així mateix, l’informe es proposa com a objectiu “aconseguir un canvi substancial d’aquesta situació”. Respecte a l’any passat, la tendència general de recessió (que va començar el 2008) es manté, tot i que s’ha produït una reducció del valor afegit brut que aporta cultura en l’economia general del país: han caigut un 16% de les empreses i un 31% del valor afegit, s’han perdut més de 30.000 llocs de treball des del 2009. A més a més, les subvencions s’han reduït un 34% i el pressupost de la Generalitat se situa al 0,7%, “la xifra més baixa en tota la història”, segons Gemma Sendra, vicepresidenta del CoNCA. Aquesta situació ha portat el CoNCA a expressar al Parlament “la necessitat que es reconegui el paper que la cultura té com a pilar de la nostra història i la nostra identitat col·lectiva i com a component decisiu per a una política transversal que impacta de forma determinant en àmbits com l’educació, l’emprenedoria, la creativitat, la innovació, la cohesió social, la integració d’altres cultures, la indústria, l’economia i la internacionalització”.

L’informe, doncs, se centra en cinc àmbits dels quals s’han encarregat cinc especialistes diferents (Nicolás Barbieri, Jordi Pardo, Lluís Bonet, Antoni Laporte i Joaquina Bobes): drets culturals, equipaments públics en la governança cultural, educació, finançament cultural, públic cultural, i joves i cultura. Per a Duarte aquests són eixos importants “des del punt de vista de la reformulació de les polítiques culturals”.

Drets culturals

“Els drets culturals són indissociables dels drets humans”, afirma Barbieri al capítol corresponent. En la Declaració de Friburg sobre drets culturals es concreten nou grups de drets: escollir la identitat pròpia, accedir al patrimoni cultural, pertànyer o no a una comunitat, accedir a la vida cultural i participar-hi, expressar-se en la llengua escollida, el dret d’autor, el dret a l’educació, el dret a la informació i el dret a participar de l’elaboració, execució i avaluació de polítiques culturals. A Catalunya, tanmateix, la presència d’aquests drets en la legislació és limitada i poc coneguda: està detallat en els articles 4, 22, 40 i 42 de l’Estatut d’Autonomia (2006), en la Carta de ciutadania. Carta de drets i deures de Barcelona (2011) i alguns governs locals fan servir l’Agenda 21 de la cultura en les polítiques urbanes. En l’àmbit acadèmic, el paper dels drets culturals no ha estat gaire estudiat, ni tampoc s’ha abordat des de les organitzacions. A més a més, alguns col·lectius i organitzacions s’hi han oposat: “Part d’aquests darrers plantejaments han tingut traducció en els programes electorals de plataformes i partits que han concorregut a les elecciosn del 24 de maig i que, en alguns casos, governaran a les ciutats els propers anys”, afirma Barbieri.

Segons Gemma Sendra, els drets culturals són un focus important sobre el qual cal redefinir l’actual statu quo, perquè responen a la “pertinença a una comunitat, a l’aproximació a uns codis i uns llenguatges”. Així, doncs, la proposta del CoNCA és buscar com capgirar els focus de les polítiques no des de l’àmbit de l’oferta sinó del públic, ja que és “el que dóna sentit de cohesió social i el que pot aconseguir la centralitat de la cultura dins de l’espai del benestar”.

El paper dels equipaments públics

CCCB

CCCB

Els equipaments culturals són “un dels pilars més decisius dels serveis culturals que presten les administracions públiques”, afirma Jordi Pardo a l’informe, ja que representen la infraestructura cultural bàsica per a la gestió de serveis i la producció i comunicació cultural. L’actual crisi econòmica, juntament amb l’increment de l’IVA i les retallades pressupostàries són la causa principal de la viabilitat dels equipaments públics. Duarte assegura que cal revisar el paper dels equipaments públics en la governança cultural: “La percepció general és que en el camp de la cultura no sempre hi ha hagut una visió integral, transversal, sinó que cada administració ha anat jugant la seva partida, sense tenir present el mapa integral”. Duarte advoca per capacitat d’entesa i esforçar-nos a fer de la cultura un espai comú on el conjunt de les institucions conflueixin en un resultat que doni més potència al sector cultural i una posició més principal en el projecte polític del país.

Segons Jordi Pardo és imprescindible, per millorar la governança i el disseny de la gestió dels principals equipaments culturals públics, una autonomia i independència institucional més gran per als principals equipaments culturals del país, així com incorporar representants i operadors del territori a la governança dels equipament per aconseguir una més bona proximitat i projecció internacional. En tercer lloc, cal desenvolupar una governança col·laborativa i oberta a la cogestió de tots els actors que formen el teixit cultural, i, finalment, cal revisar els objectius i les cartes de serveis dels equipaments i fixar noves prioritats que tenen a veure amb l’actualització de la missió i la visió institucionals.

Cultura i educació

La presència de la cultura ha de ser decisiva en l’ensenyament, ja que, segons Gemma Sendra, “si l’educació permet la igualtat d’oportunitats, la cultura hi ha d’afegir la igualtat de capacitats”. Per tant, és necessari establir col·laboració, treball, relació i comunicació entre la cultura i l’àmbit educatiu des d’un punt de vista global, “reprenent la idea de la ciutat educadora”. Tot pot ser cultura si som capaços d’interactuar amb cadascun dels agents.

Sobre aquest aspecte, Barbieri esmenta dues propostes per debatre: d’una banda, el reconeixement i la col·laboració entre les organitzacions “autodefinides com a educatives i culturals”, i de l’altra, l’avaluació i acció. L’avaluació, segons Barbieri “ha de generar coneixement útil per a la presa de decisions”.

Els públics de la cultura

Un dels grans reptes de la cultura és el públic, ja que en els darrers anys ha sofert una pèrdua radical d’espectadors i usuaris: l’any 2014, s’ha constatat una davallada del 20% del consum cultural. En aquest àmbit, hi ha tres principals focus d’atenció: mentre que cal combatre la reducció del consum i de les audiències culturals (a causa, sobretot, de l’impacte de la crisi econòmica), cal també tenir present el caràcter multicultural de la nostra societat, el qual no sempre es troba ben reflectit en l’oferta cultural i això sovint, tal com afirmen Laporte i Bobes, limita l’interès i la capacitat perquè aquests col·lectius en siguin partícips. En tercer lloc, les noves tecnologies proposen nous reptes, ja que és un nou territori on es pot produir, difondre, consumir, crear, connectar i participar, i requereix, per tant, noves regles. “Cal revisar tots els instruments de què disposem pensant en un nou país, un nou territori al qual hem de posar normes, ajuts, incentius i desplegar les polítiques adequades a aquest nou espai”, reflexiona Sendra, segons la qual hem de mirar-nos l’espai digital com un lloc d’oportunitats, mancat de fronteres (i, per tant, un avanç en l’àmbit de la democratització) i una font d’internacionalització potent.

Una altra de les principals preocupacions d’aquest àmbit són els joves, no només perquè cal replantejar les polítiques culturals perquè els joves siguin més protagonistes de la vida cultural, sinó per la capacitat econòmica de les noves generacions: “És evident en aquest moment que la precarietat d’aquesta generació li tanca portes i calen, doncs, mirades que tinguin presents la situació actual dels públics”, suggereix Duarte.

Els reptes del finançament de la cultura

Actualment, el finançament de la cultura travessa dues crisis: una de sistèmica, de canvi de paradigma tecnològic, i una altra d’econòmica, pressupostària. Els principals reptes de la cultura, doncs, són millorar els pressupostos públics, concretar una llei de mecenatge i involucrar les empreses privades en l’àmbit de la cultura. La ciutadania és un dels components principals en el finançament de la cultura: concretament, finança el 70% amb la compra d’entrades o llibres, així com s’involucra de manera voluntària amb iniciatives com el crowfunding.

Així ho expressa Lluís Bonet a l’informe: “La facilitat per finançar la cultura depèn de la visió i el compromís de certs actors clau: els promotors, el sector públic i la participació de la ciutadania. El país disposa d’uns professionals, d’unes empreses i d’unes infraestructures amb mancances, però molt sòlides que fa trenta anys. […] Pel que fa a l’acció de suport públic, mentre Catalunya no disposi de competències realment plenes en l’àmbit cultural i de plena autonomia política i fiscal, les aportacions que la Generalitat i les administracions locals puguin fer seran limitades”.

En resum, cal molta més flexibilitat, imaginació i col·laboració entre els diversos àmbits, així com explorar el compromís ciutadà, incentivar i ajudar-lo. “Caldria ajudar a buscar línies de col·laboració amb el sector privat i crear mecanismes que facilitessin a les empreses participar en l’àmbit cultural, tal com ja s’està fent a altres països europeus (com, per exemple, França)”, aclareix Sendra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ja poden anar fent informes, que nomes faran que marejar la perdiu si no s’aborda la qüestió bàsica: la mentalitat dels catalans. I aquest aspecte no el canvia ni Déu, almenys en unes quantes generacions, i això sent optimistes. Mentre en aquest país de fireta no desaparegui la mentalitat estupiditzada, ensucrada i benpensant de teletubbie guai; mentre no desapareguin les capelletes castradores de l’excel·lència en favor de la mediocritat; mentre no desaparegui la repugnant endogàmia i consegüent manca de meritocràcia regnant, ja podem anar donant-li voltes, que tot quedarà exactament com esta: és a dir, en la més absoluta podridura. No tinc ni la més mínima esperança en aquest poble.

  2. Darrer Informe per a una Acadèmia.
    Hem arribat a la conclusió. Aquest Informe no serà l’ultim. Hem de dir que el darrer diagnostic confirma que hem de fer una altre diagnosi, on potser, sabrem que hem de fer en relació a la dinamització més o menys moderneta de la Cultura Catalana. Fins ara el tema Castellers i i Trabucaires anava bé però estan empentant amb força els Correfocs i la Gastronomia de ca l’Adrià. Les altres disciplines ‘culturals ‘ hauran d’esperar una mica . Tenim prioritats senyors i poca pela. Els novíssims horitzons són ara mateix a l’altura del mar dels Sargassos. De fet , sempre hi han estat.