Sinibald de Mas. Un precursor del dret a decidir

29.01.2019

L’explorador català Sinibald de Mas (1809 – 1868) és un dels personatges més enigmàtics de la diplomàcia espanyola del segle XIX. Va viatjar per l’Índia i la Xina, des d’on va escriure informes sobre la situació política d’aquests territoris, en què es mostrava partidari de l’autodeterminació dels pobles aleshores sotmesos al jou colonial.

Retrat de Sinibald de Mas © Arxiu Fotografic del Centre Excusrionista e Catalunya

El digital de cultura publica en format digital una antologia de textos de Sinibald de Mas (1809 – 1868). Amb edició, traducció i pròleg de Jordi Joan Baños, L’Índia i la Xina és un nou títol de la Biblioteca del Núvol, que us podeu descarregar només si sou subscriptors del digital de cultura.

El llibre, incomprensiblement inèdit en català fins ara, porta un subtítol de rabiosa actualitat ―Cròniques d’un enviat colonial partidari de l’autodeterminació―, i és obra de l’explorador català Sinibald de Mas (1809 – 1868), un personatge polifacètic que va exercir oficis tan diversos com els de sinòleg, cal·lígraf, pintor, ambaixador a la Xina, espia a Pequín, aventurer i un dels pares de la fotografia. La seva facilitat a l’hora d’entendre els mecanismes de les llengües (parlava 20 idiomes) i la seva gran formació humanística i científica van atraure l’atenció de moltes personalitats de l’època, però també, i sobretot, la seva destresa a l’hora de crear uns textos que, amb transparència, mostraven la seva manera d’entendre el món i els mecanismes d’actuació i de millora sobre aquesta realitat observada a la manera d’un cronista stendhalià. Un autor injustament silenciat que va portar a terme una gesta colossal: negociar les primeres relacions de la història entre Espanya i la Xina, però que va morir fent d’agent secret de l’imperi Qing a Europa. Poca broma. A banda de tota aquesta activitat laboral, l’home encara tenia temps per escriure llibres tan curiosos i actuals com el que ara presentem.

Sinibald de Mas va marxar de Catalunya l’any 1834, durant quatre anys va travessar els principals països d’Orient fins que va arribar a la Índia. Com a ambaixador, la seva tasca consistia a redactar informes sobre el comerç i la situació política dels països que visitava i, al mateix temps, constatar la posició de França i de la Gran Bretanya respecte a aquests llocs. A L’Índia i la Xina, concretament, Sinibald de Mas es mostra com el que és: un home clau de la història, la persona que va inaugurar les relacions diplomàtiques entre Espanya i Xina, dos móns ultradistants sense cap punt en comú. En una Xina que al segle XIX romania assotada per les Guerres de l’Opi, Sinibald de Mas mantenia contacte amb personatges de la cort de la dinastia Qing i amb lords britànics que tenien poder a la Xina després de la victòria del seu país en les guerres opiàcies. El bo de Sinibald va ser un dels grans defensors de l’iberisme. Al seu llibre La Iberia. Memoria sobre la conveniencia de la unión pacífica y legal de Portugal i España hi proposa la unificació d’aquests dos països. A més va dissenyar un escut i una bandera per a aquest nou Estat Ibèric que imaginava, i va presentar propostes de matrimonis dinàstics entre Borbons espanyols i Braganzas portuguesos. Deia que agafava la idea del model xinès, precisament: Xina estava unida malgrat les diferències culturals i idiomàtiques entre les seves regions. Això la convertia en un Estat fort. Seguint aquest patró, Sinibald pensava que la unió d’Espanya i Portugal significaria poder competir amb la resta de potències europees. Passeu-me la obvietat, però té la seva conya que un català que es deia Mas fos un dels màxims defensors de la unitat ibèrica. Dues monarquies peninsulars en una sola nació. Us sona?

Una dona europea sobre un elefant. Índia al segle XIX

Partidari de l’autodeterminació

Però a L’Índia i la Xina, recordem el subtítol, l’autor es mostra partidari de l’autodeterminació dels pobles aleshores sotmesos al jou colonial, des dels indis als filipins. Aquest volum, de clarividència prodigiosa i lectura fluida, té com a tema l’Índia sota els britànics, i demostra que Mas era avançat als seus temps, un progressista perspicaç amb pensament de modernitat i estil de cronista que es fixa en tot. L’autor va intuir ―com bé explica Jordi Joan Baños al pròleg― que l’emancipació de l’Índia era inevitable i que la mobilització religiosa hi jugaria un paper fonamental: “Al capdavall, és també una reflexió sobre el colonialisme, l’intervencionisme, la sobirania i l’autodeterminació, ara amb la Xina com a centre del món”. Certament, i a dia d’avui, el vocabulari d’aquest llibre no ens resulta gens aliè. Sembla que llegim el diari, amb protagonistes diferents però amb els mateixos conflictes, amb les mateixes tribulacions, amb les mateixes esperances i unes idèntiques ganes de respirar.

Els subscriptors us podeu descarregar l’ebook aquí.

Si encara no sou subscriptors us el podeu descarregar en aquest enllaç. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una ressenya molt interessant sobre un personatge molt interessant que per tradició familiar sabem que va fer el retrat del poeta Manuel de Cabanyes (sí, l’home també pintava!)

  2. L’article és molt interessant, però el titular és tendenciós, per no dir erroni. El dret de la independència de les colònies no té res a veure amb l’anomenat “dret a decidir” (quimera jurídica de gran enginy que no es creuen ni els que el defensen: https://societat.e-noticies.cat/el-dret-a-decidir-es-una-ximpleria-que-ens-vam-inventar-79069.html) de Catalunya (entre altres coses, no només perquè Catalunya no ha estat mai colònia d’Espanya, sinó que Catalunya va participar activament en l’aventura colonial espanyola, també en el comerç d’esclaus, i se’n va aprofitar tant o més que d’altres parts d’Espanya). Les coses com siguin. Per altra banda està clar que Sinibald va treballar per Espanya i creia en una Hispània unida, com creiem molts, és a dir, creia en la unió, no en la separació, dels pobles hispànics, creia en la hispanitat. La resta són anacronismes, perquè el segle XIX, quan Sinibald vivia, tota Catalunya estava de ple en el projecte colonial espanyol: Cuba i Filipines. No va ser fins la pèrdua de les últimes terres d’ultramar que a alguns (ben pocs) catalans, els va deixar d’interessar formar part de la corona. Quan Sinibald vivia Filipines era encara Espanya, és a dir, Espanya era país veí de la Xina (ho va ser molt de temps). No eren països llunyans perquè Espanya era encara un imperi marítim. Ja existien relacions diplomàtiques entre l’imperi espanyol i la Xina des del segle XVI. Que avui Espanya sigui un país de pandereta, o quasi, no treu importància al seu imperi, que va ser el primer imperi global, i en la construcció del qual van participar aragonesos i catalans. No és que calgui estar-ne orgullós, però tampoc cal avergonyir-se’n, sobretot en un país, Catalunya, on el cognom més comú és García, i on la diada nacional commemora la derrota de la nostra estimada dinastia austríaca, que tant va fer per l’Imperi Espanyol, perquè no la volem oblidar. Salut i República!