La Notre-Dame de Victor Hugo

16.04.2019

La destrucció de la catedral de Notre-Dame ens urgeix a revisitar Nostra Senyora de París, aquesta gran novel·la de Victor Hugo. Us convidem a llegir uns fragments esplèndids que l’autor dedica a la catedral de París. La traducció catalana de R. Folch i Capdevila, publicada l’any 1927 per la Llibreria Catalonia i recuperada per Edicions 62 l’any 1981, és encara llegidora avui dia.

Façana de la Catedral de Notre-Dame

“Els grans edificis, com els grans monuments, són l’obra dels segles”, diu el poeta romàntic francès per excel·lència. “Sovint l’art es transforma quan encara estan pendents: pendent opera interrupta; i es continuen tranquil·lament segons l’art transformat. L’art novell pren el monument tal com el troba, s’hi incrusta, se l’assimila, el desenrotlla a la seva fantasia i l’acaba si pot. El fet es compleix sense entrebanc, sense reacció, seguint una llei natural i tranquil·la. És un afegit que arriba, una saba que circula i una vegetació que reprèn. Hi ha certament història per a grans llibres i sovint història universal de la humanitat en aquestes soldadures successives de diversos arts a diverses alçades en el mateix monument. L’home, l’artista, l’individu s’esborren en aquelles grans masses sense nom d’autor; la intel·ligència humana s’hi resumeix i s’hi totalitza. El temps és l’arquitectura i el poble és el paleta”.

Publicada l’any 1831 (un any gloriós per a la literatura francesa, en què també es va veure any que El roig i el negre de Stendhal i Indiana de George Sand), Nostra Senyora de París és anterior al projecte de restauració iniciat per Eugène Viollet-le-Duc, que es va iniciar l’any 1845 i es va allargar un quart de segle. Al seu llibre Hugo assenyala la degradació de la catedral i en reivindica la forma que tenia al segle XV.

“Sens dubte, avui encara és un sublim i majestuós edifici l’església de Nostra Senyora de París. Però per bé que s’hagi conservat en envellir-se, és difícil no sospirar, no indignar-se davant les degradacions, les mutilacions sens nombre, que simultàniament han fet sofrir al monument el temps i els homes; no han tingut respecte ni per Carlemany, que va posar la primera pedra, ni per Felip-August, que en va posar la darrera”.

 

Al costat d’una arruga, una cicatriu

“Damunt la cara d’aquella vella reina de les nostres catedrals, al costat d’una arruga s’hi troba sempre una cicatriu”, diu Hugo. “Tempus edax, homo edacior. Paraules que es poden traduir molt bé així: el temps és cec, l’home és estúpid. (…) Si tinguéssim temps d’examinar amb calma un a un els diversos rastres de destrucció impresos en l’antiga església, la part del temps seria minsa, la dels homes la pitjor, sobretot dels homes d’art. Cal que digui homes d’art, perquè en els darrers dos segles hi ha hagut individus que s’han vestit amb el nom d’arquitectes”.

Victor Hugo defineix Nostra Senyora de París com a “obra colossal d’un home i d’un poble, una i complexa alhora”. Descriu amb detall la façana de Notre-Dame, on hi reconeix “successivament i a la vegada, agrupats, però sense barrejar-se, els tres portals tallats en ogiva, el cordó brodat i dentellat de les vint-i-vuit urnes reials, l’immens rosetó central amb les dues finestres laterals als flancs com els capellans diaca i subdiaca, l’alta i fràgil galeria d’arcades en trèvol que aguanta una pesada plataforma damunt les seves fines columnes, i en fi les dues negres i massisses torres amb llurs ràfecs de pissarra, parts harmonioses d’un tot magnífic superposades en cinc pisos gegantins”.

“I el que diem de la façana s’ha dit de l’església sencera; i el que diem de l’església catedral de París, s’ha de dir de totes les esglésies de la cristiandat a l’edat mitjana. Tot és, en aquest art nascut de si mateix, lògic i ben proporcionat. Mesurar un dit del peu és mesurar el gegant”.

Les modes han fet més mal que les revolucions

Víctor Hugo lamenta que la catedral hagi perdut al segle XIX elements originaris del segle XV, com els onze esglaons que s’aixecaven abans del nivell del sòl, i que donaven una major alçària majestuosa a l’edifici”. També hi troba a faltar “aquells milers d’estàtues que poblaven els entrecolumnaments de la nau i del cor” o “el vell altar gòtic, esplèndidament ple de custòdies i relicaris”. I Hugo, encès d’indignació afegeix: “I què diria un subxante del segle XVI veient el pintat groc amb què els arquebisbes vàndals han empastifat la catedral? (…) Creuria que aquell lloc sant ha estat infamat i fugiria”.

Quasimodo penjat d’una campana

Víctor Hugo enumera tres menes de lesions que ha sofert Notre-Dame al llarg dels segles. En primer lloc, l’irremeiable pas del temps. En segon lloc, les revolucions polítiques i religioses, “cegues i rabioses per naturalesa”, que s’han llançat en tumult damunt l’edifici i “han arrancat les estàtues tan aviat per defensar la mitra com la corona”. I en tercer lloc, les modes, “cada vegada més grotesques i nècies , que des de les anàrquiques i esplèndides desviacions del renaixement s’han succeït en la necessària decadència de l’arquitectura. Les modes han fet més mal que les revolucions. Han llescat en el viu, han atacat l’armadura ossosa de l’art, han tallat, desorganitzat, matat l’edifici, tant en la forma com en el símbol, tant en la lògica com en la bellesa. I després ho han refet; pretensió que no havien tingut almenys ni el temps ni les revolucions. Han enganxat desvergonyidament, segons el bon gust, damunt les ferides de l’arquitectura gòtica, llurs miserables floritures d’un dia, llurs cintes de marbre, llurs guarniments de metall, veritable lepra d’ovals, d’espirals, de sises, de draperies, de garlandes, de franges, de flames de pedra, de núvols de bronze, d’amors replens de querubins inflats, que comença a devorar la cara de l’art en l’oratori de Caterina de Mèdicis i la fa morir dos segles més tard turmentada i fent ganyotes en el tocador de Dubarry. (…) Aquell art magnífic que els vàndals havein creat, les acadèmies l’han mort”.

 

La vista de París des de Notre-Dame

I acabem amb aquest fragment en què Hugo es recrea en la vista de la ciutat de París des del campanar de la catedral: “Per a l’espectador que arribava esbufegant al cim, era de primer com un enlluernament: terrats, xemeneies, carrers, ponts, places, fletxes i campanars. Tot us omplia els ulls a la vegada, el campanar tallat, el sostre agut, la torret suspesa als angles dels murs, la piràmide de pedra del segle XI, l’obelisc de pissarra del XV, la torre rodona i nua de la torratxa, la torre quadrada i brodada de l’església, allò gran, allò petit, allò massís, allò aeri. La mirada es perdia per aquell laberint on no hi havia res sense la seva originalitat, la seva raó, el seu geni, la seva bellesa, res que no vingués de l’art”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies, Puigtobella i NÚVOL.
    Aquesta és una de les funcions que demanem a la revista cultural que ja sou.
    Gràcies.