#NoTincPor: arxivar l’avui per superar el dol

22.08.2017

“El treball de l’arxiver no és només un treball de memòria. És un treball de dol”
Jacques Derrida

Manllevo aquesta cita del cinquè capítol del llibre Archives and Justice, publicat per Verne Harris l’any 2007. En ell, aquest arxiver sudafricà, que des del 2004 exerceix com a Cap del Programa de Memòria de la Fundació Nelson Mandela, exposa l’impacte que l’obra del filòsof francès ha tingut en la seva vida professional i personal. Difícilment, pocs dies després del doble atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils, podríem resumir millor per què el sector arxivístic català no pot restar-ne al marge professionalment. A través de les xarxes socials, tant les associacions (AAC, AsF) com moltes institucions (Arxiu Nacional, arxius comarcals i municipals, etc) han mostrat la seva solidaritat i el seu compromís cívic. Més enllà del condol, però, hem de ser capaços d’obrir i compartir les eines que emprem diàriament en el nostre treball de dol.

Un arxiu | Foto: Pixabay

Derrida feia aquesta reflexió sobre l’arxivística en una comunicació presentada a Sud-àfrica l’any 1998 on analitzava la tasca de la coneguda Comissió de la Veritat i la Reconciliació (CVR). El filòsof exposava que si disposéssim d’un hipotètic “arxiu total”, aquest, com succeeix amb el dol, tindria com a resultat tant la preservació de la memòria com l’oblit. És a dir, només construint i conservant a través de l’arxiu una memòria plena d’allò que ha succeït, podríem permetre’ns l’opció d’oblidar. Per a Derrida, de fet, aquest havia de ser l’objectiu final de la CVR.  Per la seva banda, Verne Harris hi afegeix una altra capa de dol en aquest procés. Com a bon professional, és conscient de la impossibilitat d’assolir un arxiu total, la impossibilitat d’evitar la rèplica, sovint inconscient, de la(les) injustícia(-cies) en els fons d’arxiu o la marginalització/exclusió en qualsevol procés d’avaluació i selecció documental. Amb tot, aquesta impossibilitat no ens ha d’aturar, sinó que precisament ens ha d’esperonar per treballar obertament i fer partícip al conjunt de la ciutadania.

El trauma és inevitable davant del terror. Un dels camins més importants, sinó el principal, per alleugerir i intentar superar-lo és el treball del dol a partir de la gestió de la memòria. A nivell personal, per descomptat, però també a nivell col·lectiu. És sobretot en aquest segon pla que l’estructura arxivística del país ha de prestar el seu servei. De la mateixa manera que ja ningú no dubta que la gestió de la informació pública, la gestió documental, comença en el moment que es creen dades i documents, hem d’interioritzar d’una vegada per totes que la gestió de la memòria pública, la gestió essencialment d’allò que esdevindrà patrimoni documental, comença també en el present.

Confiem plenament en què els sistemes de gestió de documents dels Departaments de la Generalitat garantiran l’autenticitat i integritat de la informació vinculada als atemptats i que aquesta serà transferida als arxius centrals quan pertoqui. Però els centres d’arxiu, i penso sobretot en els que encara porten l’adjectiu d’històrics, han de tenir la mateixa funció proactiva de captació i gestió de la informació que genera també el conjunt de la societat aquests dies, especialment, a través de les xarxes socials. És més, haurien de cercar l’acompanyament i la participació de les persones i col·lectius que la generen, pel que fa al seu tractament arxivístic.

Començant pels tuits dels perfils institucionals, que a dia d’avui encara no compten amb una explícita política de preservació com correspon a la resta de documentació pública. Però també pels hashtags (essent #NoTincPor el més destacat) que, de manera més o més espontània, sorgeixen i apleguen multitud de missatges amb informació de major o menor qualitat que permetrà completar la documentació oficial i també mostrar el millor (solidaritat, empatia, rigor) i el pitjor (odi, islamofòbia, infoxicació) de la nostra societat.

Fixem-nos en l’excel·lent tasca que s’ha dut a terme des de la Viquipèdia respecte els atemptats. Gràcies a la seva metodologia col·laborativa, s’han generat entrades que permeten al lector informar-se, tot contrastant una notable diversitat de fonts periodístiques i oficials. També enllacen amb les principals etiquetes de twitter, conscients de la importància de les xarxes socials per intentar generar una visió global del mirall trencat amb què recomponem la realitat. Però, una cosa és la immediata recuperació àgil de la informació i una altra és la seva preservació, contextualització i difusió a llarg termini que permeti, com dèiem, realitzar el treball de dol que necessitem.

En aquest sentit, als Estats Units hi trobem dos exemples que poden guiar-nos. El primer, el del col·lectiu, format inicialment només per arxivers, Documenting the Now, que va sorgir arrel de les contínues morts indiscriminades d’afroamericans per part de la policia i per tal de deixar constància del moviment #BlackLivesMatter. Des de llavors, han posat a la lliure disposició de tothom un conjunt d’eines per al tractament i preservació de les xarxes socials, així com una nodrida reflexió teòrica del tot valuoses per arxivar l’avui, no de manera vertical, a l’estil panòptic dels arxius institucionals, sinó horitzontal, en col·laboració amb les comunitats que estan generant la documentació. El segon, un model que es podria seguir perfectament per als fets del 17 d’agost, Our Marathon, l’arxiu digital comunitari hostatjat per la Northeastern University sobre l’atemptat a la Marató de Boston del 2013. Hi trobem des de comunicacions de condol d’administracions fins a les mostres de suport deixades espontàniament per la gent a Copley Square (tal com ara mateix succeeix a la Rambla), que l’Arxiu Municipal de Boston s’encarregà de preservar i digitalitzar. També hi ha testimonis orals, recursos didàctics i els materials que resulten rellevants per a individus i col·lectius sobre llur experiència vinculada a l’atemptat i que ells mateixos han aportat, mitjançant un fàcil mecanisme d’ingrés i descripció.

Precisament, la participació activa de la ciutadania en la creació, contextualització, tria i preservació d’allò que ha de convertir-se en la memòria pública d’un present que esdevindrà passat és el millor camí per assolir aquest impossible “arxiu total” i, més rellevant encara, per evitar que pugui dotar-se d’un significat unívoc per part del poder polític de torn. Tenim sobre això experiències molt il·lustratives, tal com els arxius independents i comunitaris ens han ensenyat. També hem insistit en la necessitat d’emprar un tractament participatiu per convertir els arxius de repressió en arxius de reparació, com es podria fer amb els Sumaríssims. Imaginem, doncs, el potencial cívic que suposaria habilitar aquests mecanismes de rendició de comptes històrica ja des del present, sense haver d’esperar dècades.

Tècnicament, doncs, és possible. Però, i políticament? És a dir, hi ha voluntat perquè els arxius de Barcelona, Ripoll, Cambrils (per citar els tres municipis on els atemptats han tingut un major impacte social) encapçalin el disseny i elaboració d’un projecte de preservació i difusió de la documentació generada pel que podríem anomenar moviment #NoTincPor?

No tenir por a construir democràticament el patrimoni documental forma també part de la lluita contra el terror i contra aquells que (d’una manera o altra) en vulguin treure profit. I per a tal finalitat, cal treballar conjuntament la memòria d’aquests atemptats (i altres successos traumàtics rellevants) mitjançant els arxius, entesos com a institucions de confiança, a través de la participació i contextualització social de la informació com a mitjà de reparació, com a treball de dol. En aquest cas, a més, també com a treball de prevenció i d’inclusió: cal deixar evidència de l’actitud inqüestionable de compromís amb la democràcia dels nostres conciutadans de religió musulmana. No com a justificació, que mai no ha calgut, sinó com a reivindicació davant de qualsevol intent de culpabilització. La nostra història està plena d’identitats (re-)creades mitjançant imatges artificials amb l’objectiu d’oprimir-les i perseguir-les. Un dels mecanismes fonamentals per aconseguir-ho ha estat sempre impedir que es conservin o fins i tot eliminar els registres de les seves veus pròpies. Hem de superar, doncs, els tradicionals silencis d’arxiu heretats i l’única forma de fer-ho és integrar els testimonis directes de tots els col·lectius.

Òbviament, no ho podem fer sols. Els arxivers hem de col·laborar amb altres sectors professionals. Fixem-nos en el debat que s’està generant en el periodisme pel que fa al to d’alguns editorials, pel que fa a l’ús d’imatges i dades personals amb finalitats no tant informatives com d’impacte i de creació de narratives, o de la mateixa gestió de la informació que reben i publiquen, tal com Pere Cardús apunta encertadament en aquest article. És només un exemple, que empro perquè de ben segur qualsevol arxiver pot copsar la similitud amb la seva feina diària. És més, de ben segur, hi podem aportar expertesa per a resoldre part del debat. Col·laboració interprofessional i participació ciutadana són claus per obrir els arxius.

Torno, per acabar, a Derrida i Verne Harris: en primer lloc, hem de compartir amb la gent les nostres tècniques de classificació i descripció de la informació que durant dècades ens han permès triar el gra de la palla, generar i identificar dades i documents fiables, entendre el context per dotar de significat el contingut, perquè això els ajudarà a superar aquests moments difícils; però, sobretot, hem de construir amb la gent sistemes de descripció permeables a les veus dels altres i renunciar al privilegi exclusiu de “posar nom” als documents. La governança de la informació pública només pot reeixir si s’entén com un camí d’anada i tornada. L’hospitalitat, més que el principi de provinença, ha de ser l’axioma que guiï aquesta particular arxivística del dol.