Barcelona ciutat convidada al Salon du livre de Paris. Notes d’una salonnière

26.03.2013

Adopto la paraula del XVIII encunyada en honor de les dames que obrien les seves cases a la vida literària, artística i intel·lectual per tal de poder manifestar el propi senderi, estendre’l i eixamplar-lo. En el meu cas, dos segles llargs després, per oferir-vos aquestes notes del Salon du livre celebrat aquests dies a París, amb Barcelona com a ciutat convidada. Durant tres dies he estat una salonnière. Diguem-ne. Voilà.

 

Carrer de l’Arcade, on hi ha l’hotel sadomasoquista de Proust | © Foto de Mercè IBARZ

 

21 de març. Cap a les set de la tarda arribem al Salon en un bus ple de romanesos, Romania és enguany el país convidat al Salon. Al Café Barcelone, els escriptors passem l’estona entre autoritats que esperen el president Hollande. França és una monarquia presidencialista, aquí tot ho inaugura el president. Triga. Amb Alicia Giménez Bartlett i Imma Monsó decidim pirar. Un taxi de sostre transparent ens porta a l’hotel. Pel camí veiem la torre Eiffel fent pampallugues, esvelta i resistent. Sopo amb l’Alicia, conversem de literatura! Ni piu del mercat, només literatura!

L’endemà sabré que Hollande ha estat interromput per les manifestacions polítiques d’artistes romanesos residents a París que s’ha trobat a l’stand de Romania, contra el govern del seu país, presidit per un manso que va plagiar no sé qui per enllestir ràpid la tesi doctoral.  Alguns dels més traduïts escriptors romanesos han decidit fer boicot al Salon, no acudir-hi. No sentiré Mircea Cartarescu. No volen avalar amb la seva presència les retallades i atacs que els estan destrossant la vida cultural.

¿Podria donar-se una cosa així en el cas nostre? No m’ho sembla. El consens ens domina, la rèplica i la controvèrsia no són ben vistes, ni de broma. Domina el monòleg.

22 de març. L’any passat les edicions Autrement, que tenen un acord editorial amb el Llull, el nostre amfitrió, em van publicar un llibre que m’havia encarregat Carles Torner quan era al Llull i que m’ha agradat molt de fer: Barcelone. Itinéraires et bifurcations, amb noranta-nou fotos que també signo, permeteu-me que us ho digui. No hi ha manera encara d’editar-lo aquí, només hi ha aquesta versió francesa, que em va traduir Marta Montagut. El programa em reuneix aquesta tarda amb dos escriptors que aprecio, Jordi Bonells el desaparegut (viu a França des de 1970) i Javier Calvo.

El moderador, un francès professor i traductor, navega bastant, però nosaltres aconseguim manifestar la incomoditat respecte de la Barcelona dels últims vint anys. Calvo és molt més radical que jo, que fent aquest llibre he pactat una mica amb el Fòrum, per posar un exemple. Els cronistes no recolliran el nostre sentir, però és de llei dir que durant una hora hem pogut replicar i controvertir la propaganda. Fins hem dialogat, escapat en alguns moments al monologuisme imperant.

Al nodrit públic que ens escolta tant li fan les nostres opinions. La reputació llampant de Barcelona, com la de la torre Eiffel de nit, és boníssima. És un país per ella mateixa. Tothom hi vol venir, tothom l’adora. Ni per casualitat ens pregunta ningú per la sobirania ni menys per la independència. Això és cosa dels catalans, no de Barcelona… Tot sigui per a bé, naturalment, que la vida és difícil a Barcelona, potser alguns dels nostres veïns no es desesperaran encara més… si turistes, firaires i viatgers de tota mena hi deixen calerons.

Els escriptors som els figurants d’aquesta lloable iniciativa que ha reunit l’alcalde Trias amb l’alcalde Delanoë en ocasió del Salon du livre d’enguany.

23 de març, matí. Fa un dia rúfol que em convida a passejar. Per res del món em perdria el recorregut que gràcies al barri on tenim l’hotel puc fer resseguint Marcel Proust. Dos números avall hi ha l’hotel sadomasoquista que un Proust grandet va freqüentar i també ajudar a finançar, està documentat que hi va donar els mobles de la seva àvia, la de la magdalena. Al costat justament de la plaça de la Madeleine, singular església. L’hotel en qüestió (i el nostre) està entremig dels dos bulevards proustians més significats: el Malesherbes, on va viure de petit, i el Haussmann, on va viure entre 1907 i 1919. Al número 9 del Malesherbes tinc la sort de coincidir amb un que hi surt i m’hi colo. Faig fotos de l’entrada i del pati d’accés al pis on el nen Marcel mirava rere les finestres tot de coses quan la nit queia i mossos i cotxers es reunien al pati i al bulevard.

 

Plaça de la Madeleine, també al barri proustià | © Foto de Mercè IBARZ

 

23 de març, tarda-nit. Torno al Salon. Amb Juan Goytisolo parlarem de Mercè Rodoreda, moderats per Florence Noiville, escriptora i periodista de Le Monde. Hi acut J.M. Castellet, que l’endemà parlarà de Josep Pla. Amb honestedat que l’honora, Goytisolo comença per dir que només va llegir fa anys La plaça del Diamant, que ara ha rellegit, i El carrer de les Camèlies, que recorda poc. Compara la Plaça amb Un cor senzill de Flaubert. Toca el tema de la innocència, que m’estimo més evitar, és un combat rodoredià que va ser ben difícil quan als 50 va tornar a fer novel·la i ja es coneixien els camps nazis i la sonsònia alemanya (i la francesa) sobre la innocència.

No esperava parlar tant, em pensava que seria la telonera de Goytisolo i prou, així em presenta el cronista nostrat que s’hi refereix. Però les novetats editorials franceses són Miroir brisé i Voyages et fleurs, i Noiville em fa parlar força. Em demana exemples de l’estil rodoredià que comento –es nota que a més de periodista és novel·lista— i doncs busco la “Fleur noire”, que llegeixo tan bé com puc en francès. Constato que els lectors joves de Rodoreda augmenten, un d’ells em demana l’opinió sobre La mort et le printemps. Respira satisfet quan em sent dir que és un llibre  extraordinari, justament el que em va moure a dedicar hores i hores a l’autora.

Signo alguns llibres i faig cap a l’hotel en metro, he anul·lat el taxi, m’estimo més passejar una mica i veure els parisencs en vespre de dissabte. En sortir a la plaça de la Madeleine camino una mica més per esbandir la boira. A la porta del Bedford trobo Marc Pastor, la seva dona Eva i Xavi Calvo. Anem a sopar a una brasserie. Marc ha signat força llibres, és estimat a França (no m’ho diu, ho sé), ironitza sobre l’etiqueta que aquí se li ha penjat de novel·la negra, “si és un friki”, diu Xavi, que per la seva banda està sent traduït per una editora especialitzada en autors postcolonials. Ens ho passem bé xerrant d’això i d’allò, hi surten tota mena d’històries.

L’endemà, diumenge, torno a casa.

Etiquetes:

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris