Nosaltres, els valencians

9.09.2015

Des de fa mesos assistim a l’eclosió d’una nova generació d’autors valencians. Són escriptors com Manuel Baixauli, Joan Benesiu o Salvador Company, que han eixamplat els confins de la novel·la valenciana amb propostes trencadores. Aquesta nòmina de noves veus, que inclou també autors com Xavi Aliaga, Anna Moner, Raquel Ricart, Antoni Martí Monterde, Francesc Bononad o Juli Alandes, han impulsat una revolució literària que s’ha avançat a la primavera política del País Valencià.

Joan Benesiu | © Núvol

Joan Benesiu | © Núvol

Són néts de Joan Fuster i renebots de Josep Palàcios. Baixauli i Benesiu defugen la novel·la de gènere, les històries d’actualitat, i s’aparten volgudament del realisme que ha impregnat tant l’obra de Joan F. Mira com la de Ferran Torrent.

Hibriden la novel·la amb altres gèneres, com ara l’assaig o el dietari, i fins i tot la pintura, com seria el cas de Manuel Baixauli i Anna Moner. Fan literatura a partir de la mateixa literatura i la seva aproximació a la novel·la té un component metaliterari. Renuncien al verisme del costumisme per abordar la literatura des d’una ficció més especulativa, amb la vocació de construir relats universals. Sense anar més lluny, el primer narrador de Sense fi de Salvador Company és un home que parla des del més enllà. El protagonista de La cinquena planta de Baixauli és un home atrapat en una planta d’hospital.

Això no vol dir tampoc que s’inclinin necessàriament per la literatura fantàstica. “No tinc consciència d’haver narrat res fantàstic”, deia Manuel Baixauli en una entrevista de Núria Juanico a Núvol. “Tot el que conte ho he viscut, físicament o mentalment. Tot depèn de la profunditat del punt de vista. Em fa l’efecte que hi ha un virus de realitis molt escampat, reductiu, que fa pressuposar que la literatura ha de ser una crònica d’anècdotes que passen pel carrer. Molta de la literatura que m’interessa va més enllà de la superfície de les coses. La Bíblia, Homer, Dant, Virgili, Rabelais, Shakespeare, Les mil i una nits, Stevenson, Bernhard, Wilde, Kafka, Conrad, Melville… És, això, literatura fantàstica? Per mi, l’art és un territori de llibertat màxima, sotmès, tan sols, a normes de coherència interna i de versemblança. Moby Dick és un monstre que potser no va existir, però jo me’l crec, i això és el que compta”.

Salvador Company | © Irene Rodrigo

Salvador Company | © Irene Rodrigo

Llocs remots o inventats

A Gegants de gel, Joan Benesiu agafa una ciutat limítrofe de l’Argentina per parlar de la seva condició com a alacantí. “És difícil parlar del propi món sense patir represàlies”, deia l’autor en rebre el premi Llibreter. “La literatura catalana a València és molt minoritària. I quan un està en minoria tendeix a posar-se a la defensiva. Cal desprendre’s d’aquest pes i mostrar-se sincerament obert. A Gegants de gel parlo de frontera i identitat, però no ho faig des de l’assaig sinó des de la ficció. És impossible construir una identitat personal sense la filosofia o el pensament o la llibertat que et dóna la literatura”.

Salvador Company també ha construït tota la seva obra sobre una topografia inventada: el poble de Benborser, un municipi dels afores de la capital on trobem personatges entranyables però també devorats pels vicis d’una societat podrida. Benborser es troba a la comarca valenciana del Camp de Túria, entre Paterna i L’Eliana. S’hi arriba amb el trenet de Llíria, avui dia el metro. “El que intente aconseguir escrivint sobre aquest poble és un lloc on retirar-me quan em jubile, o siga, quan ja no hi toque gaire… Bé, també és una barreja d’un lloc i d’un univers narratiu que és el dels meus avis i que em serveix per a parlar del present i del passat”, diu Company en una entrevista de Jaume C. Pons Alorda publicada a Núvol.

Si Benesiu ha agafat per nom de ploma el segon cognom del seu avi patern, Company ha reconnectat amb la parla dels avis i l’ha adoptat com a llengua literària. No és casual que aquests dos néts de Joan Fuster s’hagin hagut a remuntar dues generacions per recuperar els seus referents.

 

La travessia del desert

“La narrativa valenciana ha passat uns anys que crec que han estat una veritable travessia del desert, on els desitjos del públic captiu, sempre repressors, barraven el pas a una necessària renovació”, diu Juli Alandes, que ha guanyat l’Andròmina amb Trencatenebres, en una entrevista de Jaume C. Pons Alorda a Núvol. “Afortunadament, aquesta s’ha produït, no sé si per circumstàncies literàries o purament generacionals. El pas del temps, que en diuen els poetes… Jo diria que els noms nous que hem sorgit, i no pas del no-res, que tenim ja una edat, i puc citar, entre altres, Xavier Aliaga, Anna Moner, Vicent Usó, Joan Benesiu i, sobretot, el gran Manuel Baixauli, no tenim cap ambició desmesurada, excepte narrar allò que creiem digne de ser narrat, i fer-ho amb total llibertat”.

“A València els escriptors hem patit vint anys d’oblit”, deia Joan Benesiu en rebre el premi Llibreter. “Hem tingut vergonya de sortir i dir que érem valencians, i això és tant veritat per als empresaris com per als escriptors. Pel que fa a la literatura, no sé si ha servit que s’ensenyés la nostra llengua a les escoles. Els xiquets surten de l’institut i només llegeixen en castellà. Ens hem quedat sense mitjans de comunicació, fins i tot El Quadern d’El País ha tancat. L’índex de lectura en català al País Valencià és només del 2%. L’administració pot fomentar la lectura però té poques coses a dir. L’última paraula la tenim els escriptors. No podem obligar la gent a llegir en català, sinó que hem d’oferir bones històries”, diu Benesiu.

Salvador Company ho diu molt clar: “El cas és que, com deia Joan Fuster i com cal repetir, un fracàs no s’improvisa, i les proporcions del nostre com a poble són difícils d’assolir i de concebre. I com també deia Fuster, escriure al capdavall és sobretot una forma de revenja”.

 

Juli Alandes | Foto: lilaluchsphotography

Juli Alandes | Foto: lilaluchsphotography

Aterratge al Principat

Manuel Baixauli va aconseguir el Premi Joan Crexells amb La cinquena planta (Proa, 2014), Joan Benesiu es va emportar el Premi Llibreter amb Gegants de gel (Periscopi, 2014), Salvador Company va obtenir el Premi Pin i Soler de Novel·la amb una obra que Angle acaba de publicar: Sense fi. Raquel Ricart ha guanyat el premi El Lector de l’Odissea, que publica RBA/La Magrana. Fa un parell d’anys Xavi Aliaga (València, 1970) va fer la quadratura del cercle amb la novel·la Vides desafinades, guanyant un premi valencià, el Joanot Martorell, que es publica al Principat, a Edicions 62.

Tots aquests autors han optat per publicar en editorials del Principat i d’aquesta manera han aconseguit un reconeixement més ampli. A base d’insistència ara sembla que estan vivint un celebratori moment dolç, indubtablement merescut. Juli Alandes ha guanyat el premi Andròmina, que publica Tresi Quatre i Anna Moner ha obtingut el premi Alfons el Magnànim i ha estat catapultada al Principat des de Bromera, malgrat totes les dificultats de distribució.

De fet, la pobra distribució és una de les barreres que més dificulta aquesta connexió entre València i Barcelona. Autors com Baixauli confessen que s’han vist obligats a sacrificar un mercat. “Si publico al Principat, els meus llibres no arriben aquí baix. Si publiqués al País Valencià, no existiria a Catalunya”, diu Baixauli, que denuncia una autèntica falla en la distribució. Salvador Company, en canvi, considera impossible que un editor valencià li faci una oferta, “perquè han optat per la comercialitat”.

Raquel Ricart | Foto L'Odissea

Raquel Ricart | Foto L’Odissea

Ho resumia molt bé Jaume C. Pons Alorda en un article a Núvol dedicat a El temps de cada cosa de Raquel Ricart: “Totes aquestes obres demostren que estem vivint una autèntica bomba per tal de valorar diverses generacions unides i mesclades d’autors d’una gran sensibilitat però també amb noves mirades lúcides i úniques, que s’escapen d’allò més comercial per explicar els secrets i els entreforcs d’una terra que ha patit una profunda devastació moral. Panorama que les darreres eleccions varen canviar dràsticament. Significarà això que els llaços entre els diferents espais geogràfics catalans començaran a canviar? Esperem que sigui així, ja que la situació d’abans era d’un quasi abandonament total que no ha pogut impedir que els autors, ferrenys, hagin continuat creant amb el seu gest indòmit de valentia i fúria”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Desitjo positivament, que canviin aquets llaços, ting de confessar que desconec moltissim tant la lituratura com la cultura en general dels Valencians.
    Anna.

  2. Tan de bo els autors catalans tinguessin a València la mateixa difusió i reconeixement que tenen els autors valencians a Catalunya. Evidentment el consum de literatura catalana és molt més gran al Principat, però ja estaria bé que a València es premiés per la qualitat i no tant per l’origen. La qual cosa sovint passa a l’inrevés a Catalunya, on es premïa l’obra mès fàcilment si prové d’altres indrets dels Països Catalans.

    • No sempre, és clar, no voldria pas generalitzar, i benvinguda siguin les obres en català, vinguin d’on vinguin.