‘Nosaltres, els valencians’ fa cinquanta anys

Aquest vespre el CCCB acull un homenatge a Joan Fuster, en el qual Raimon farà una lectura. Agustí Colomines, que ha comissariat els actes de celebració dels 50 anys de 'Nosaltres els valencians', no podrà assistir a l'acte d'avui, però n'ha redactat una presentació que publiquem a Núvol.

A principis d’aquest any, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar els esdeveniments i les personalitats que l’Executiu commemoraria al llarg d’aquest 2012. L’objectiu era recuperar-los, divulgar-los i projectar-los internacionalment. Una de les deu commemoracions a celebrar són els cinquanta anys de la primera edició de Nosaltres, els valencians, un assaig d’història política, social i cultural que ocupa un lloc ben important en l’extensa bibliografia de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992).

El Govern em va fer l’honor d’encarregar-me el comissariat dels actes que s’havien de fer durant aquest any. Avui no els podré acompanyar perquè a la mateixa hora té lloc al Palau de la Generalitat l’acte de lliurament de Premi Internacional Catalunya, del qual sóc membre del jurat, a Luiz Inácio Lula da Silva, l’expresident del Brasil.

L’excepcionalitat històrica que va acompanyar a la duríssima postguerra, va obligar Joan Fuster a esdevenir una sort d’historiador, especialment de la cultura, de sociòleg i de predictor polític. ¿Quina és la gènesi de Nosaltres, els valencians —que és indestriable d’una altre assaig seu, també importantíssim, escrit en castellà: El País Valenciano? Fuster va escriure Nosaltres, els valencians per l’encàrrec que li va fer Max Cahner quan, juntament amb Ramon Bastardes, posà en marxa Edicions 62, de la qual enguany també s’escau el cinquantenari. No pretenien que fos el primer llibre de la nova editorial, però va ser-ho. L’encàrrec dels editors era que escrivís un llibre en la línia de Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, un assaig  publicat el 1954 (i ampliat el 1960) que inicialment s’havia de titular Nosaltres, els catalans. El títol del llibre de Fuster és de Cahner i va encetar la col·lecció “Llibres a l’Abast”, inspirada per Josep Benet.

Per entendre Fuster i la seva obra potser caldria considerar-lo com un intel·lectual compromès, a la manera d’un Jean-Paul Sartre o d’un Albert Camus, posem per cas. Aquella mena de gent que Jean Daniel va retratar d’una manera molt precisa a Les miens. Fuster va irrompre en el món intel·lectual valencià amb una força inusitada. I és que entre el 1939 i el 1962 —al llarg de dues dècades, doncs— el franquisme va reprimir amb resolució la universitat valenciana, començant per l’afusellament de l’emblemàtic rector, Joan Peset, el 24 de maig del 1941 davant el mur del cementiri de Paterna, on més de dues mil persones serien assassinades durant la llarga repressió franquista. Nosaltres, els valencians es va convertir en una obra de referència per a les joves generacions d’escriptors i professors que ressorgien, amb grans dosis de voluntarisme i molta curiositat intel·lectual, de les aules de la universitat franquista. Enfront de la historiografia rància i espanyolista de la universitat franquista i de les obsessions essencialistes que determinaven els debats historiogràfics de l’exili sobre els orígens d’Espanya, Fuster va triar un camí, diguem-ne, perifèric, vinculant-se a la renovació conceptual i metodològica que començava a penetrar amb força a Catalunya i que connectava amb les preocupacions socioeconòmiques i polítiques de la historiografia europea

Aquest any fan fet un munt d’actes arreu dels territoris de parla catalana per commemorar el cinquantenari de Nosaltres, els valencians. S’han fet seminari a València, Sueca i Barcelona, amb la participació de les universitats de València, Barcelona i Ramon Llull. També s’han organitzat xerrades arreu. S’ha publicat un volum monogràfic de la revista Afers, coordinat per Vicent Olmos, que inclou les col·laboracions dels màxims especialistes. El professor Ferran Archilés ha publicat Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, que és una minuciosa recerca del relat identitari que l’assagista suecà —basant-se en el recurs al passat i amb la llengua com a factor central— construí sobre la identitat valenciana, especialment la interpretació que féu de la trajectòria històrica contemporània. Xavier Serra ha publicat, també, un breu assaig titulat La tertúlia de Joan Fuster.

Però l’acció més destacada d’aquest any és l’exposició Joan Fuster. Nosaltres, els valencians (1962-2012), que va arrencar a la Universitat de València ja fa un anys que el pròxim dia 18 de desembre s’inaugurarà al Palau Robert de Barcelona. Hi romandrà fins a mitjan mes de gener de l’any que ve. L’exposició tracta de mostrar, a través de la documentació conservada per l’autor, qui era Joan Fuster, el 1962, el procés d’elaboració del llibre, el ressò immediat que va obtenir i les dificultats amb la censura de l’Estat franquista amb què es va enfrontar a partir d’un moment determinat, tot plegat a partir d’una presentació de la personalitat de l’autor en el moment d’escriure aquest llibre. Aquest propòsit ha guiat la selecció i l’organització de les peces que es mostraran. Una tria que han fet Ferran Carbó i Paco Pérez Moragon.

Entremig, hem volgut que Raimon, amic i coneixedor de l’obra de Joan Fuster, fes una aportació personal al cinquantenari de l’obra fusteriana, precisament quan també s’escau el 50 aniversari de la cançó Al vent. Raimon va cantar-la per primera vegada en la prolongació de l’anomenada “tertúlia de Joan Fuster” (aquella que tenia lloc el capvespre dels dilluns, entre la llibreria Dàvila i el cafè del davant), a la taverna de Casa Pedro. Llengua i país, literatura i música, al capdavall la reivindicació de la llengua i de la identitat dels valencians. Fuster entengué la llengua seguint, precisament, la tradició historiogràfica catalanista, de la qual formaven part, entre altres, Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, que també ho reivindicaven per explicar la identitat catalana. En fi, Raimon ens llegirà Joan Fuster a partir d’una tria personal. Li agraeixo la seva generositat en participar en aquest acte.

Moltes gràcies, també al CCCB per haver participat en l’organització d’aquest joia irrepetible i de la qual aquest vespre seran testimonis únics. I els agraeixo a tots vostès que han acudit a un “recital”, diguem-ho així, tan especial.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació