Nosaltres, els afrocatalans

21.05.2013

En el marc de les representacions de l’espectacle Llibertat!, de Santiago Rusiñol, que dirigit per Josep Maria Mestres es pot veure a la Sala Petita del TNC, el passat 17 de maig després de la funció va tenir lloc un col·loqui amb el títol de “Llibertat! i el racisme, ahir i avui”. La xerrada va estar moderada per Sergi Belbel, director del TNC (a punt d’esgotar el seu mandat), i va comptar amb la participació d’Alba Cuevas (directora de SOS Racisme), Mathew Tree (periodista i autor de l’assaig Negre de merda. El racisme explicat als blancs) i l’actor i protagonista de l’espectacle, Òscar Kapoya.

 

Col·loqui sobre el racisme a la Sala Petita del TNC | Foto Isaïas Fanlo

 

A partir del text de Rusiñol i la seva vigència, remarcada per la posada en escena de Josep Maria Mestres, que situa el tercer acte en l’actualitat, el col·loqui va ser una conversa entre els convidats i el públic, on com en tantes ocasions la tribuna dirigia les seves paraules a una audiència de convençuts. Alba Cuevas, directora de l’associació que porta gairebé vint-i-cinc anys combatent i denunciant el racisme, va exposar que el perill més gran dels nostres dies és que si fa uns anys la frase “Jo no sóc racista, però…” era la més habitual de sentir entre la població, darrerament cada cop pren més força la frase “Jo sóc racista… i?”, com si els racistes haguessin perdut la por de sortir de l’armari. A Catalunya tenim la inquietant exclusiva de posseir l’únic partit descaradament xenòfob de l’estat espanyol, Plataforma per Catalunya (PxC), amb un igualment inquietant nombre de regidors repartits per diversos ajuntaments, el lema principal del qual és, encara que sembli un acudit, “Primer els de casa”. Igualment, amb la situació actual de crisi econòmica i social, el discurs de la por ha emfasitzat la desconfiança cap els “immigrants” (terme que s’utilitza per parlar únicament dels magribins o la gent amb la pell més fosca que nosaltres, i no pas dels molts estrangers o simpàtics “guiris” que actualment viuen i treballen a Catalunya), i si bé és veritat que en situacions extremes com les que defensen la PAH la solidaritat dels ciutadans no entén de condició o procedència, una mena de pensament general ha anat prenent força, entenent que aquesta crisi perjudica principalment “als de casa” més que no pas als immigrants que, pobrets, ja venien de situacions molt pitjors que la nostra. Des d’aquell gairebé simpàtic “Si ets molt progre, el pis pel moro!” de Jordi Pujol fins a la baixesa moral i intel·lectual del discurs d’un Josep Anglada, Catalunya ha vist com el percentatge de població d’origen estranger ha passat, en només deu anys, del 2% al 16%, i si és cert que aquests canvis tan sobtats necessiten d’una adaptació, precisament la complexitat de la situació no es pot resoldre a cop de populisme i demagògia barata, ja sigui a Vic o a Badalona.

 

Sergi Belbel, Matthew Tree, Alba Cuevas i Òscar Kapoya | Foto Isaïas Fanlo

 

Mathew Tree va expressar la seva admiració envers la modernitat extrema del text de Santiago Rusiñol i, sobretot, el fet que el personatge d’en Jaumet Negre no sigui reduït al seu caràcter racial sinó que sigui un personatge amb cara i ulls, un jove amb com els altres que té els mateixos problemes de qualsevol persona de la seva edat. Tree va voler remarcar el fet que Rusiñol va escriure Llibertat! el 1901, època on les enciclopèdies compartimentaven i descrivien les races i les nacionalitats sense cap mena de vergonya aliena a l’hora de definir una raça (concepte totalment superat) com a “treballadora”, “subordinada” o “incapaç de generar cultura”, i on existien les “associacions per a la higiene racial”, que vetllaven per mantenir la raça (blanca, s’entén) pura i sense contaminacions de cap mena, i que anunciaven els grans holocausts perpetrats durant el segle XX. Tree creu igualment que Santiago Rusiñol tracta el personatge d’en Jaumet Negre amb molta humanitat, sense prejudicis ni relegant-lo a un paper secundari, com sí fa Joseph Conrad amb els africans que apareixen a El cor de les tenebres. Alguns passatges del conte original de Rusiñol sobre el que es basa l’obra, va continuar Tree, ben bé podrien formar part de la novel·la Petita illa d’Andrea Levy, recull d’històries al voltant del racisme a l’Anglaterra dels anys quaranta. L’autor anglès va utilitzar en diverses ocasions termes com “afroamericà” o “afrocaribeny” en el seu discurs, fet que va ser respost per un espectador cubà que li va demanar que si us plau a ell l’anomenés cubà, ja que la seva família és cubana al 100% des de com a mínim quatre generacions, i no entenia per què s’havia d’esmentar un origen africà, en el cas de Cuba, simplement pel color de pell. Tree va respondre que, de fet, tots nosaltres som africans, ja que està demostrat que els humans van aparèixer a l’Àfrica, per estendre’s després per tot el planeta (i en anar cap al nord, la seva pell es va anar esblanqueint fins al nostre to malaltís actual).  Igualment va aparèixer en escena la por que existeix, encara avui en dia, d’utilitzar la paraula “negre”, quan l’ús del ridícul eufemisme “de color” acaba resultant molt més insultant, per políticament correcte i semànticament absurd (de quin color?).

 

Foto d'Isaïas Fanlo

 

Òscar Kapoya, l’actor protagonista de Llibertat!, va explicar com Josep Maria Mestres li aconsellava de buscar aquells moments de la seva vida on ell hagués patit comentaris o actituds racistes, cosa que lamentablement no li va costar gens ni mica de fer. Des de comentaris estúpids al pati d’escola, comparacions amb simis (que, curiosament també pateixen els milionaris i respectadíssims jugadors de futbol, demostrant que el racisme arriba a tot arreu), passant per l’experiència que no el deixessin entrar a una discoteca del Maremàgnum (centre d’oci nocturn de trista història), argumentant que no anava prou ben vestit, quan ell anava “mudat com qualsevol post-adolescent amb ganes de festa i de lligar”. L’actor, que l’any 2009 va protagonitzar la campanya de la Generalitat de Catalunya “Encomana el català”, va explicar com la gent no s’acaba de creure mai que ell és català (fill de congolès i d’aragonesa, nascut a Catalunya, per tant català) i que fins i tot després de protagonitzar aquella campanya amb musiqueta enganxosa a molt comerços es segueixen dirigint a ell en castellà, quan ell sempre els parla en català. Que la policia li demani la documentació quan passeja pel carrer (“és un control rutinari”, diuen) o que els papers que sembla que estigui destinat a interpretar siguin els d’immigrant il·legal o bomba sexual “afrocaribenya” (citant en Tree) demostra l’estat de les coses a casa nostra.

Sí, els catalans som racistes. Sí, aquí no tenim un Peter Brook que barregi races en els repartiments dels seus espectacles (sembla que tenim, de moment, tres actors negres catalans: Babou Cham, Miquel Àngel Ripeu i Òscar Kapoya). Sí, la majoria de catalans es dirigeixen en castellà a una persona que té aspecte de no ser d’aquí. Sí, segurament encara falta temps perquè un negre no es limiti a interpretar el paper de “negre”, a una telesèrie, i pugui interpretar simplement, un metge, un periodista o un advocat. Sí, segurament encara falta més temps perquè un negre interpreti el protagonista de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, i no ens n’estranyem. Però tot arribarà. Sergi Belbel va explicar com, de fet, va costar molt més trobar l’actor que interpretés en Jaumet Negre adult que no pas al nen, cosa que demostra que tot és qüestió de temps.

Nosaltres, els afrocatalans, som racistes. Reconeixem-ho. El pis pel moro, el negre de Banyoles i Josep Anglada ens ho recorden periòdicament. Ara toca llegir, viatjar, conèixer món i deixar-se de punyetes. I després ja en parlarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El negre ja no és a Banyoles.
    L’Anglada no arrenca les adhesions previstes i
    El pis pel moro i per tothom és avui un tema més punyent que mai.
    Potser avançem????

  2. Felicitats, TNC i SOS Racisme per aquesta iniciativa de col·laboració. No podem defallir en la lluita i denúncia constant del racisme: l’homenatge a la “División Azul” (que va lluitar al costat de Hitler per defensar el nazisme) per part de la delegada del Govern espanyol és indica que encara hi ha molt per fer.