Benvinguts a la família. Només la veritat ens farà riures

6.02.2018

Un fantasma plana sobre Benvinguts a la família: l’antiga parella de l’Àngela. El piscinero pel qual la nostra heroïna ho va deixar tot i que després l’ha deixada a ella a càrrec de tot és el fora de camp sobre el qual s’està construint la sèrie. La incògnita es multiplica a mesura que el passat es fa més present, com palesa l’aparició del Miquel (Miquel Fernández) i la Lili (Eva Santolaria), el matrimoni perfecte format per dos excompanys de classe que a l’escola havien estat marginats per ser els grassos del curs mentre l’Àngela gaudia del regnat de nena popular. Què ha passat durant tots aquests anys? Ho deia la Victòria en el diàleg més divertit del capítol, “la vida és curiosa, s’han traspapelat les històries i ara ella és estupenda i tu no”. Fa gràcia perquè és cert i algú ho havia de dir.

La Victòria (Yolanda Ramos) és la mare de l’Àlex (Georgina Amorós)

Fins que no coneguem el pare absent que va causar o ser objecte de la rebel·lia de l’Àngela, tenim el pare suplent: el Nando (Ivan Massagué), germà del desaparegut innominable. El cunyat és l’estrella dels nens perquè viu al mateix univers de zero responsabilitats que ells. Si del caràcter rocker se li manifesta tot menys la sexualitat desimbolta, és perquè està clarament enamorat de l’Àngela i cada cop pateix més a la zona cunyat, una anàloga a la friend zone, terme popular en anglès que designa el lloc simbòlic on la persona de la qual estàs enamorat et situa quan ho faria tot amb tu excepte intercanviar fluids, que és precisament el que tu més voldries. Si fem cas de com el Nando es mira el Miquel, a la zona cunyat no s’hi està còmode i, malgrat les reticències comprensibles que implicaria reescriure l’arbre genealògic, s’intueix un triangle amorós. Mig de broma, a la visita a ca l’advocat l’Àngela el va presentar com a marit i ell li va tocar al cul. Entre broma i broma…

L’arribada de Raül Dorado (Lluís Villanueva), suma una estrella per a l’equip de l’astracanada, completant l’alineació que formaven l’Adela (Betsy Túrnez) i la Victòria (Yolanda Ramos). La distància entre els riures que genera aquest trident de l’humor poca-solta i la resta magnifica l’esquizofrènia de la sèrie: a un costat hi ha els personatges ofegats per l’obligació de la versemblança i a l’altre els pallassos amb llicència per matar. Els equilibris còmics entre els dos nivells de realitat a vegades funcionen meravellosament i a vegades fracassen amb contundència, però el contrast erosiona els rols més realistes. Ningú vol que li pengin la llufa d’aixafaguitarres i, estranyament, a Benvinguts a la família se l’acostuma a endur la protagonista.

A mesura que es multipliquen i consoliden els personatges passats de voltes, creixen les possibilitats d’un gag hilarant. Després de parlar amb molta gent que segueix la sèrie, arribo a la conclusió que la promesa constant d’una sortida de to autènticament original i divertida, sumada a la seva imprevisibilitat, mantenen els espectadors enganxats “a veure què passa”. Fins i tot quan molts no combreguen, o directament no suporten el costat moralista de la història, no canvien de canal per no perdre’s els ‘Moments Victòria’.

L’episodi d’ahir va estirar la tensió entre els Dr. Jekyll de la sèrie i el seus Mr. Hyde fins al màxim. Gràcies a l’elevada quota de pantalla de l’Adela, el Raül i la Victòria, m’atreviria a dir que vam tenir el registre més alt de bons acudits fins al moment. En canvi, la trama autoconclusiva va ser la més calamitosa: la història de com la mare híper-treballadora que ha negligit a la petita de la casa intenta redimir-se assistint al seu recital de música havent de superar molts obstacles per arribar a l’últim minut és inimaginable si no és en forma de paròdia monumental. Però no va ser el cas: en comptes d’un gag, el repte de l’Àngela se’ns va mostrar amb una èpica exageradíssima, muntatge altern per allargar la tensió inclòs, com si en comptes del tercer capítol fóssim al darrer i el concert de la Sara (Nonna Cardoner) fos l’últim que faria abans de marxar a Vladivostok. Tot plegat per acabar amb la ja repetitiva veu en off en defensa de la filosofia de la maternitat -i de la vida- que abandera la sèrie: que si ho intentem de tot cor, tot sortirà bé. De la mateixa manera que els bufons fan gràcia perquè diuen veritats que ningú té permís per dir, els sermons ensucrats com aquests ens fan venir atacs de diabetis perquè el que diuen no correspon a la realitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris