Només entendràs Sèneca quan tinguis 40 anys

15.03.2016

Quan era a la Universitat i estudiava literatura llatina, un professor de llatí ens va advertir que només es podien entendre les Epístoles a Lucili de Luci Anneu Sèneca quan arribéssim als 40 anys. El filòsof estoic va escriure aquesta correspondència l’any 62, després de retirar-se de la vida pública i en un moment en què va recuperar els estudis de filosofia —d’aquí neixen les Epístoles a Lucili— i la vocació per les ciències naturals —Qüestions naturals. Aquestes últimes obres, doncs, s’emmarquen en l’etapa de maduresa senequiana.

Sèneca

Sèneca

Les Epístoles a Lucili destaquen, d’una banda, pel contingut moral, “transmès mitjançant un estil epistolar que amaga un destacable treball de construcció externa i interna”, i, d’altra banda, pel “destinatari nominal, Lucili, un home de notable edat, que esdevé alhora una excusa necessària, un pretext perquè el pensament senequià arribi a un lector genèric —d’una manera més assequible que homogènia, cal dir—”, apunta Tomàs Martínez Romero, curador de l’edició publicada per l’Editorial Barcino. L’edició d’aquestes epístoles, de tres volums, presenta les dues versions en català medieval que es van fer de les cartes, la primera datada a final del segle XIV o començament del XV i feta a partir de la traducció francesa, i la segona del segon terç del segle XV, a partir del text llatí, que només recull les primeres vint cartes. Tomàs Martínez Romero ha fet, doncs, l’edició crítica de les dues traduccions catalanes medievals conservades.

Nascut a Còrdova el 4 aC, Sèneca des de ben jove es va interessar per la filosofia. Tanmateix, al principi va decantar-se i flirtejar amb els postulats neopitagòrics i amb la doctrina epicúria —a la qual s’apropava com a “explorador”, tal com assegura a l’epístola segona a Lucili. Va anar a estudiar a Roma, on va aprendre retòrica i es va iniciar en la filosofia estoica, i va treballar com a advocat a la capital de l’Imperi. Durant tota la vida, Sèneca va ser una persona malaltissa, cosa que el va salvar de la mort, ja que Calígula el va condemnar per “impertinent” però el va acabar indultant a causa del seu estat de salut. Més endavant, va ser cridat per educar Luci Domici Aenobarb, que es convertiria en l’emperador Neró i que durant els cinc primers anys de regnat ho faria sàviament, seguint els consells de Sèneca i del prefecte Sext Afrani Burre, però després els dos van perdre influència i Neró va governar de manera tirànica. Quan el prefecte va morir, Sèneca va decidir retirar-se de la vida pública. Va morir al 65, després que fos acusat d’implicar-se en un complot per matar l’emperador: Neró va ordenar-li suïcidar-se.

Deu lliçons de Sèneca

Les cent vint-i-quatre Epístoles a Lucili representen un dels millors exemples de la filosofia senequiana, en els quals l’autor explica al receptor, Lucili —l’existència del qual s’ha posat en dubte— com convertir-se en un bon estoic. Recollim, doncs, alguns dels ensenyaments que s’hi amaguen.

“Convé que tu segueixis l’estudi d’alguna cosa ferma i certa, i que en siguis nodrit, si en vols treure alguna cosa de profit i que romangui fermament el teu cor. Qui és per tot no és enlloc. Aquells que fan servir la vida en peregrinatge resulta que tenen molts hostals, però no tenen cap amistat” (epístola II).

“Esquivem quan puguem no solament les coses perilloses, sinó també les que són danyoses, ens n’anem a un lloc segur i pensem de quina manera podem allunyar de nosaltres el que sol ser temut. Per a mi n’hi ha tres menes, ja que l’home té por de la pobresa, de la malaltia i de la força del que més és poderós que ell” (epístola XIII).

“Fes-te un bon senyal i una bona marca, la qual no puguis passar encara que ho vulguis. Deixa anar aquests béns perillosos, i que són millors encara a aquells que els cobegen que a aquells que els tenen, ja que si fossin veritables, ens omplirien i ens sadollarien algunes vegades, però com més en tenim, més en desitgem, i com més bevem més set tenim” (epístola XV).

“És ben savi aquell que mor així com neix. Però quan ve el perill, aleshores tremolem i estem descoratjats i ens descolorim de por i plorem sens fi. I què hi ha de més vergonyós que ser sol·lícit i paorós entre d’altres coses al començament de la seguretat? La causa d’això és que som buits de tots els béns i que ens angoixem per la nostra vida, de la qual no ens queda cap part ben col·locada, sinó que ja ha passat i transcorregut. Ningú no es cuida de viure bé, sinó de viure molt, i això que cadascú té a l’abast viure bé, però ningú no és l’amo de viure molt” (epístola XXII).

“Amic Lucili, això és una gran cosa, que hom hagi d’aprendre quan arriba l’hora —de la qual ningú no es pot escapar— a omplir-se de bona voluntat, sense plànyer ni murmurar” (epístola XXX).

“L’amistat fa que nosaltres tinguem coses en comú; ni la prosperitat ni l’adversitat no és pròpia de cap de nosaltres: hom viu en comú. Ni pot viure benauradament aquell que no es preocupa d’ell i que tot va per al seu profit: si tu vols viure amb tu, convé que visquis amb l’altre” (epístola XLVIII).

“La follia no té res de pacífic: té por així tant a sobre com a sota, dubta per totes les bandes, els perills l’encalcen i li vénen al davant; dubta de totes les coses, ja que no s’aparella amb res, s’espanta de les mateixes ajudes. Però el savi, que està armat contra tots els assalts, ja no recularà ni per assalt ni per pobresa, ni de vergonya ni de tristesa ni de dolor, sinó sense por anirà a l’encontre dels adversaris” (epístola LIX).

“Si em vols escoltar, pensa això i aprèn a poder rebre la mort i, si cal, crida-la: no ens preocupa si ella ve a nosaltres o si nosaltres hi anem. Aconsella’t a tu mateix i fes-te creure que la paraula que cada foll sol dir és falsa, això és: que és bell morir de la seva mort. D’altra banda, pensa que ningú no mor sinó el dia que li és destinat. Tu no perds gent del teu temps, ja que el temps que deixes és d’altres” (epístola LXIX).

“La natura torna totes les coses a un lloc, per espais desiguals: tot això que és o serà no perirà pas, sinó que està resolt a tornar al lloc d’on ve” (epístola LXXI)”.

“Tu no has pas d’entendre que has d’estudiar filosofia quan no tinguis res a fer. Cal deixar les altres coses per entendre la filosofia, a la qual no hi ha temps prou gran, per bé que s’allargui una vida humana. No hi ha pas gran diferència si tu deixes la filosofia o la interromps, ja quan s’interromp, desapareix; de la mateixa manera que les coses es trenquen quan s’estiren massa, així fuig la filosofia” (epístola LXXII).