No vull ser un geni

15.12.2018

Pensin en Billy Elliot a la inversa: un nen amb un talent excepcional per la dansa que, en contra del seu desig de ser futbolista, és obligat a ser ballarí pel seu pare. Aquest seria, resumidament, l’storyline de Yuli (2018), l’última pel·lícula d’Icíar Bollaín, amb guió del seu marit i habitual col·laborador de Ken Loach, Paul Laverty. I aquest és, també resumidament, l’storyline de la vida del cubà Carlos Acosta, possiblement un dels ballarins de ballet més celebrats després de Rudolf Nuréiev.

Edlison Manuel Olbera Núñez interpreta el ballarí Carlos Acosta a ‘Yuli’, d’Icíar Bollaín.

A Yuli, la vida d’aquell nen i la de Carlos Acosta –de 45 anys en l’actualitat– s’uneixen en una coreografia de records amb la forma d’un sentiment ambigu i indecís. El biopic, estructurat en una relació de flashbacks que il·luminen o enfosqueixen determinats episodis de la seva infància i joventut, ens mostra un Acosta permanentment lligat a l’autoritària figura del seu pare, pel qual té uns sentiments de naturalesa difícilment classificable, que oscil·len entre la tendresa i el ressentiment i es consoliden en l’ambivalència i la contradicció que caracteritza alguns sofriments. Així, a la pel·lícula, durant els assajos d’una obra basada en la seva vida, el ballarí cubà va descobrint que perfectament pot passar que com més s’estimi, més es pateixi; i com més es pateix alguna cosa, menys dubtes es tenen de la seva realitat, fins al punt que no podem dubtar que el seu pare se l’estimi només perquè les seves accions puguin infligir-li patiment. El mateix Acosta sembla saber-ho. Sembla haver entès la complexitat dels sentiments i la imperfecció de la naturalesa humana quan aprèn que la consecució de la glòria requereix determinats sacrificis i que el seu pare, malgrat tot el que l’obligava a fer, l’estimava.

Per aquest motiu, el punt de vista moral de Yuli s’assimila molt més al d’una pel·lícula com Whiplash (2014) –per citar-ne una de pròxima en el temps– que no pas al de Billy Elliot (2000), malgrat que les semblances amb aquesta última puguin resultar evidents. Un talent excepcional pot ser una llosa per qui el posseeix, perquè, així com hi ha molts que somnien a convertir-se en un gran músic o un gran ballarí, n’hi ha pocs que no poden evitar ser-ne en un. Si la genialitat és una càrrega, és precisament perquè ser un geni en alguna disciplina exigeix viure per ser-ho, i això implica renunciar a la comoditat d’una vida convencional, a la llibertat de ser un ciutadà anònim. La qüestió a dilucidar és si els que no som genials hem de donar la llibertat de decidir si volen o no volen ser-ho als que sí que ho són. Els teòrics de la pedagogia progressista deuen remoure’s per dins, en veure una pel·lícula com Yuli, atès que la resposta a aquest dubte és contundent: la compassió, la negació de tot grau d’autoritarisme, la tenacitat entesa com a enemiga, tan sols porten a la dissolució del talent. Si una vegada de cada cent se’ns presenta un talent excepcional, el perjudici moral que derivaria d’ignorar-lo superaria amb escreix qualsevol altra aflicció personal. Si el pare d’Acosta hagués atès les súpliques del seu fill i l’hagués deixat córrer i donar puntades de peu a una pilota pels carrers de l’Havana, avui Yuli seria una història sense explicar, el de Carlos Acosta un talent i un nom desconeguts, i la bellesa dels seus moviments una pèrdua important per la història de l’art. La tragèdia no consisteix en el fet que un talent es perdi, sinó en obrir les portes a què ho facin els que vénen després. I que la disciplina i l’autoritarisme del pare d’Acosta –obstinat a aconseguir que el seu fill sigui el millor– ens puguin semblar essencialment problemàtics, es deu a la ingènua creença que la vida ha de ser sempre plàcida i resultat del que un vol. No es tracta de forçar la voluntat de ningú, sinó d’educar en la consciència que les obligacions són part de la responsabilitat que un té amb els altres i que hi ha coses més importants que un mateix. Com més gran és la responsabilitat, més obligacions cal assumir. És el motiu pel qual existeixen tan pocs genis. El talent no brolla espontània i naturalment; el talent, si es té, s’ha d’esculpir, s’ha de treballar. Però aquestes idees són massa conservadores pels temps que vivim.

La pel·lícula, més enllà d’aquesta lectura realista del talent, ofereix, sense excessiva afectació, una història personal que emociona. Especial menció a la fotografia d’Álex Catalán, que captura una determinada essència de La Habana, que és l’essència d’un paradís perdut, nostàlgia dels dies d’infància i la seva llibertat i innocència, en contrast amb el declivi del país en l’actualitat. Yuli presenta reflexions de caràcter més polític que també paguen la pena, però per sobre de tot és una pel·lícula que té la capacitat d’atrapar l’espectador al llarg del metratge amb una recreació admirable dels espais i del lirisme de la dansa. Un bon entreteniment.