“No utilitzarem el terme d’oficialitat en va”

1.06.2015

Divendres al matí, la Direcció General de Política Lingüística va organitzar la sessió “Llengua i dret constitucional”, destinada a presentar públicament dos estudis jurídics entorn de l’oficialitat lingüística i un tercer estudi sobre la situació legal de la llengua catalana entre el 2010 i el 2013. Els ponents van aportar informació detallada i precisa sobre qüestions clau en el debat sobre quin estatus lingüístic hauria d’haver-hi en una Catalunya independent: internacionalment, què comporta que una llengua sigui oficial? Seria adequat no declarar cap llengua oficial a la constitució catalana? La Unió Europea podria no acceptar la legislació lingüística aprovada a Catalunya?

D’esquerra a dreta: Eva Pons (Universitat de Barcelona), Ferran Mascarell (Conseller de Cultura) i Ester Franquesa (directora general de Política Lingüística).

D’esquerra a dreta: Eva Pons (Universitat de Barcelona), Ferran Mascarell (Conseller de Cultura) i Ester Franquesa (directora general de Política Lingüística).

“Passar de la reivindicació de la normalitat a la configuració d’aquesta normalitat”. Sota aquesta declaració d’intencions, Ferran Mascarell va obrir una sessió de treball que va aconseguir esgotar totes les places de la sala d’actes del Palau Marc de Barcelona (seu del Departament de Cultura). Amb la voluntat d’avançar-se als esdeveniments i poder abordar el tema de manera pausada i documentada, divendres va donar-se a conèixer que el departament de Cultura ha promogut un grup de treball d’experts en drets lingüístics i sociolingüística. La doctora Eva Pons, especialista en dret constitucional, va presentar el primer treball fruit d’aquest grup: L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques. La motivació és clara: si s’aconsegueix proclamar la independència, no serem els primers a crear un nou estat i l’experiència legislativa d’altres països (tot i que no hi hagi cap cas que sigui equiparable ni traslladable al cas català) ens pot orientar i ajudar a trobar la millor fórmula dins de les possibilitats legals existents. Allò de posar-se a les espatlles dels gegants, per entendre’ns.

Partint de les dades objectives provinents del dret comparat, l’estudi se centra en el concepte d’oficialitat lingüística i les implicacions jurídiques i pràctiques que pot tenir. Què vol dir que una llengua sigui oficial? Internacionalment, no hi ha una definició comuna de què és l’oficialitat, així com tampoc no hi ha un criteri internacional que obligui a declarar una llengua oficial en un nou estat. Què implica, ser llengua oficial? El contingut de l’oficialitat també té un caràcter genèric, imprecís, i pot limitar-se amb un ordenament jurídic concret, ja sigui especificant-ne el territori (oficial a tot el territori estatal o només a una part), l’exclusivitat (si és llengua oficial única o si hi ha una altra llengua cooficial), l’àmbit material o funcional (oficialitat plena o oficialitat restringida) i la temporalitat (llengua oficial durant un període concret).

Per poder fer aquesta anàlisi, l’autora va haver de fer un buidatge exhaustiu de totes les constitucions que contenien legislació lingüística del món. Del total de constitucions analitzades (194), 154 contenien clàusules lingüístiques que vinculaven la llengua o les llengües amb l’estat. D’aquestes, 118 feien servir l’etiqueta llengua oficial (76 constitucions amb només una llengua oficial, 36 amb dues, 6 amb tres i 4 amb quatre llengües oficials o més), 4 l’etiqueta llengua nacional (amb significats variables i efectivitat qüestionada a la pràctica), 32 fórmules indirectes (llengua estatal, llengua de la República, etc.) i 40 constitucions no tenien cap referència que vinculés la llengua amb l’estat (oficialitat de facto, ja sigui perquè són estats amb situacions lingüístiques homogènies (Portugal o Alemanya, per exemple) o bé perquè tenien una llengua internacional, com seria el cas de l’anglès als Estats Units). Pons va mostrar-se en contra de seguir el criteri d’aquests 40 estats i obviar l’oficialitat lingüística a la futura constitució catalana, com s’ha demanat des d’alguns sectors darrerament. Segons el seu punt de vista, no esmentar-ho no eliminaria la necessitat d’establir una legislació lingüística que regulés la situació, i a més seria incongruent amb la tradició legislativa catalana existent.

La segona part del treball analitza de manera aprofundida el contingut de la legislació de 9 estats amb diferents models de gestió de la diversitat lingüística (Bèlgica, el Canadà, Estònia, Finlàndia, Irlanda, Luxemburg, Malta, Suïssa i Ucraïna), que no podem resumir per qüestions d’espai (consultable aquí).

El segon estudi, Aspectes lingüístics de l’adhesió d’un estat a la Unió Europea, elaborat per Narcís Mir (de la Secretaria d’Afers Exteriors i de la Unió Europea del Departament de Presidència) anava encaminat a considerar, a partir de les condicions actuals, quin paper podria jugar la Unió Europea (UE) respecte la legislació lingüística catalana.

D’una banda, va valorar la política europea en matèria lingüística i les condicions d’adhesió de nous estats. Pel que fa a la política de la UE en matèria lingüística, se centra a regular (a) el funcionament lingüístic intern de les institucions i (b) la comunicació de les institucions amb l’exterior. També regula espais concrets com l’àmbit comercial. No té competències, en canvi, per regular la política concreta de cada estat, i això fa que respecti l’heterogeneïtat de normatives dels seus membres. Pel que fa a l’adhesió de nous estats, el procés és pautat i ordenat: primer s’elabora un tractat d’adhesió i posteriorment es discuteixen les qüestions d’adaptació al cabal comunitari.

De l’altra, va concretar què passaria en el cas català. Si Catalunya, constituïda com a nou estat, demanés l’adhesió a la Unió Europea, caldria haver pres prèviament la decisió política sobre quina llengua o quines llengües serien oficials, i la Unió Europea hi actuaria en conseqüència. Caldria, aleshores, modificar els tractats de la UE (amb mesures com que el català hi fos oficial, fet que permetria als ciutadans comunicar-se amb l’administració europea en aquesta llengua), tal com s’ha fet amb els últims estats membres que han entrat a la Unió.

Finalment, Joan Ramon Solé (Direcció General de Política Lingüística) va resumir el tercer estudi: Greuges contra la llengua catalana (2010-2013), un treball que ja havia estat presentat anteriorment i que va ser explicat per la directora general de Política Lingüística en aquest mateix mitjà (article disponible aquí).

Cada tres anys, el govern de la Generalitat elabora aquest report (format no únicament pels fets que passen a Catalunya, sinó que engloba la situació en el conjunt del domini lingüístic) i l’envia al govern espanyol per tal que les dades constin a l’informe de seguiment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Solé va denunciar, però, que a l’hora de presentar les dades a Europa, el govern espanyol incorpora només els avenços de la llengua catalana i n’obvia sistemàticament els greuges. Davant d’aquesta situació, s’ha enviat una còpia del document directament als experts del Consell d’Europa perquè en tinguin constància per al proper informe.

En conclusió, la sessió hauria de marcar un abans i un després en el debat que s’ha dut a terme fins ara, ja que la magnitud i el grau de detallisme de l’estudi d’Eva Pons constituiran un punt de partida sòlid, objectiu i real per a la discussió de la legalitat lingüística d’un futur estat (amb conclusions especialment reveladores). Hem d’agrair tant al govern com als experts que hagin encarat el tema d’una manera tan directa i rigorosa i que posin els materials a l’abast de tothom per enriquir les futures argumentacions. Així doncs, i tal com va dir la mateixa Ester Franquesa, a partir d’ara ja no tenim excuses per utilitzar el terme d’oficialitat en va.