No sóc una estrella del rock. Els anys d’aprenentatge de Marika Bournaki

9.04.2013

Dijous 11 d’abril, als Cinemes Méliès de Barcelona, s’estrena No sóc una estrella del rock, un poètic documental fet per Bobbi Jo Hart sobre Marika Bournaki, sobre els anys d’aprenentatge i els anys de sacrifici i decepcions d’aquesta nena prodigi convertida en una pianista que ha trobat el seu lloc.

Marika dalt de l'escenari

 

“La qüestió no és la carrera, sinó la música”, diu entre llàgrimes Marika Bournaki. La inocència infantil ja no impregna les paraules de Marika, una jove pianista amb un llarg recorregut a la seva esquena. Han passat molts d’anys des que va pujar per primer cop a un escenari i va tocar el piano davant d’un auditori. Tenia només 5 anys, i era conscient d’una cosa: la música i el piano eren la seva vida.

Era una nena, però aquella decisió, aquella passió impulsiva per les tecles blanques i negres del piano no la va abandonar mai; han passat gairebé vint anys i Marika continua tocant. La passió, l’entusiasme, és el mateix, “la música és el meu déu”, confessa mentre camina per Nova York, on estudia a la prestigiosa escola Juilliard. Alguns consideren que la jove Marika ha arribat al cim, però, com ella mateixa diu, el trajecte encara no ha conclòs, encara hi ha molt camí per fer, moltes hores d’assaig i de perfeccionament, perquè convertir-se en una nena prodigi amb només 12 anys, al cap i a la fi, no vol dir res. Quan et converteixen en una nena prodigi en un món encara per descobrir, no és fàcil adonar-se dels propis límits, saber que encara no se sap res: “tens un do”, li diu un espectador a una Marika encara adolescent davant la mirada orgullosa del seu pare. Es tracta d’un do, a vegades poc agraït per a una nena que ha de passar hores assajant, hores dedicades al piano, un instrument que estima, però que li impedeix fer la vida dels seus companys. Proves a diferents escoles, audicions, concerts, tots han configurat la vida de Marika; “era divertit saltar-se classes al col·legi”, confessa la pianista ja adulta, conscient que aquella diversió infantil, ingènua, no era sinó el primer tram d’un llarg i difícil camí; un camí fet de sacrificis, de pors i decepcions, un camí d’aprenentatge i de qüestionament. Al llarg del anys, Marika no ha dubtat mai de la seva passional reverència cap a la música, però és aquest el camí? És aquesta la manera de gaudir-la, de viure-la?

La directora canadenca Bobbi Jo Hart ha acompanyat Marika al llarg de tots aquest anys d’aprenentatge. Durant 8 anys Jo Hart va ser testimoni del creixement personal i professional de Marika, de les satisfaccions i de l’èxit, però també de les frustracions i dels conflictes que inevitablement acompanyen l’èxit. No sóc una estrella del rock és el resultat de tots aquests anys d’experiències; recuperant la tradició del cinema verité, Jo Hart i la seva càmera s’apropen als aspectes més íntims i quotidians de la vida de Marika i la seva família. També incorpora vídeos familiars i entrevistes als protagonistes, reconstrueix el trajecte fet per Marika i la seva família, un trajecte on es van guanyar moltes coses, però on també se’n van perdre moltes altres. “La nostra vida girava entorn del piano”, confessa la mare de Marika, “per més que diguéssim que tots eren iguals, la vida girava entorn de Marika”. La jove pianista no només es va convertir en una nena prodigi, pels seus pares va ser la imatge de la vida que ells no van poder viure. Una ballarina frustrada i un violinista que no va arribar a la seva meta veien en la seva filla una mena de compensació, una nèmesi històrica: Marika havia de conquerir l’èxit, ella no havia de sacrificar el seu somni, però era aquest el somni de la jove pianista?

 

La virtuosa Marika Bournaki al piano

 

“No sóc una estrella de rock” diu una Marika a les portes de la maduresa; el seu to de veu és recriminatori; asseguda en un bar de Londres, mira als ulls del seu pare i li pregunta: “Per què?”. El pare va ser el seu company de viatge; ell va viure a través de la seva filla allò que no havia viscut, però en aquest intent de recuperar un temps perdut, es va oblidar de la vida vertadera, dels altres fills, de la dona i, sobretot, es va oblidar dels autèntics desitjos de Marika.  No sóc una estrella de rock és un esplèndid documental, un film no només sobre la música i les sacrificades hores d’assaig, sinó també sobre els desitjos personals, els desitjos de la jove, però també del pare. Bobbi Jo Hart traça un delicat retrat d’una realitat que no és idíl·lica, rere l’èxit hi ha ombres, i aquestes ombres són els obstacles que Marika ha de superar fins a poder trobar el seu camí, un camí molt diferent d’aquell que un dia va imaginar el seu pare. No sóc una estrella de rock és el títol del film, però també és el leitmotiv que acompanya la pianista al llarg dels anys; ella no és, no vol ser, una estrella de rock, perquè no és tracta de la carrera ni de la fama, el que veritablement importa és la música, la seva passió per la música.