No siguis verbagali

El dia 1 de gener, sisè dia d’estar segrestat a casa mateix per una grip malvada, una amiga em va enviar per WhatsApp l’enllaç d’un article d’aquest diari digital: Deu paraules que podrien desaparèixer el 2019, n’era el títol. Suposo que ho va fer perquè em distragués, però l’article, en lloc d’això, em va enxerinar. I vaig enviar aquest comentari:

“Escric aquest comentari ben emprenyat. Tret de falòrnia o pròsper, que no utilitzo perquè no em ve de gust, la resta de paraules formen part del meu vocabulari habitual. I de la majoria de gent que conec. Fer el salt i relliscada ho feien servir els meus avis… i jo també! (tinc 49 anys). I en ma vida he dit mostrador, sempre taulell! No dic trepant, és cert. Però tampoc no dic taladru: faig servir màquina de foradar. M’emprenya que es generalitzi d’aquesta manera. Crec que s’hauria de concretar més. Parlar de grups d’edat. O de situacions geogràfiques. Em penso que ja sé on viu la persona que ha escrit l’article…”

Vaig imaginar que l’articulista era un habitant de la metròpolis que no sabia, o no volia saber, que a Catalunya encara queden llocs on el català és prou robust –al meu Empordanet, per exemple. Quan la febre em va baixar (el virus de la grip té molt mala llet –deu ser ultradretà), vaig pensar: “Realment és tan robust el meu català? I el català que m’envolta?”

Doncs no, no ho és. El meu fill de vuit anys em clava punyalades com “ningun lloc” i “les tres i mitja”. En cinc minuts de conversa, la flequera fa servir quatre cops el “tenir que”. Trobo faltes d’ortografia a la carta del bar, a l’òptica, a quasi tots els correus electrònics que rebo a la feina, als grups de WhatsApp i, fins i tot, ai, en un comunicat de l’escola del meu fill. I tot això em fa adonar que els que estimem la nostra llengua, hem de fer més de mestres, de bons mestres. Sense por, sense vergonya, sense defalliment. Expliquem que en català les hores s’expressen en quarts. Fem la pregunta que ens feia sempre en Joan Estragó, un dels millors mestres que vaig tenir: “Tens un canari?” “Què vol dir?”, li contestàvem estranyats. “Com que has dit: Tinc qu’anar-hi…” Oferim-nos a corregir les faltes del bar o de l’escola. Lluitem!

I, ja que hi som, per què no anem més lluny? Per què no empeltem mots antics en aquest català escarransit? Va, vinga, pit i collons, que diem els ciclistes (al grup de WhatsApp de la colla implantaré, cada setmana, el “dia sense faltes”: regalaré un bidó a qui no en faci cap). Jo ja fa temps que ho faig (he començat aquest escrit amb enxerinar). Fa uns anys, quan vaig escriure El llibre del recuit em va agradar posar-li un subtítol: Vida i miracles d’un llevant de taula. Tant mossèn Alcover com Joan Coromines diuen que postres és un castellanisme i recomanen fer servir llevant de taula, expressió que trobo preciosa. Al llibre també hi havia paraules que feien servir els meus avis, paraules que molt sovint acompanyava amb una nota a peu de plana. En una novel·la que no hi ha manera que em publiquin (esnif) hi surt un verbagali. La nota a peu de plana és llarga però, crec, amena. Una mostra: “Mossèn Alcover en diu: Paraules abundants, verbositat (Empordà, Garrotxa). I també diu que Víctor Català la va fer servir a Solitud. Joan Coromines n’explica força més coses. En cito només un fragment: (…) Si és en –àlia, la formació esdevé incomprensible. ¿Potser verba Galliae o gallica, llatí macarrònic al·ludint a la verbositat de tants francesos?”. La meva àvia Rosa feia servir molt aquesta paraula, i jo faig tot el que puc per recuperar-la. L’ofereixo com a alternativa als insensats que diuen el castellanisme bucasses i als sensats que diuen bocamoll (als que diuen llenguerut, no els dic res), la vaig tenir al perfil del WhatsApp (No siguis verbagali)…

Ja sé que en aquests moments tota la gent que vivim en aquest país tenim altres coses al cap, però és que aquestes coses les expliquem i les pensem amb una llengua que té la grip. Plego. No vull ser verbagali.