No podria explicar aquesta desolació que ens volta

7.02.2019

El cinc de febrer a la tarda l’estat francès permet que travessin la frontera, sense armes, els soldats republicans que a poc a poc s’han desplaçat cap al nord encalçats per les tropes franquistes que arriben al Coll del Pertús el 9 de febrer a les 11.35 h. L’endemà el General Jefe del Estado Mayor franquista signa un comunicat on afirma que han arribat a tota la frontera pirinenca i que, per tant, “la guerra, en Cataluña, ha terminado”.

Soldats i escriptors fugien pel Coll d’Ares. |

Durant aquests dies milers de soldats han travessat la frontera, molts per colls dels Pirineus. Després de dies de caminar sobre la neu, el seu destí serà, en molts casos, un camp de concentració. Entre aquests milers de soldats hi havia alguns escriptors que ens han deixat el testimoni dels fets i dels sentiments que els provoquen .

Mentre, molts dels escriptors que havien marxat el 31 de gener d’Agullana han arribat a Tolosa on hi ha un comitè d’ajuda als intel·lectuals refugiats, d’altres són encara a Perpinyà. Els que van marxar el dia 5 pel Coll de Manrella, la nit del 6 de febrer aconsegueixen arribar a Perpinyà on obtenen un permís de sojorn.

Segurament va ser el 6 de febrer que l’escriptor Lluís Ferran de Pol va passar amb el seu grup per la Jonquera entremig d’una riuada de gent: «I ara, carretera enllà, camí de la frontera. Però la carretera és com un riu espès. Homes, dones, criatures, vells, soldats… […] A cada cantó de la carretera, carros estimbats, inútils. Farcells de roba esventrats […] Tothom passa, lentament, amb recança, però sense aturador» (De lluny i de prop, 1973).

Dos dies després Agustí Bartra, Artur Bladé i Vicenç Riera Llorca passen la frontera per diversos colls dels Pirineu.

Bartra que havia iniciat la marxa des d’Alins travessa pel Port de Boet, amb neu fins als genolls, “ronya a la pell, el diccionari Fabra, el Rilke i una biografia de Maragall a la motxilla” (a Plomes catalanes d’avui, p. 4).  

Artur Bladé la passa pel Coll d’Ares. “El panorama que puc contemplar des d’ací és d’una immensa i glaçada desolació. La neu cobreix el camí, les muntanyes, la vall, la terra tota: una neu que ja és glaç. […] continuen pujant automòbils, ambulàncies, carros, motocicletes… I molta gent –soldats sobretot­– a peu” (L’exiliada, 2006).

Riera i Llorca la creua pel Coll de Bassegoda. “Enfosquia quan ens vam trobar en una cua llarga, barrejats soldats i civils, que passava davant d’uns gendarmes […] a nosaltres ens demanaven les armes –als que encara en portàvem […]­– i ens arrengleraven en una altra vora del camí, oposada a la que ocupaven els civils. (El meu pas pel temps (1903-1939).

Segurament el 10 de febrer Pere Calders inicia la marxa des de Molló cap al Coll d’Ares, on arriben l’endemà a les tres de la tarda, “després de dos dies de dormir damunt la neu”.

Joan Sales ho descriu de manera diferent: “A mitjans de febrer passàvem els Pirineus en correcta formació militar, quan a França creien que ja no quedaven més forces republicanes. Ho vam fer pel Coll d’Ares net de neu aquell any” (Cartes a Màrius Torres, 1976).

Tots passen la frontera amb un sentiment de desconsol i dolor com narra Pere Calders: “Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ell la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant”  (La Revista dels catalans d’Amèrica, novembre de 1939).