“No Penso Callar”: il·lustracions en defensa de la llibertat d’expressió

11.12.2015

La Fundació Antoni Tàpies acull l’exposició, organitzada per Amnistia Internacional, amb la col·laboració de més de trenta artistes i il·lustradors. La mostra es va inaugurar el dia 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans.

Els primers visitants de l'exposició, ahir a la Fundació Tàpies  |  publicacions EINA

Els primers visitants de l’exposició, ahir a la Fundació Tàpies | publicacions EINA

El contrast entre el soroll i el bullici de cotxes del carrer Aragó amb els quadres d’Antoni Tàpies en una sala blanca, àmplia i sense fressa resulta una mica xocant quan hom s’encamina a veure l’exposició “No Penso Callar”, dedicada a un dels nostres drets fonamentals, la llibertat d’expressió, massa sovint coartada per repressions de tot tipus que s’estenen des de la violència fins a les legislacions governamentals, passant per la tortura i acabant amb els assassinats. Un dret que Amnistia Internacional no es cansa de defensar i de reivindicar.

Per aquesta ONG (que l’any que ve celebrarà el seu 55è aniversari), el disseny, l’art i la cultura són eines de gran validesa i repercussió per la transmissió i la transformació de valors. La potència de l’impacte (i el missatge) artístic és una manera de fer denúncia eficient, creativa i vinculant. Per això, els 32 il·lustradors que hi han participat han cedit expressament la seva obra per aquesta mostra, amb la seva particular visió sobre la llibertat d’expressió.

Imatges amb un simbolisme més o menys accentuat, contrastos icònics molt potents, acusacions de caràcter polític, mirades més introspectives… cada una d’elles escenifica una protesta o un reclam en relació amb una temàtica concreta, però igualment diversa i amb interpretacions diferenciades.

Entre els expositors hi ha algunes personalitats rellevants de la il·lustració catalana actual i el disseny gràfic, entre els quals destaquen Conrad Roset, Paula Bonet, Lara Costafreda i Ricardo Cavolo, entre altres. La seva imatgeria comparteix espai amb la d’alumnes, professors i antics alumnes de l’escola EINA, com Carlos Pamplona, acabat de graduar, i Enric Font, professor de Tècniques d’Il·lustració de quart curs del Grau de Disseny. Tots dos han parlat amb el digital de cultura sobre l’exposició.

L'exalumne d'EINA Carlos Pamplona al costat de la seva il·lustració  |  publicacions EINA

L’exalumne d’EINA Carlos Pamplona al costat de la seva il·lustració | publicacions EINA

Pamplona, un dels autors més joves que hi han pres part, ha dit que l’experiència de participar en aquest projecte al costat d’il·lustradors que són “referents” ha estat una oportunitat molt gratificant, i ha dit que en la seva obra ha preferit centrar-se més en el com que no pas en el què per il·lustrar la seva visió del que representa expressar-nos lliurement.

Font, per la seva banda, ha parlat d’una iniciativa paral·lela que està duent a terme amb els seus alumnes sobre art urbà com a eina d’expressió conjunta, a través de la pintura en murs de carrer, que els ha servit per interactuar amb els veïns de la Rambla de Prim, al costat de La Mina, gràcies a la decoració d’un mur a l’estil de Google Maps. També tenen un altre projecte amb l’associació Rebobinart. El docent s’ha mostrat satisfet sobre aquesta iniciativa i sobre l’exposició presentada per Amnistia Internacional.

La inauguració de “No Penso Callar” ha comptat amb la intervenció de Maria Cañadas, presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya, i Adriana Ribas, la seva coordinadora, que han agraït la col·laboració de Laurence Rassel, antiga directora de la Fundació Tàpies, amb qui van iniciar els contactes per tirar endavant l’exposició; l’actual director Carles Guerra; l’escola EINA i la productora MA Producciones.

“No Penso Callar” es podrà veure a la Tàpies fins al 20 de desembre. A partir de l’any que ve, la mostra anirà itinerant per diversos espais i localitats de Catalunya. El seu missatge, gràfic i eloqüent, continuarà sent el mateix: defensar la llibertat d’expressió. Amb l’expressivitat de l’art, aquest acte performatiu adquireix una simbologia que no pot adscriure’s a un títol més ocorrent i reivindicatiu.