No parlis de generacions al sentiment literari

1.12.2014

Rosa Regàs i Llucia Ramis han sigut les escriptores convidades a conversar sobre literatura al cicle Creadors en dos temps. L’acte, dut a terme a La Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, convida a reflexionar sobre el sentiment literari.

Llucia Ramis |  Foto de Gemma Estadella

Llucia Ramis | Foto de Gemma Estadella

Una vintena de persones, majoritàriament dones que vénen soles, esperen davant de la Biblioteca Jaume Fuster. Un cop assegudes a la sala, creen una sanefa: una cadira plena, tres de buides, dues de plenes, cinc de buides. Rosa Regàs i Llucia Ramis, escriptores, pugen a l’escenari junt amb Valentí Puig, vocal de CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), entitat que ha participat amb la Fundació Palau i Arcàdia en l’organització de tot el cicle de xerrades intergeneracionals. Avui ens trobem parlant de literatura, o aquesta era la idea. Un representant de la biblioteca Jaume Fuster agraeix que l’acte es dugui a terme en el seu recinte i dóna pas a la xerrada. Valentí Puig, l’encarregat d’introduir-la i de conduir-la, comença permetent-se la llicència de presentar a cada escriptora per la relació personal que hi ha tingut. No explica que la Rosa Regàs és una escriptora tardana, fet que ella relatarà més endavant, ni apunta que ha rebut diversos premis. Sí que subratlla el seu passat com a editora. De Llucia Ramis deixa clar que és mallorquina, com ell, i la mateixa noia s’encarrega d’explicar que és periodista i escriptora. Potser Valentí considera que el públic tot això ja ho sap. I de fet, sobretot tenint en compte l’edat que tenen, probablement qui assisteix a l’acte és perquè ja està familiaritzat amb la vida i obra d’almenys l’autora de més edat.

El perquè i el com de ser escriptores

Rosa Regàs és qui respon primer a la pregunta de per què van decidir escriure. “Vinc d’una família de lletraferits i artistes”, explica, “M’agradaven moltes coses, en volia fer moltes, i a la literatura li va tocar quan li va tocar: als 67 anys”. En aquesta breu introducció als seus inicis, Regàs recorda que sentia dins seu la necessitat de l’escriptura però que primer va tenir fills, i fins que no va arribar el moment adequat no es va posar a escriure. Llucia Ramis n’és l’altre extrem. Relata que el primer escrit que és conscient de fer és una carta al príncep Felip quan ella tenia 7 anys, dient-li que era molt guapo. Cada dia esperava rebre la resposta. “I així sóc: romàntica, desenganyada i, clar, antimonàrquica”. Les dues grans passions de la Llucia són el periodisme i la literatura, per la qual cosa fa broma dient que ara ha de trobar una tercera feina per poder dedicar-se a les altres dues, amb les que costa guanyar-se la vida.

La Rosa i la Llucia s’entenen bé i el diàleg flueix entre elles sense necessitat de la intervenció directa del Valentí, que de tant en tant fa alguna pregunta o explica alguna anècdota. Les escriptores divaguen sobre el que senten quan escriuen. Les dues es mostren passionals sobre el tema. No parlis de generacions al sentiment literari: totes el senten per igual. “No tens ganes d’escriure però si no ho fas tens remordiments”, diu la Rosa Regàs. Llucia hi està d’acord. “I quan finalment escrius, t’obsessiones. Tot gira al voltant d’allò”, afegeix la jove. “Sí”, continua Regàs, “Quan comences un llibre has de fer un esforç però quan hi estàs posada és brutal, tot hi té relació”. Comparteixen el sentiment literari, però no la rutina. Llucia admet que té una certa disciplina, perquè si no es guarda espais per la literatura, al final mai en trobaria el moment. Regàs ho té clar: la disciplina i ella no estan fetes l’una per l’altra.

Valentí explica que les dues dones que té al costat comparteixen una mirada lúcida sobre els passats familiars. En el cas de la Rosa, queda molt plasmat en l’obra Entre el seny i la rauxa. “La meva família per part de pare era molt dura, i per part de mare la tenia molt mitificada”. Llucia comprèn aquesta dicotomia: la família de la seva mare era moderna i la del pare, de Mallorca, tot i no ser franquista, acceptava el franquisme. Res estrany entenent el context de l’illa, que de seguida va caure en mans dels nacionals. De més gran, Llucia va veure en Mallorca una metàfora de la seva família: un refugi, però alhora, un llaç.

“Quan escrivim descobrim coses que no sabíem que sabíem”

Rosa Regàs té clar que quan escriu parteix del que sap. “La ficció ve d’una introspecció, d’alguna cosa que tenim a la memòria o a l’experiència”. La manipulem, diu, mitjançant la creativitat, el pensament, i aleshores creem literatura. “Si algú em diu que s’inventa de zero el que escriu, em menteix”. Fins i tot els monstres els imaginem a partir del cos humà, amb ulls o cames. Llucia hi està d’acord i contribueix al tema dient una frase que agrada a Rosa Regàs: “Quan escrivim descobrim coses que no sabíem que sabíem”. Jo escric per saber el que penso, continua l’escriptora de més edat: la meva sensació al fer-ho és la d’anar estirant un fil dins meu. I Ramis diu una cosa que sorprèn a la seva interlocutora: “Si he escrit una novel·la i no m’agrada, l’esborro”. Regàs s’exalta i fa broma: “És com matar un fill! Matar-lo perquè no t’agrada no està bé, no?”. Llucia respon que si no veu en l’obra el que ella hi volia aconseguir, no li costa gaire eliminar-la. “Jo els agafo carinyo, per molt que n’estigui insatisfeta”, confessa la Rosa Regàs, a la qual cosa Llucia constata: “Si no em surt bé, m’enfado i ho esborro. No me’n penedeixo gens”. I riu, cosa que fa sovint.

Valentí aprofita per intervenir a la conversa i els pregunta què esperen d’un lector. Rosa Regàs s’ho ha de pensar, i de fet conclou que sobre la novel·la no sap què contestar, però que sobre els llibres de viatge desitja que la persona que llegeix viatgi amb ella. Llucia Ramis no té temps de contestar, perquè la pregunta acaba convertint-se en una reflexió sobre la crítica i els crítics. Ella, la més jove, diu que fa cas al que diuen de les seves obres, tot i que creu que cada cop s’escolta menys la crítica. Regàs s’estén més: “Quan he acabat un llibre sé el que li falta i sé a què no he arribat. Si algú em diu que és meravellós, no me’l crec. Si algú em diu que un altre era millor, tampoc. La crítica t’ajuda a veure moltes coses, però no me les crec totes”.

Rosa Regàs i Llucia Ramis convidades al cicle Creadors en dos temps

Rosa Regàs i Llucia Ramis convidades al cicle Creadors en dos temps

“Això són mariconades”

A partir d’aquí i sense saber gaire com, la literatura queda en un segon pla. El Valentí pregunta quin tipus de beguda els agrada, i en parlen una estona. Quan Regàs ha de contestar quin tipus de gintònic beu, respon: “Això són mariconades”, i fa riure al públic. Amb el pressupòsit d’estar parlant d’autopromoció, els tres conferenciants enceten el tema de les xarxes socials. Exhibicionisme, infoxicació. A meitat del tema el Valentí baixa de l’escenari. Desapareix una estona, mentre elles dues segueixen donant voltes al tema de les noves tecnologies. Rosa Regàs de tant en tant ho intenta lligar amb el tema de l’escriptura: “Enyoro l’època de finals del segle dinou i principis del vint. Els escriptors tenien pocs diners, llogaven habitacions, vivien mirant la lluna i donant importància a la memòria”.

Valentí torna i es disculpa, però la xerrada fa estona que ha perdut el fil. Mentre segueixen explicant anècdotes de Facebook i altres xarxes, Regàs deixa anar: “Això no té res a veure amb la creació literària”. Tema del que, en teoria, havien començat parlant. Però la temàtica no canvia i parlen des del Pequeño Nicolás fins a teories sobre els selfies. Per sort, poca estona abans que s’esgoti el temps, Regàs uneix el tema de la realitat a les xarxes socials amb la literatura, i diu: “Crec en la realitat literària”. A la qual cosa Llucia conclou: “La narració converteix en mentida la realitat”.

Creadors en dos temps – Rosa Regàs i Llucia Ramis (27 de novembre de 2014) biblioteca Jaume Fuster from Fundació Palau on Vimeo.