No n’hi ha prou

18.09.2018

Una vegada més el silenci se’m fa llosa. Sóc escriptora i no escric el que penso ni el que sento en aquests dies on hi ha tant per pensar i sentir. Sé que no diré res de nou, però potser encertaré la veu d’altres persones que, com jo, callen i esperen.

Maria Barbal, autora de ‘Pedra de Tartera’, al número de novembre de ‘L’Avenç ‘.| Font: L’Avenç / JMM

Les notícies diàries em trasbalsen. Llegir que un grup reclama parlar en castellà quan ningú els en priva i, com diu el periodista Francesc Canosa, costa cada dia més utilitzar el català em desconcerta. No cal argumentar gaire la gran força que té el castellà a les grans ciutats de Catalunya. L’evidència: hi ha molts habitants vinguts de fora i també, molts catalans no usen ni mantenen el seu idioma quan ho podrien fer. Normalment, l’altre els entén o ens hauria d’entendre i fins bastants ens ho agrairien. Tenim la impressió que ens tallaran el coll si ho fem? Ens escupiran? Ens diran que no ens entenen? Ens faran fora de la feina? Podria passar, però, en general, no passa. Cadascú de nosaltres, almenys els del milió, ens ho hauríem de plantejar seriosament. No hauríem de formar part del grup “del zombi català”, com diu Canosa,  perquè és el que perpetra el suïcidi lingüístic. Jo procuro fer-ho, parlar a tothom en català i els resultats són francament bons, encara que no he aconseguit que persones a qui fa un munt d’anys saludo amb un “bon dia” o “bona tarda” em tornin ni un mot en català.

Reclamar llibertat i sortir pacíficament al carrer ho he fet ocupant un petit espai d’aquest milió de dones i d’homes comptabilitzats. Però no és prou. Quan surto de casa, camino pel carrer, em trobo amb amics o vaig al teatre… penso en cada una de les persones que, preventivament, estan a la presó des de fa mesos, i sento que hauria de poder-hi fer molt més. Demano que els polítics no parlin tant de diàleg, però que el practiquin. No cal que ens diguin que hi ha temes i mots que un no vol pronunciar i l’altre sí.  Trobeu-vos ja i no en parleu tant, si us plau. Treballeu al màxim, amb persones preparades, sense descans, sense esperar que passi això o allò. Elimineu les vostres diferències de bo i de veres, com si el món tingués només uns dies per a les solucions. I si alguns ja ho feu, disculpeu els meus mots d’exigència, però és que, entre les persones que anem pel carrer cada dia, sense informació extra, no es veu prou. Tots estem esperant fervorosament que feu política.

I, encara, penso que el que diu l’amic Joaquim Carbó seria una cosa positiva. D’aquest milió, descomptant els qui tenen al·lèrgia a la lectura, els nens massa petits, els vellets massa cansats, compreu un llibre en català o dos l’any, si pot ser, que us vingui de gust, n’hi ha de moltes menes, i llavors llegiu-lo. Per a les persones que ja ho fan, les meves excuses. Tenim molt bons autors i autores, ara sí que reforço el femení, encara que quasi mai surtin a les entrevistes dels diaris, sobretot  a les de la contraportada, ni, com diu amb molta raó l’escriptor Joan Carreras, als programes de TV3, per posar només un exemple, on surten persones de quasi tots els altres oficis i, pràcticament mai, cap escriptor ni escriptora.

Resumint. No usem la nostra llengua, de vegades, per por de la reacció de l’altre. No reconeixem les persones que renuncien a una veritable promoció, a molt públic, perquè són creadors en llengua catalana. Molt sovint preferim que siguin d’una altra banda, suposo que perquè aquells ja són reconeguts.

Ai, ai! Quin país aquest, tan valent i tan dubtós d’allò seu!

Sóc escriptora i he escrit, només, sobre uns pocs temes. I sé que no n’hi ha prou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. És que som un país ocupat. Hem de desocupar-lo d’una vegada perquè no el desocuparan per nosaltres, no els interessa.

  2. Benvolguda Maria,
    tens raó: no fem tot el que cal per promocionar la nostra llengua. Ho intentem, però no ho fem prou. La nostra manera de ser, característica dels catalans, ens impulsa a voler comunicar-nos; ho hem fet sempre, i, amb tal de fer-ho, no dubtem en emprar qualsevol llengua que coneguem, deixant a banda, si cal, la nostra. És un error, potser greu, però ho veig cada dia. En aquest aspecte, dissortadament som així.

  3. Maria, em deixava una cosa al tinter: jo també soc escriptor. Faig coses petites, però també escric. En català, per suposat.
    Salutacions.

    • Gràcies, Josep. No sóc “Maria”, sinó Maria del Carme, si et plau. I també escric en la nostra formosíssima llengua (encara no he publicat). I em fa un immens i trist plaer fer-la servir, quan penso que pocs, en proporció, llegeixen allò que ja està editat en català (ja no parlo dels molts escriptors i escriptores que encara no veuen les seves obres a cap aparador de llibreria, sinó de les moltes obres excel·lents ja publicades. En fi, com a poble som com som, però, punyefla! hauríem de millorar.

  4. Hola Maria!

    Sento com meves totes i cada una de les teves paraules. Som uns quants, i ho saps, els activistes del català viscut i escrit. Però paraules com les teves i venint de gent com tu, que ets respectada i admirada, són eks mots que ens calen sentir a tots. No defallim, aquesta última Setmana del Llibre en Català ha estat un èxit. Però tens raó en tot i afegeixo que ens calen més setmanes com aquesta per que la gent s’acostumi a comprar, no dos llibres, molts llibres en català i hem d’exigir als editors que pbliquin més en català. Tot és aquell peix que es mosega la cua. Força a les mans i al cap per seguir en aquesta lluita sorda. I no deixis mai d’escriure.
    Una forta abraçada

  5. Hola Maria,
    Quin plaer llegir-te, estic d’acord amb tu, no n’hi ha prou, i una de les coses que podem fer és llegir més i, sobretot, llegir en català. Les escriptores encara sortim menys a la televisió que els escriptors però tots plegats fa l’efecte que no existim, com si no tinguéssim veu i és la veu narrativa que tenim allò que ens defineix. Felicitats per la teva fidelitat a la nostra llengua i al nostre poble. Una abraçada.

  6. Quan no hi ha independència passen aquestes coses: hom es converteix en estranger menyspreat i anorreat a la seva pròpia casa. Comparem Catalunya i Portugal, comparem el portuguès i el català. Qui viu lliure i tranquil i qui viu aixafat i constantment amenaçat?

  7. Ai la por! Que en fa d’estralls la por. La por en tots els seus atributs vull dir. N’hem passat tantes que als més vells ens ha quedat un substrat al subconscient, tal vegada heretat dels pares. Ens ha quedat com deia una patina verdosa que no ens deixa veure el llustre de la nostra cultura mil·lenària. Tens raó quan dius que caldria fer-hi més pels injustament engarjolats. És evident que sortir al carrer gairebé dos milions de persones no estova el cors dels corruptes massa acostumats als catalans mesells. Potser caldria, d’una vegada, arrancar els barrots amb els que ens tenen empresonats a tots.
    Hem de predicar amb l’exemple, el pare ho deia. Quants dels escriptors reconeguts escriuen només en català? Quatre gats mal comptats. La majoria s’escuden a treure les dues versions per por, sempre la maleïda por, de no perdre pistonada. Primer és clar en castellà i si funciona en català. Som nosaltres mateixos que fem forta la llengua d’en Cervantes.

  8. Una vegada, un amic de l’altra banda de l’Atlàntic em va dir (parlant dels catalans) “Ustedes tienen vocación de súbditos. Son súbditos, no ciudadanos.” Em va fer empipar, però amb els anys comprovo quanta raó que tenia. Jo també parlo català arreu, i generalment resulta que gairebé tothom el sap, però els que parlen castellà estan encara tan acostumats que els catalanets canviin d’idioma, que al principi els sobta el nostre “Bon dia” (alguns també se’l treuen de l’armari dels mals endreços, altres no et contesten, què hi farem!) – Maria del Carme