No llegiu

En Xavier Vidal és un home amb sort. Ho penso mentre em dirigeixo a la recent inaugurada llibreria No llegiu per entrevistar-me amb ell i ho continuo pensant quan en surto prop de dues hores després amb un llibre sota el braç. Bé, de fet, és l’últim volum d’una col·lecció ja clàssica del còmic europeu: Astèrix i els pictes. Malgrat que Goscinny fa molts anys que és mort, i Uderzo és un home de 86 anys, les aventures dels gals irreductibles continuen seduint a milions de lectors de tot el món tot i que les mans que les fan possible siguin les del guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad. Ambdós han agafat el relleu mantenint intacta la fórmula que ha fet tan populars als primers antisistema de la història: aquell entranyable grupet de bàrbars que es resisteixen a perdre la seva identitat per entrar a formar part del civilitzat i ordenat imperi romà. La poció màgica continua funcionant.

I això mateix és el que ha fet el periodista Xavier Vidal amb la seva llibreria del barri del Poblenou de Barcelona: agafar una fórmula que no és nova i adaptar-la als nous temps, això és, recuperar l’essència de la llibreria de barri i del llibreter de proximitat en contraposició al model de llibreria de gran superfície, impersonal, amb aquelles lleixes atapeïdes de llibres i la impactant posada en escena de les llistes de novetats i números u: el reguitzell de títols en permanent competència que venen o suposadament és el que han de fer.

Innovar, doncs, per recuperar, per fer sostenible un model de llibreria que neix de la passió pels llibres i la literatura, i que cerca, per sobre de tot, el contacte directe amb els lectors: parlar, suggerir, preguntar, riure, fer amics… Fomentar la lectura com l’acte de descobriment que és i poder-ho compartir amb altres persones, que ben aviat seran cares amb nom: l’Anna, la Gemma, en Roger, l’Òscar… i probablement jo mateixa.

No és que amb tot aquest argumentari vulgui erigir com a heroi en Xavier (crec que ell tampoc m’ho perdonaria), però sí reconèixer-li aquell punt de rebel·lia, d’antisistema, si em permeteu, que l’ha empès a tirar endavant un projecte com No llegiu en les actuals circumstàncies en què tant es parla de la crisi en el sector editorial, de la disminució en les vendes de llibres, del tancament de llibreries històriques, de l’avenç, sense massa ordre ni concert, del mercat del llibre digital… De la por, en definitiva, al futur, en el qual semblen dibuixar-se més amenaces i preguntes que no pas oportunitats o certeses.

Per dir-ho ras i curt, si avui dia comparteixes amb diverses persones el desig d’obrir una llibreria a Barcelona, la majoria et dirà que on vas a parar, que és una bogeria, que avui ningú compra llibres. Hi ha persones que creuen tot el contrari i no em refereixo només al Xavier. L’esperit antisistema de moltes persones ha fet possible que amb el seu bon treball i tossuderia pervisqui el model de llibreria de barri alhora que en neixin de noves (La Impossible, Espai literari, La Petita, Ona…). Totes aquestes persones assumeixen que vivim en un període de transició, de canvi, i no els espanta, perquè estan convençuts que les llibreries són necessàries més enllà del fet de vendre llibres, i que el llibre en paper encara té molt camí per recórrer malgrat les seves múltiples morts anunciades.

Somric quan en Xavier em diu que les llibreries les fan els lectors. M’agrada la idea perquè pressuposa que les llibreries són una cosa viva, el punt de trobada màgic entre històries que volen ser trobades i els lectors que les estan cercant. Portar la democràcia a la llibreria: qui escull és el lector, amb les seves tries, sol·licituds, preguntes i recomanacions. No llegiu ja convida a fer-ho amb els seus sofàs, tauletes de fusta i lleixes que respiren. Tota la llibreria és diàfana, lluminosa i càlida, amb espai suficient per moure’s en llibertat i asseure’s a llegir una estona. De fet, en Xavier i jo conversàvem tranquil·lament amb un cafè a les mans mentre altres persones entraven i, encuriosides, miraven els llibres que amb cura ha seleccionat el llibreter per als seus primers clients entre novetats editorials, clàssics i propostes d’editorials independents. Les saludàvem amb un somriure i tornàvem a l’entrevista. Més que una llibreria, allò semblava el menjador de casa d’algú oblidadís que s’hagués deixat la porta oberta.

A vegades penso que m’agradaria inventar la llibreria del futur. Em sembla que m’equivoco. La llibreria del futur ja està inventada i es diu No llegiu, La Impossible, Espai literari o Ona, i les tenim a tocar.