No la cançó perfecta

14.12.2017

El maig de 2015, l’etapa de L’ànsia que cura (2014) ja era pràcticament tancada i el David Carabén aprofitava les vacances que es concedia Mishima per estrenar una nova proposta: per primera vegada, ens convocava a un concert sense banda al darrere, anunciant-se amb el seu propi nom i res més. Com era d’esperar, la proposta encara verdejava i, desacostumat a tal despullament, a Carabén li costà deixar-se anar. Però fet i fet fou un vespre divertit i, sobretot, interessantíssim. El setlist ens oferí clàssics de Mishima en acústic, versions en català de les seves influències, i algunes primícies: tres poemes musicats que tocava per primera vegada, tots tres de Joan Vinyoli (“Orfeu”, “Encén el vi” i “Ara i res”). Tot plegat, un veritable llibre obert per entendre què busca Carabén en escriure una cançó, d’on ho treu i on vol arribar.

David Carabén al Festival Strenes

Melodies a banda, un dels aspectes més fascinants de Mishima és que Carabén té molt clara la seva teoria de la cançó: podem escoltar-la d’ell mateix en qualsevol entrevista. Aquest maig, amb motiu del llançament d’Ara i res, en una entrevista a Vilaweb parlava d’un disc amb cançons «molt més narratives», que «s’entenen a la primera» i «no agafen tanta volada poètica». I tenint això al cap, revisitar ara aquell recital del Born és pertinent. No només perquè aquell dia Carabén estrenés l’adaptació vinyoliana que ha donat títol al disc, sinó perquè és ara que certes línies estilístiques que llavors només s’intuïen han esdevingut una realitat. Què intuíem? Lletres més narratives, allargassades, que s’allunyen de la condensació i la suggestió del símbol; la preferència pel relat i per elements de carn i ossos i, fins i tot, el gust per incorporar personatges i convertir la veu en narrador. Ho intuíem en la tria de versions. A “El que pica els liles”, de Gainsbourg, encarnava un revisor de metro com si contés un conte; a la brillant adaptació d’“A Lady of a Certain Age” dels Divine Comedy, que també gira entorn d’un personatge, ens descrivia una decadència tangible i concretíssima («bevies Camparis amb la Tita i el Nacho / en aquelles parties interminables al Boccaccio») a base d’enllaçar versos llarguíssims, que amb prou feines aconseguien cenyir-se a la melodia i acabaven descosits per totes bandes. També ho vèiem, és clar, en el mateix cançoner vinyolià que esmentàvem —al cap i a la fi, si bé estan emparentats, Vinyoli no és pas Rilke. Ni Neil Hannon és George Brassens–.

No és cap secret —ell mateix ho afirma— que la teoria de la cançó de Carabén ha canviat. A les entrevistes de promoció de L’amor feliç (2012), potser la primera etapa on aquesta teorització guanyà pes al seu discurs públic, el cantant es qüestionava sovint sobre la idea de cançó, que definia com «una jaula que captura un misterio de la vida, así que cuanto más abierta mejor. Por tanto hay que ser intenso». Cinc anys després, cinc anys més savi, Carabén ha deixat de banda aquesta intensitat, fart potser de buscar la cançó perfecta. Ara és directe i narra coses que, efectivament, «s’entenen a la primera». Si bé el Carabén cuentacuentos no ve de nou (“Em dius adéu”, “D’un costat del carrer”, “En arribar la tardor”, “Ossos dins d’una caixa”), podem estar d’acord que fins ara el mode dominant de Mishima havia estat més aviat el de les cançons rodones, expansives i memorables, preferiblement d’amor o desamor: “Miquel a l’accés 14”, “No et fas el llit”, “Un tros de fang”, “Qui n’ha begut”, “Els vespres verds”, “No obeir”, “Llepar-te”. D’aquestes, a Ara i res amb prou feines n’hi trobem una: “Qui més estima”. Un primer single assolellat però enganyós, per poc representatiu, que de fet és una adaptació força fidel d’un poema d’Auden, i que no tracta pas d’amor romàntic. La resta, si toquen grans temes ho fan defugint l’estructura de cançó convencional i les tornades cantades a ple pulmó; les que evoquen realitats més sòlides ho fan a partir de frasejos més prosaics que mai, amb melodies més de peus a terra, però més grises també.

Al centre de l’àlbum, Mishima hi ha col·locat “Posa’m més gin, David!”. Després d’una obertura de vents suaus i una melodia enyoradissa, la primera síl·laba que entona Carabén és “jo”. No parlarà de grans conceptes, ni s’amagarà rere cap veu poètica: parlarà d’ell, del David Carabén real que rememora amb nostàlgia una sèrie d’escenes de quan era petit i els seus pares, que “deurien tenir els 40 fets / com jo ara mateix”, bevien, xerraven i ballaven amb la colla. La lletra és d’una literalitat clara i buscada i, de fet, té el seu mèrit aconseguir esmentar Pallach, Pla, Neeskens, l’OTAN i el Gente joven en una cançó pop. Però val la pena preguntar-nos si aquesta recerca de la literalitat és una evolució feliç. Pel camí, s’ha perdut la universalitat que convertia les lletres de Mishima en himnes. És clar que més d’un s’haurà vist emmirallat en el missatge últim de la cançó o, fins i tot, si són companys generacionals de Carabén, s’hauran plagut de sentir-se interpel·lats per les referències concretes a una època que els marcà. Però més enllà d’això, les cançons de Mishima són ara menys suggestives i més específiques, perquè ja no volen ser aquella «jaula que captura un misterio de la vida».

A més, degut a la voluntat de prioritzar la claredat i de ser planer i inequívoc en la narració, en molts moments del disc Carabén es veu obligat a concedir-se més d’una llicència amb el fraseig. Això duu a algunes melodies de veu un pèl forçades, que no tenen la potència a la que ens té acostumats la banda. A “Posa’m més gin, David!” això queda ben salvat, però en altres temes —“Menteix la primavera”, “El tobogan”— el resultat és menys convincent. Una bona solució és, directament, renunciar a la melodia. Ara i res es clou amb “Hasta que lo miras”, una cançó composada al temps de descompte, durant la gravació del disc, a partir de fragments declamats d’un dietari d’estudi de Carabén. La base és deutora del pop circular i mecànic d’Stereolab —com ho era l’extraordinària “Neix el món dintre l’ull” de Set tota la vida (2007), també declamada— i deixa enrere el to greu de “Tot són preguntes” i “El tobogan”. La lletra ens duu de nou a un dels temes predilectes del cantant: la reflexió sobre la cançó. Carabén diu que li agradaria escriure una cançó sobre “els bojos que parlen sols”, però la lucidesa del Fede, el cambrer, li fa entendre que un cop te’ls escoltes ja no pots dir que parlen sols. Això el fa reflexionar sobre la seva condició de cantautor: ell mateix es passa el dia “parlant sol, donant voltes a les coses”, i compondre cançons no és altra cosa que tenir converses amb un interlocutor indeterminat. Ben bé com passa amb el boig, quan aquest interlocutor es materialitza —quan algú es decideix a escoltar-se’l— és quan el cantautor deixa de parlar sol, i així escriure cançons pren sentit perquè hi ha un públic que les escolta. Un final agraït per a un disc breu i rodó, amb menys lletres —només nou— que qualsevol dels altres discos de la banda, però probablement el més marcadament literari de tots.

Musicalment, Ara i res fa gala d’un univers sonor coherent i d’una producció impol·luta, confirmant les boníssimes sensacions que la unió de Mishima amb Peter Deimel deixà a L’ànsia que cura (2014) i prolongant encara més —si és que era possible— el salt qualitatiu que han experimentat d’ençà que renovaren el sector rítmic del grup amb Alfons Serra i Xavi Caparrós. Poques composicions tan reeixides haurà signat el grup com el doblet que obre el disc, “Una sola manera” i “S’haurà de fer de nit”. Queden enrere els anys de producció lo-fi a can Paco Loco: a Ara i res tot brilla, cada nota és nítida, cada arranjament supura elegància i es fa evident en tot moment l’esforç conscient de depuració, de trobar no més que l’expansió justa i necessària. No hi ha banda de pop a Catalunya que s’esmerci a arribar a tal nivell de proficiència musical; almenys no de l’entitat que ha assolit ja Mishima. I si, com fins ara, segueixen fidels a la idea de disc ben fet, difícilment trobaran algú que se’ls acosti.