No és país per a periodistes

7.12.2013

Em dic Maria. Tinc 23 anys i estic a punt de graduar-me en dues carreres. Humanitats i Periodisme. Aquest juny acabo la meva formació universitària i durant aquest trimestre vaig decidir fer un Erasmus a Viena. Si he de ser sincera, vaig triar aquest país per dos motius: per acabar de perfeccionar el meu alemany i per mirar de buscar alguna feineta que m’obrís les portes del mercat laboral quan acabés al juny. Pensava, i dic pensava, que aquí seria més fàcil obrir-me camí. Sabia que seria difícil, però tot i això, més fàcil que a casa nostra.

 

Palau Belveder a Viena

 

Abans de marxar, a Barcelona, em van seleccionar per formar part de l’equip del Blog Europa, el programa que s’emet cada divendres al Canal 33 sobre les vivències que expliquen un grup d’estudiants de Periodisme que estan gaudint de la beca Erasmus. D’aquesta manera, tinc l’oportunitat de conèixer de primera mà moltes qüestions d’actualitat del país i les experiències que estic vivint no tenen preu. Realment diria que estic aprenent molt més amb aquesta càmera, trípode i micròfon que durant la carrera…

I qui m’anava a dir que parlaria del futur del periodisme a Àustria amb un professor d’Economia de la universitat de Viena? Ara estic fent un reportatge sobre l’atur en aquest país i intento explicar per què actualment només el 4,8% dels austríacs no tenen feina. Quines són les causes d’aquest atur tan baix, però també vull saber per què darrerament el percentatge està creixent sense parar. En acabar de parlar d’aquest tema, li faig una pregunta personal.

Quines possibilitats reals hi ha per treballar com a periodista a Àustria? Però li pregunto per a mi, jo, que sóc una estrangera, puc treballar aquí? És queda molta estona pensatiu. Maleeixo haver fet la pregunta. Però al cap d’una estona em comença a contestar. En mitja hora el professor fa una dissecció perfecta de la situació actual del món periodístic a Àustria, cosa que desconeixia. Una situació global que és com la crònica d’una mort anunciada. Aquí tampoc hi ha feina.

Comença del general al particular. El periodisme s’ha revolucionat gràcies al canvi radical que està sofrint actualment. Però no només a Àustria, sinó a tot el món. Jo penso, això és el que tothom diu. Però tampoc ningú precisa molt. Diuen, el futur és molt incert. No se sap molt bé cap a on anirà el periodisme que fins ara hem entès. Els mitjans impresos tradicionals cada vegada més perden capacitat de mercat i per això també han reduït molt personal a Àustria. Un dels motius principals és la continua oferta d’informació gratuïta a internet, que ha esclatat en els darrers anys. Quan hom es pregunta, perquè ha de comprar el diari cada dia si es poden llegir els mateixos –o similars- continguts per internet sense pagar ni un duro. A més, es pot fer en qualsevol lloc, en un ordinador, tauleta o mòbil. La premsa escrita ha perdut el seu significat. Internet ho controla tot, és omnipresent en les nostres vides.

El periodisme de qualitat té una mínima cabuda en el panorama austríac. El professor assegura que aquests mitjans són massa cars i a més, el mercat austríac és massa petit perquè aquests projectes siguin viables econòmicament. “No ens podem permetre fer un “The Economist” aquí, perquè no tenim tanta capacitat de recepció amb l’alemany”. Em posa l’exemple del diari suís “Neue Zürcher Zeitung” que, segons ell, era el diari amb més qualitat de parla alemanya. Ara, amb la pressió de la crisi econòmica i de la crisi de la premsa, ha decidit minvar el pes que li donava a la secció internacional i concentrar-se en temes locals, per posar èmfasi en qüestions més properes als seus lectors potencials. Però, segons el professor, també ha pres un caire molt polititzat, i això ha fet que caigui del pedestal on es trobava anteriorment.

Em parla de la crisi del periodisme de qualitat en aquest país. S’han establert dos diaris gratuïts, el “Heute” i l’”Österreich”, que han acabat pràcticament amb la competència de pagament. Aquests, evidentment, viuen de la publicitat i de les notícies patrocinades. Pseudopublicitat cada dia al metro. La qualitat periodística més baixa que en la meva curta vida he vist, si se’m permet aquesta llicència. Al nivell de la premsa de bulevard anglosaxona. Notícies de successos, models quasi despullades, futbol i televisió.

En altres plataformes de comunicació, però, hi ha una gran expansió. Cada vegada hi ha més programes de televisió i noves cadenes, m’explica. A Viena hi ha un clúster de televisions que s’està expandint moltíssim. La televisió pública és de molta qualitat. “Tenim un bon model”, m’assegura.

A Viena el periodisme està considerat per molts joves de manera generalitzada com un ofici de somni (ein Traumberuf, que dirien). Per això hi ha una sobredemanda d’estudiants que volen estudiar aquí. La Universitat de Viena no té pròpiament una Facultat de Periodisme, s’anomena Publizistik und Kommunikationswissenschaft, el que vénen a ser més aviat uns estudis de publicitat i relacions públiques. Aquí és on estudio jo ara. Hi faig assignatures de Màrqueting, PR i Agències de Comunicació. Em pregunto si els continguts d’aquesta carrera són la millor opció que tenen els austríacs per dedicar-se al periodisme.

El professor m’explica que no. Que hi ha molta gent que prefereix estudiar una altra carrera, però que es vol dedicar al periodisme, sense tenir estudis pròpiament de periodisme. I és que diu que els mitjans de qualitat volen gent que hagi estudiat altres carreres. Des de Dret, Economia o alguna carrera tècnica. Abans que de Publizistik.

Si vols estudiar Periodisme, tal com ho coneixem nosaltres, has d’anar a Krems. Aquesta ciutat de prop de 30.000 habitants té una petita universitat, però no té renom ni molta importància dins del panorama general del país. No és el mateix estudiar “a la capital que a aquesta ciutat”.

Aquí s’accentuen molt les diferències entre els grans GRANS periodistes, que escriuen una columna setmanal, per exemple, i que cobren uns sous estratosfèrics. El professor d’economia m’assegura que a Àustria és molt exagerat, quan jo li dic que a casa nostra també passa. La gran majoria, sobretot els joves periodistes arbeiten für ein Butterbrot. Treballar per un rosegó de pa. Molts cops pagats per línies que escriuen, però molt mal pagats. I jo penso, així no hi ha tantes diferències. Que ingènua vaig ser. Precarietat màxima. Una desigualtat total.

M’explica que la desigualtat també existeix en la situació jurídica dels periodistes. Els que estan establerts i tenen “un nom”, disposen d’una Kundigungschutz, com una protecció en cas d’acomiadament. Si són acomiadats, reben una indemnització plena de zeros. En canvi, els joves són acomiadats sense cap contemplació ni condició.

I què he de fer per poder treballar aquí? Torno a preguntar. “Tenir sort, contactes, relacions, i sobretot contactes polítics”, remarca. Acaba el seu anàlisi del periodisme a Àustria assegurant que la situació en aquest mercat és molt… triga molt a dir l’adjectiu… tensa. “Tens” és l’adjectiu triat per aquest professor d’economia de la universitat per descriure el futur de la meva professió. Ara ja sé on m’he ficat. Em dic Maria. Tinc 23 anys i estic a punt de graduar-me en dues carreres. Humanitats i Periodisme.