No enterreu Joaquim Carbó!

26.03.2019

“Deixeu que els micròfons s’acostin a mi”, diu Joaquim Carbó mentre espera que comenci la roda de premsa de presentació de Testament, la seva última novel·la, editada per Males Herbes. Gairebé tots els periodistes reunits a la Taifa Llibres prenem notes amb portàtil. Carbó recorda les pesants plomes estilogràfiques i les llibretes d’espiral. Té 86 anys, però no es permet reposar. Continua infatigable. Testament no és l’única novetat primaveral de l’escriptor. També arriben propostes dirigides al públic infantil. “Signaré tres o quatre llibres aquest Sant Jordi”, assenyala. La casa sota la sorra, la seva obra més coneguda, va aparèixer el 1966. Molts hem llegit les peripècies d’en Pere Vidal a l’institut. Suma noranta-una edicions.

Joaquim Carbó. | © Laia Cardona

Carbó (Caldes de Malavella, 1932) aclareix que no s’ha d’entendre Testament com un enterrament, com una retirada. El sentit del títol està en la novel·la. No valen segones lectures. “Els editors el presenten com un enterrament però és un testament, que un escriu quan encara està viu”. Això sí, serà –en principi– l’última novel·la per adults que publiqui. I aclareix: “Dels llibres per a criatures, no penso retirar-me’n”. Baula va editar aquest desembre un nou Miquelet (En Miquelet i els gatets). També té enllestit un recull de narracions.

El testament en qüestió és el material que un vell escriptor –veient com es consumeix el temps– decideix entregar a un jove veí. El material és el grapat de plantejaments argumentals –projectes, futures novel·les– que no podrà escriure. Una mena de testament literari (el del mateix Carbó). “Petites novel·les dins la mateixa novel·la”, explica l’autor de S’ha acabat el bròquil, que s’esplaia amb gust. 

“Hi ha posat moltíssimes idees de novel·les que voldria escriure; els lectors llegim aquestes històries”, apunta Ricard Planas, un dels dos editors de Males Herbes (Ramon Mas és l’altre). Carbó ha imaginat aquest escriptor com “un vell caduc”, com “una paròdia” d’ell mateix. També ha tingut “algun èxit inicial en el camp de la novel·la juvenil”. El llibre duia inicialment el títol de La vorera. El testament per la vorera imaginària que compacta un dels relats. 

L’obra és en essència l’explicació de les “novel·letes”. Les explica aquest avi “retirat, esmaperdut i bocabadat”. Escriure’n l’explicació, però, no és redactar-les. “Explicar novel·les és molt diferent d’escriure-les”, sosté Carbó. En aquest sentit, la novel·la té una forta base experimental. Hi ha una clara intenció de joc, de trencaclosques. L’obra “més ambiciosa” de Carbó, segons l’editorial, que ja li ha publicat la novel·la Va com va! i la reedició d’Els orangutans (apareguda el 1967).

Les històries són bàsicament quatre. La primera, ambientada al segle XVIII,  gira entorn d’un noi que volen convertir en castrat; la segona implica una sèrie de colles, “colles de genolls pelats i reunions d’intel·lectuals”; la tercera relata la vida en aquesta vorera que s’estira fins al Passeig de Maragall, molt a prop d’on viu l’autor.

El quart relat és “una mena d’història de la Guerra Civil ultracomprimida”. Una història que acaba en ucronia: la victòria dels republicans. Aquesta última part, titulada Una guerra de paper, “potser és l’única cosa original de la novel·la”. En aquest punt, Carbó recorda com va viure la guerra “a primera fila”. “Vaig estar-me a Caldes de Malavella amb els avis. Veient com les tanquetes italianes passaven per davant de casa, com els soldats entraven amb bombes a la mà. Després va venir la postguerra i les vam passar molt canutes”.

El conjunt d’històries és –segon el jove veí– “l’arca d’aquell tresor que saps que potser no valorarà ningú més que ell”, el vell caduc, és a dir, Carbó. La seva dona, que no llegeix els seus llibres “perquè no li agraden”, ha trobat la novel·la “molt trista”. No deixa, però, d’haver-hi humor. “Procuro prendre’m molt poc seriosament”. Ell assegura haver-se tret “un pes de sobre”, segons ha escrit a Twitter, on manté certa activitat.

Carbó escriu “per participar en la vida col·lectiva del país”. Té gairebé 150 obres publicades. Considera que l’èxit “és publicar una novel·la i que et donin 60.000 euros”. “I ho he intentat presentant-me a premis”. N’ha guanyat alguns, però cap de gran suma: “No sé fer frases transcendents”. Va començar escrivint contes per a Cavall Fort “i això em va anar engrescant”. Necessita, diu, escriure cada dia. “Si no puc, sento que m’han de renyar”. “El que ara no faig és llegir. No trobo el moment. Només consumeixo premsa”. És un gran lector de diaris. “La literatura m’ha donat grans satisfaccions, amics i coneguts sobretot”.

Durant la presentació apareix Manuel de Pedrolo, amic i admirat. Carbó no veu influència del lleidatà sobre ell: “Potser en alguns contes hi ha un ressò pedrolià, però res més. Ell detestava les frases fetes, jo no. A mi m’agrada menjar; ell no menjava gairebé mai fora de casa. Jo duc una vida activa; ell era molt retret”. No hi ha influència, doncs. “Li dec molt”, però. I continua amb records de tertúlies on Pedrolo i Terenci Moix garlaven sobre el Kamasutra. “Tenien una obsessió pel sexe”.