No ensenyis al teu fill a ser el millor

14.03.2016

Fa dos mesos vam publicar a Núvol un article de Clàudia Rius titulat ‘Com aprenen a llegir els nens a Suècia’, que s’ha convertit en un dels articles més llegits de la història de Núvol. Ara Rius hi torna amb un article que il·lustra com en la societat sueca està dominada per un manament que marca els ciutadans des de ben petits: no siguis millor que la resta si no vols que et mirin malament. Aquesta idea condiciona el sistema educatiu suec i el comportament dels professors a les aules.

Fredrik Nilsson, estudiant suec que assegura que mai ha vist que cap professor lloés a cap alumne davant de cap altre. Fotografia: Clàudia Rius

Fredrik Nilsson, estudiant suec que assegura que mai ha vist que cap professor lloés a cap alumne davant de cap altre. Fotografia: Clàudia Rius

Kajsa Higgins seu a la cafeteria de la universitat on imparteix classes. A fora fa fred, i ella dialoga amb una de les seves alumnes sobre la filosofia que segueix la societat sueca a l’hora de tractar a les persones més intel·ligents, i com això es veu reflectit en el seu sistema educatiu. “No està ben vist ser massa bo”, explica. Una forma de pensar que pot descol·locar a tots aquells que han estat educats per intentar ser els millors en allò que fan. Uns quants dies després, al mateix lloc, Elisabeth Elmeroth intenta parlar en castellà, la llengua dels seus néts, amb la mateixa estudiant. Tant l’Elisabeth com la Kajsa són professores d’Educació a la Linnéuniversitet de Kalmar, a Suècia, i constaten la mateixa idea: a classe, quan un alumne és millor que un altre, “ho sabem, però no ho diem”, ni directa ni indirectament. “It’s not the Swedish way”.

Col·lectivitat individualista, des del carrer a les aules

En un dels intents de la Kajsa per explicar uns valors que són intrínsecs en ella i en la seva societat, la professora recomana els estudis de l’etnòloga Annick Sjögren, nascuda a França el 1936 però resident a Suècia des del 1960. Aquesta investigadora ha parlat en diverses ocasions del concepte “Col·lectivitat individualista”, que segons Kajsa és un dels que millor defineix la manera sueca de ser, d’actuar, i clar, d’ensenyar.

A The Swedish School and The Challenge of Diversity (1997), Annick Sjögren relata que “el sistema educatiu adoptat per un país és el resultat de certs principis i idees que han estat definits per les institucions responsables a nivell nacional”, i que darrere del pensament institucional suec s’hi amaga una forma especial d’individualisme que es barreja amb un corrent col·lectivista. Però no és un nou modus operandi: “Independentment del partit polític que hi hagi al poder, la combinació d’una responsabilitat individual i alhora social és un dels principis més importants en l’administració de la societat sueca”, segueix Annick.

Però com es reflecteix tot això en una escola? Des del punt de vista teòric, que queda recollit en l’últim currículum escolar corresponent a l’any 2011, els valors que han de transmetre els centres educatius suecs són “la inviolabilitat de la vida humana, la llibertat i integritat individual, la igualtat de totes les persones, la igualtat entre dones i homes, i la solidaritat envers el feble i el vulnerable”. Seguint amb la mateix tònica, unes línies més avall s’explica que la tasca última d’un professor és “encoratjar a tots els alumnes a descobrir que són únics com a individus i a participar en la vida en societat tot donant el millor d’ells dins d’una llibertat responsable”.

 

No has de pensar que ets més llest que els altres

Des del punt de vista francès de la investigadora Annick Sjögren, l’actitud sueca és clarament antielitista i, sovint, també antintel·lectual. És millor ser diligent que intel·ligent, relata. “El tipus d’encoratjament que un director d’escola de Harlem donaria als seus estudiants seria […] “Ets el millor! Ets el més intel·ligent!”. Això no agrada als suecs, que creuen que hi han d’haver maneres millors d’estimular la confiança en un mateix”. La intel·ligència és una font de desigualtat impossible de controlar, segueix l’autora, que afirma que en la seva experiència “en aquest país encara hi ha una tradició puritana. Hi ha la por de deixar que un mateix se senti endut per un gaudi incontrolable. Les idees excitants, els intercanvis d’opinions passionals, els diàlegs emocionants… tot és perillós […] El coneixement hauria d’utilitzar-se per la millora d’una societat, no per una satisfacció purament individual”.

Però mirem com s’aplica això a la pràctica. No podem passar per alt la insistència del currículum envers el concepte “comprensió amb els altres”, perquè si bé és un dels valors que s’ensenyen als petits, també és un dels motors de l’actuació del professor dins de l’aula. Elisabeth Elmeroth creu que “els professors de Suècia tenen por que els nens es comparin entre ells i que tinguin una imatge dolenta de si mateixos”. De tal forma que intenten reforçar-los a tots però no de forma òbvia. Mai es farà cap comentari positiu en públic a un nen si això pot fer sentir malament a un altre.

Des del sud d’Europa, aquesta obsessió sueca perquè els petits no es comparin entre ells pot difícil d’entendre. A l’article “Com aprenen a llegir els nens a Suècia” que podeu llegir a Núvol, es demostra que la idea d’igualtat regna en les activitats que es duen a terme a l’aula. Però una catalana que viu a Suècia i escolaritza els seus fills en aquest país no veu la realitat de forma tan idíl·lica: “És veritat que el ritme dels infants s’adapta a les seves necessitats, i això té un gran avantatge: que tothom respecta els nens més necessitats. Però també té un gran inconvenient: no fomenta els més avançats, no els dóna eines ni materials per saciar les ganes d’aprendre, i conseqüentment s’avorreixen moltíssim”. Aquesta mare relata que el que té de bo el sistema suec és que tendeix a igualar tots els nens i les nenes, a tractar-los igual i amb iguals capacitats, “però això mateix es converteix en una eina de doble tall pels infants que poden, volen i necessiten més: els anivella cap a baix. De fet, la societat sueca dóna molt poques ocasions als que despunten o transgredeixen perquè socialment no agraden”. Sobre això, la Kajsa insisteix que és la forma sueca d’entendre el món, però tot i així accepta que els nens bons es poden desmotivar. “S’han fet estudis sobre si és bo posar tots els estudiants junts o no depenent del nivell”, diu, però de moment als centres públics tots segueixen anant junts.

Un dels arguments principals per defensar que l’educació sueca evita la competitivitat és que els alumnes no reben notes fins als 11 anys, i per tant s’evita que es comparin entre ells. Tot i així, l’Elisabeth Elmeroth explica que “avui hi ha un debat sobre introduir les notes més d’hora, però molts investigadors protesten i diuen que no és bo”. La qüestió, segons especifica la professora, és que a Suècia se segueix l’anomenada “llei de Jante”. Aquesta la va crear l’escriptor danès Aksel Sandemose per la seva novel·la “En flyktning krysser sitt spor” (Un refugiat sobre els seus límits) (1993), i es basa en la idea que als països escandinaus hi ha l’opinió general de criticar l’èxit individual i creure’l inapropiat. Algunes de les normes de la Llei de Jante són “No has de pensar que ets especial”, “No has de pensar que ets més llest que els altres” o “No has de pensar que preocupes als altres”.

Fredrik Nilsson, jove suec que estudia Econòmiques a la Linéeuniversitet de Kalmar i que sempre ha estudiat a Suècia, explica que mai ha vist que cap professor recalqués la feina ben feta d’algú davant dels altres. Ho diuen en privat? “No”, contesta; “nosaltres mateixos ho veiem en els resultats de la feina que anem fent”. Davant la pregunta de si estudia per ser el millor, ell contesta convençut que en el seu cas el que vol és aprendre molt, tot i que això depèn de cadascú. A l’hora de treballar, però, és diferent: “Si un treballador ho fa tot ben fet i un altre és un mandrós, no seria just que els dos rebessin la mateixa quantitat de diners. El primer hauria de tenir un salari més alt. Per tant, aquí sí que importa ser bo en el que fas, per molt que no calgui dir-ho”.

A la biblioteca de la Linéeuniversitet, universitat sueca, s'hi pot veure el lema "Människor växer här": aquí creixen les persones. Fotografia: Clàudia Rius

A la biblioteca de la Linéeuniversitet, universitat sueca, s’hi pot veure el lema “Människor växer här”: aquí creixen les persones. Fotografia: Clàudia Rius

La globalització, una pedra en el camí de la col·lectivitat individualista

L’individualisme associat amb el col·lectivisme, una tradició escolar àmplia i un esforç constant per ser homogenis: aquests són els tres conceptes amb els quals Annick Sjögren defineix la societat sueca. Aquests principis han vertebrat la societat sueca durant molts anys, però des de fa un temps, quan la segona generació d’immigrants va començar a omplir les escoles d’aquest país nòrdic, tots aquests conceptes resulten estranys per les persones que provenen de contextos culturals diferents. Els petits immigrants, crescuts en un clima de creixent diversitat cultural i lingüística, troben a l’escola pública un sistema de més de 150 anys de tradició al que potser els costa adaptar-se.

Tot i que de vegades, acostumar-se a aquesta filosofia de la col·lectivitat individualista és més difícil per les famílies que han après a pensar de forma diferent, que no pas pels seus fills. La Kajsa ho resumeix així: “La segona generació d’immigrants rep la influència de les seves famílies, que segueixen tenint diferents objectius escolars”, com ara ser els millors de la classe. L’estudi de Sjögren constata que l’escola sueca busca lligar aquests conceptes propis de la seva societat amb els nous valors de la immigració. I és que no ha de ser fàcil per una família haver d’ensenyar als seus petits a no ser els millors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Els pares que ensenyin als seus fills a “ser els milors”, poca cosa bona ensenyen. Siguin suecs o immigrants.

    Atentament

  2. No estic segur d’haver entès el que pretén els sistema escolar suec. Part d’allò que crec haver entès no em sembla natural (frenar el desig d’aprendre dels alumnes amb més curiositat?) ni profitós per al conjunt de la societat (d’on surten els futurs investigadors si de ben petits els han matat el plaer del descobriment?).

    Per evitar l’obsessió malaltissa per l’èxit, no crec que calgui arribar als extrems que em sembla haver capit. I no veig que fomentar un igualitarisme basat en «et miraran malament si destaques» ajudi a formar personalitats sanes i equilibrades; de fet, em sona a societat malalta d’hipocresia.

    Totes les persones som diferents: voler fer-nos iguals és anar contra la natura humana. La igualtat de drets i d’oportunitats no significa que totes les persones siguin iguals.