No emprenyeu el comissari

Dilluns passat va tenir lloc la primera sessió del curs “El comissariat i la gestió d’exposicions”, organitzat per l’ACCA al Cercle Artístic Sant Lluc. Hi van intervenir Bartomeu Marí, Director del MACBA i Ramon Parramon, Director d’ACVIC i del projecte IDENSITAT. A la segona i última sessió, que serà el proper dilluns 2 de desembre, parlaran Pilar Bonet, membre del projecte Arts Coming, i Isabel Salgado, subdirectora de l’Àrea Cultural de l’Obra Social “la Caixa”.

El curs té un format de conferències, i si algú, portat pel títol, es pensava que en 8 hores et farien un panorama-resum de la història del comissariat i de qüestions pràctiques sobre la gestió d’exposicions no ha trobat ni trobarà el proper dia el que esperava. Consisteix més aviat en que els ponents expliquen la seva visió des de la pràctica mostrant diferents maneres de fer comissariat que revisen el mateix concepte d’exposició i treballen les relacions que s’estableixen amb els públics.

Aquest primer dilluns, la sala del Cercle Artístic Sant Lluc on es feia el curs estava plena de gent i plena també d’història, recordant-nos potser que l’art actual, del qual estàvem parlant, així com la teorització sobre ell, no es produeixen del no res sinó que són producte i conseqüència d’altres del passat, que també eren contemporanis en el seu moment.

Bartomeu Marí: “El món és pla”

Amb aquest títol tan efectista començava Bartomeu Marí la seva intervenció sobre la globalització que s’ha produït en els últims anys també dins del món de l’art. Ens va mostrar primer imatges del treball “Between the Frames” que Antoni Muntadas va fer entre els anys 1983-1993 quan l’economia era potent i el mercat de l’art funcionava a ple rendiment i en el qual analitzava el paper dels diferents agents d’aquest mercat i el seu funcionament. Llavors, la funció de cadascú dins del mercat de l’art era molt específic, i mirant aquesta anàlisi des de la perspectiva actual es posa de manifest com ha canviat la realitat artística en poc temps: ara els crítics d’art fan de comissaris, els col·leccionistes fan de directors de museu i fan crítica, els artistes teoritzen, i les biennals esdevenen fires d’art. Cada vegada és tot més complex i els híbrids semblen ser la norma.

Segons Bartomeu Marí els centres de gravetat de l’art han deixat de ser únicament Europa i Amèrica del Nord. Ja als anys 80 van començar a cobrar certa rellevància artistes soviètics i sud-americans, als 90 els asiàtics van prendre protagonisme i ara es comencen a conèixer artistes nord-africans i d’Orient Mitjà. També comencen a aparèixer teòrics d’aquests llocs, però haurem d’esperar per veure si cada regió aportarà criteris propis en la crítica i maneres d’explicar els fets artístics dins de la seva història o s’equipararan els criteris de totes les regions als models europeus i americans.

Des de la direcció d’un centre d’art contemporani com és el MACBA, Bartomeu Marí es troba davant del dilema entre pretendre representar tot el món com ho fan MoMA, TATE Modern i Pompidou, però evidentment sense “artistes marca”, obres emblemàtiques i els recursos d’aquests tres centres, o apostar pel localisme i una extrema especialització. Bartomeu Marí té clar que aquesta segona és la seva opció. Segons Marí, la força del MACBA recaurà en trobar una via pròpia, diferenciadora, deixant de competir entre centres duplicant esforços i buscar més la complementació del que cadascú pot aportar des de la seva realitat més propera. En aquest sentit aposta per posar en diàleg l’obra dels artistes catalans amb la de la producció de la riba sud del mediterrani, aprofitant la nostra proximitat geocultural.

També ens avança Bartomeu Marí per acabar la seva intervenció que l’edifici de Richard Meier perdrà d’aquí a poc temps la seva centralitat quan part de la col·lecció MACBA es traslladi a l’edifici que ocupava el FAD, recaient el centre de gravetat en la Plaça dels Àngels. Veurem en un futur com afecta aquest fet a les col·leccions i als discursos.

Ramon Parramon: “Pràctiques artístiques entre escletxes”

Després d’un descans per poder assimilar tot el que s’havia dit a la primera intervenció, Ramon Parramon, director d’ACVIC ens va parlar d’algunes de les seves experiències al front del projecte IDENSITAT. És d’agrair que al haver estat present a la ponència prèvia va ser capaç de posar en relació el que deia amb el que havíem sentit abans, fent la sessió molt més interessant que només una seqüència o suma d’experiències diferents.

Amb Ramon Parramon trobem un clar cas d’hibridació com els que explicava Bartomeu Marí: és artista, director de museu, comissari, docent,… i trasllada aquesta pluralitat de punts de vista als seus projectes.

Opina que la producció artística ha estat més preocupada per desenvolupar un producte singular o innovador que per la mediació o per intentar reduir distàncies amb la demanda social, i és en aquesta segona direcció en la qual es treballa al projecte col·lectiu IDENSITAT. La clau estaria en “Experimentar amb el lloc per a transformar les pràctiques artístiques i experimentar amb les practiques artístiques per a transformar el lloc”. Es planteja que les pràctiques artístiques poden jugar un paper de mediació utilitzant la seva pròpia metodologia de manera transversal en contextos socials e incorporant altres públics.

La idea romàntica de l’artista que treballa aïllat al seu taller queda molt lluny d’aquesta versió d’artista més implicat socialment i que necessita de la cooperació. Ramon Parramon està convençut de que les practiques artístiques han de ser actualment col·laboratives i activar sistemes més complexos on prenen importància el temps, l’espai i les relacions humanes, no únicament els criteris artístics i expositius. Posa alguns exemples de projectes artístics que aprofiten les escletxes del sistema fer crítica social com “Aplicació Legal Desplaçada #3: F.I.E.S” de Núria Güell o “Subtexto Manresa” del col·lectiu Democracia.

Són projectes que es mouen en les zones limítrofes de l’art i l’activisme social, i aquesta manera de treballar en els marges planteja moltes complicacions a més de la necessitat d’assumir molts riscos.

Hem vist dos maneres diferents de relacionar-se amb els projectes artístics que escapen d’un model comissarial clàssic, la d’un museu al que es demana que faci un esforç per apropar-se al gran públic i la d’uns projectes dins dels quals es treballa des de la proximitat a un públic no necessàriament interessat en art però que mostren la necessitat de ser emmarcats dins d’un entorn artístic.

Aquestes visions es complementaran el proper dilluns per Pilar Bonet, que ens parlarà del projecte Arts Coming que pretén treballar la distància més curta entre els artistes i els públics; i Isabel Salgado que ens mostrarà el model de gestió de la col·lecció “La Caixa”.

Paral·lelament a aquest curs, l’ACCA organitza el simposi “Crítica d’Art en un Món Global” que es celebrarà entre avui, divendres 29 de novembre i demà a Arts Santa Mònica. Aquest s’ocuparà més de la idoneïtat del model de les biennals en la configuració actual de l’art, i pot ser un bon complement al curs “El comissariat i la gestió d’exposicions”.