Nits de llibres i dies nous

23.10.2018

La nit: moment de reflexió del dia. L’ambient adequat per reconèixer si el que hem fet ha estat bé o malament. Per autodiscutir-nos qüestions existencials. Individualment, potser ens replantegem amistats, pensem si hem respost als pares amb l’amabilitat que es mereixen i revalorem si certs comentaris van ser prou oportuns. Si estem amb gent, en canvi, parlem de qüestions més introvertides, confessions inconfessables i compartim impressions de temes que després de moltes i moltes nits ja no són tabús.

Bernat Puigtobella conversa amb Montse Barderi i l’actriu Berta Rubio a l’Abacus la Nit de les Llibreries | Foto Eugènia Güell

Dijous passat, a la Nit de les Llibreries dins de la Biennal Ciutat Oberta, a l’Abacus Balmes vam parlar de dones. Un tema que a aquestes alçades de la pel·lícula ja és més de dia que de nit: per mi, que tinc 22 anys i em moc entre ments obertes, és un tema tan freqüent que algunes coses que van explicar en Bernat Puigtobella i les escriptores Gemma Lienas i Montse Barderi em van semblar més que evidents: com si m’ensenyessin com es fa per comprar el pa. Però si d’alguna cosa tracten les generacions -i gràcies que sigui així- és de diferències: amb el tema de la dona encara no s’ha fet de dia per a tothom, i cal parlar-ne tantes vegades com faci falta. Aquí van uns quants apunts del que van dir, per si algú ha de repassar:

– Ser mare no ha de ser un mandat cultural, és una opció. I no s’ha de donar per suposat que aquesta opció és contrària a la vida professional.

– Això del rellotge biològic és una invenció -diu Lienas-: “No m’ho crec. És, en tot cas, un rellotge cultural.”

– La superació és important per a les dones, perquè sempre se’ns ha dit que no podrem fer certes coses.

– És molt típic això que sempre hi ha “la primera dona d’haver fet tal cosa”. És la primera que ho ha aconseguit, però darrere d’ella n’hi ha moltes que ho han intentat, i si s’aconsegueix és sobretot gràcies a elles.

– Amb els “jo t’ajudaré” dels homes cap a les dones pel que fa a feines de casa o amb els fills o filles, es delaten sols. La dona no és responsable de res i per tant no és que l’home l’hagi d’ajudar, sinó que directament s’ha de fer tot entre tots dos. Ningú ajuda a ningú, es tracta de convivència.

Què us sembla? Evident o transgressor? Sigui quina sigui la vostra resposta, benvinguts a les generacions. O de fet, siguem justos: benvinguts a les persones. L’escriptora Gemma Lienas, que presentava el seu llibre El fil invisible no té 22 anys. En té 67. I té més clar tot això que algunes persones de 22 anys que pots sentir un dia qualsevol pel carrer. L’escriptora del llibre Dones úniques, Montse Barderi, en té 49. Que la ciutat sigui cada vegada més oberta depèn de tots, tinguem l’edat que tinguem. Això de les “altres èpoques” pot ser un entrebanc, però no una excusa definitiva.

Bernat Puigtobella va dir que els llibres de Gemma Lienas connecten amb lectors de totes les edats, que adults, joves i infants compren els seus llibres. Aquesta vegada Lienas presentava el El fil invisible, la història d’una dona que es troba en una cruïlla existencial i ha de prendre certes decisions que tenen a veure amb tots els tòpics relacionats amb les dones. Doncs bé, necessitem, en aquest cas, que els lectors i lectores no només comprin el llibre, sinó que també comprin el que s’hi planteja.

Montse Barderi també ens va fer plantejar coses i d’una manera molt amena: no va presentar el llibre sola, sinó amb una actriu excel·lent, Berta Rubio, que va representar diverses dones històriques catalanes del llibre Dones úniques, que va acompanyat, per cert, d’unes il·lustracions que sembla que et diguin que et quedis a llegir, que t’hi sentiràs a gust. Que una dona del segle XIX anés participant a la presentació em feia adonar, a mida que anava parlant, que les dones hi hem estat sempre, i que hem anat fent, encara que no ens hagin deixat fer-nos notar gaire. Però hi hem estat i hem fet sempre.

Total: converses i preguntes del segle XXI amb respostes del segle XIX. Conclusions: 1) En referència a una frase que va dir l’actriu que representava la segona doctora de Catalunya en resposta a un “i d’on ha sortit, vostè?” d’en Puigtobella: “Escolti no em falti, eh! Que no li han ensenyat que hi ha coses que no se’ls hi poden dir a les dones?” Al segle XIX ens deien què no se’ns podia dir, ara ho diem nosaltres, i el contingut ha canviat molt. 2) L’humor a les històries femenines: tal i com va dir l’autora, “sempre s’ha utilitzat per ridiculitzar-les”, però es pot fer el canvi, perquè en aquest llibre s’utilitza per tot el contrari. 3) Sempre parlem de moltes dones i ens oblidem, a vegades, de les que teníem a prop, de les d’aquí: tenim un patrimoni de dones catalanes que van arribar molt lluny. “I jo quan llegeixo les seves històries i penso que tot això va passar tan a prop d’on jo sóc, penso que si elles ho van fer, jo també puc”, va dir l’autora.

No vaig tenir temps de quedar-me a veure Maria Escalas presentant Sara i els silencis, però em quedo amb una resposta que va dir l’autora a l’entrevista que Bernat Puigtobella li va fer a Núvol: “És trist que siguem només les dones que parlem d’aquest tema [la maternitat]. Em pregunto si hi ha alguna novel·la que giri al voltant dels dubtes d’un home davant la paternitat.”

Envoltats de llibres, vaig pensar que els llibres de filosofia i d’història són, en el fons, un recull de tot el que s’ha parlat durant moltes nits, i que després s’han viscut de dia, i que en algun punt es van tornar a discutir una nit qualsevol.

Parlem de les coses, i parlem-ne tant com faci falta: que les nits s’allarguin, que tenen una cosa molt valuosa: tard o d’hora arriba el canvi cap a un dia nou.

Ah, i per cert, ja que hi som, ¿y nuestra calle pa’ cuando?