Nit i Dia. Tres tipus de maldat

20.06.2017

¿A qui preocupen la sang i la violència a les quals ens té acostumats Nit i Dia al costat del retrat de la maldat esgarrifosa que ens va fer ahir l’Starsky? Fem el cor fort per repassar aquesta instantània pornogràfica del pitjor que la condició humana pot oferir, que justifica la qualificació per a majors de 18 anys més que tots els mugrons que apareixen a la sèrie posats en fila índia: “[En Martí Miró] va ser pres durant el franquisme perquè pertanyia a un grupuscle d’extrema esquerra que havia arribat a atracar bancs. Quan va morir Franco, es va fer del PSUC; quan va veure que la cosa no tirava, es va passar als sociates; anys més tard es va passar a la competència fins que, finalment, ha acabat fundant el seu propi partit; petit però imprescindible per a la governabilitat del país, “el julivert de totes les salses”. Mama, por.

Martí Miró (Ramon Fontserè) a Nit i Dia

Un dels plaers que ens permet aquesta segona temporada és suposar que la corrupció moral de les elits, de la qual només coneixem el vessant polític, amaga un rostre encara més macabre. La premissa funciona perquè la realitat ho aguantat tot: sigui a La Camarga o al despatx del Ministeri d’Interior, n’hi ha prou d’haver escoltat un parell de minuts com aquesta colla parlen en privat per figurar-nos-els fent un encàrrec a en Benet Muntada. I la sèrie permet delectar-se en aquestes especulacions, com a mínim legítimes, mostrant en pantalla què passaria si la vilesa dels Martí Miró del món real no s’aturés en l’àmbit econòmic i arribés al terreny dels assassinats i els abusos sexuals. Costa tant d’imaginar…

Mentre que en Martí retrata una maldat procedimental, més preocupada pel joc de trons que per gaudir dels fruits del poder, la Joana Porta és tota una altra cosa. Com a bona vampiressa –recordem la mirada amb la qual va acabar el capítol–, la seva contenció aristocràtica es veu desbordada per un excés de passió per la sang fresca. Ella és una hedonista, i no pot evitar trair la fredor que necessita per dirigir un entramat de blanqueig de diners quan els abdominals del Damià li passen pel cap. La ironia del capítol d’ahir és que la mateixa gelosia que la fa vulnerable pot acabar salvant-la gràcies a la detectiva privada que va enxampar la Carmen amb en Toni, un dels investigadors del cas Gangrena. Encara no ha lligat caps, però una de les coses que més ens agraden de Nit i Dia és que els dolents també tenen cops de sort.

I arribem al tercer malvat, en Benet Muntada, que ha estat dosificat fins al punt que ja encaixa sense cap fricció en el mapa de la sèrie. Les floritures filosòfiques del personatge queden contrapesades pel to contingut de Pou, que ha sabut trobar un posat adequat per a un caràcter amb tantes motxilles. Ara sabem que en Benet assassina de la mateixa manera que dona classes d’escacs: fent un regal intel·lectual a les seves víctimes, combinant la voluntat pedagògica amb el desig de fer-se desaparèixer com a mestre perquè només en quedi la lliçó. Exaltant Donald Byrne, el perdedor de “La partida del segle”, el capítol d’ahir ens va donar una clau per entendre el senyor Muntada millor que abans: la defensa de la figura del derrotat, sense el qual no hi hauria obres d’art. Tenim moltes ganes de desvelar el passat d’en Benet que, quan en Martí li va preguntar què faria amb els diners, el porta a respondre “Comprar-me una bodega i llegir fins a rebentar”.

A la recta final de la temporada, ara que tots els personatges es juguen coses importants, la història navega sola, mantenint el suspens i les ganes de més entre escenes i entre capítols. A més, aquest entramat és bo per als diàlegs –més aviat monòlegs– excessivament decimonònics en què a vegades cau la sèrie, que cada cop ens molesten menys perquè ja no han d’aguantar el pes de la narració, només complementar-la. El poema assassí d’ahir n’és un bon exemple:

“És ara vil el poble dels senyors,
s’ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet el bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.”

Aquest fragment de La pell de Brau, de Salvador Espriu, és un cas impecable de com fer servir una picada d’ullet intel·lectual perquè la sèrie vagi més enllà. Pronunciat per en Benet abans d’alliberar el gos Satan, originalment el fragment d’Espriu és una al·legoria de la condició política del poble, que ha renunciat a la seva dignitat i es deixa dominar pels poderosos. Dins del capítol, la referència cultural s’actualitza i connecta la covardia dels ciutadans que va retratar Espriu amb l’existència de figures contemporànies com en Martí Miró i la Joana Porta, el gran tema d’aquesta temporada. Mentre ens té en tensió abans de desfermar la bèstia, en Benet aprofita la seva llibrefília per dir-nos que se sent igual de rebaixat que el gos del vers i ens recorda que si aquesta banda de criminals existeix, és perquè ens hi resignem; tot plegat ben camuflat en una seqüència d’acció. Per cert, al mateix poema, Espriu ja ens proposava un remei al problema polític:

“Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d’aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Pel que fa al capítol d’ahir només dir que totes i cadascuna de l’escenes eren falsament transcendentals

  2. Gràcies un cop més per l’afinada anàlisi, Burdeus. Va ser un capítol xulo, que enfoca ja cap a l’encreuament i resolució de les trames.

  3. Sí, reconec que el capítol d’ahir no va estar malament. I reconeixo també, que totes les escenes varen fer avançar la trama. Però, em sap greu, aquesta temporda m’està avorrint de mala manera.

    La història és completament lineal, des del primer capítol coneixem tots els dolents i tots els bons, i no hi ha hagut cap gir de guió que ens hagi despistat o fet dubtar d’algun personatge. Bons i dolents, sense mitges tintes. La història, a més, és d’una simplicitat ofensiva. Tot relacionat amb el mateix sospitós, tot avança sense complicacions ni impediments, la mort del Jutge del primer dia no ha tingut cap conseqüència a la trama (alguna cosa hagués variat sense aquesta mort) i els tòpics, estereotips i vicis de sèries i pel·lícules americanes comencen a fer tufillo a falta de idees.

    La primera temporada la vaig trobar brillant, aquesta, si bé està bé vist el nivell general de produccions catalanes i espanyoles, considero que està uns quants nivells per sota. Que tot s’animi al capítol 9 és senyal de que alguna cosa no s’ha fet bé.

    Aprofito per felicitar els anàlisis d’aquesta web, de lectura obligatòria cada dimarts!

  4. Quedo parada de com en Burdeus li sap trobar les virtuts amagades…
    Un gos no mata mai qui l’alimenta.
    Massa escenes poc creïbles.
    La veritat és que hi he perdut l’interès, malgrat que m’hi faig per engrescar-m’hi…