Nit i Dia. Menys escacs i més malsons

23.05.2017

L’episodi d’ahir es titulava “Escacs”, una decisió creativa que suggereix que la veu en off del Josep Maria Pou ensinistrant-nos en el noble art de matar el rei és un element important per a la sèrie. No cal ser un geni de la semiòtica per veure com es fa servir aquest recurs a Nit i Dia: d’una banda, se’ns recorda que l’assassí sense escrúpols pot casar perfectament les seves habilitats mortíferes amb dots pedagògics i socials, fent-lo més humà i més pervers alhora, i, de l’altra, s’estableixen paral·lelismes entre el joc i la història. Contra l’estimat Shakespeare de Benet Muntada, el món no és un escenari, és un taulell d’escacs.

El problema d’aquesta metàfora és que, si algun cop funciona —que potser mai ho aconsegueix, si tenim en compte la poca originalitat—, és només com a element poètic. Però a còpia de repetir les comparacions, l’impacte estètic es va perdent amb cada ús i, quan ja no en queda gens, ens adonem que les al·legories entre els escacs i la trama només són un intent de legitimar la complexitat de la història apel·lant a un element massa extern. La idea és, més o menys, que, com que els escacs són una disciplina respectada i ben vista per la seva dificultat, una narrativa que els imiti també ha de ser-ho i que els espectadors aplaudirem les aspiracions elevades de la sèrie. Al final, el recurs no només paternalitza en excés, sinó que resulta trampós: els minuts dedicats a les comparacions amb reis, dames i peons s’haurien d’invertir a fer que la conducta dels personatges fos la de reis, dames i peons, més que no pas a explicar-ho.

Si seguim el fil de la metàfora i fem cas a la veu d’en Benet, s’ha acabat el primer acte de la partida i comença el segon. Això vol dir que ja coneixem prou els personatges i les relacions entre ells perquè comencin a enfrontar-se a complicacions serioses i a desvelar secrets. Que això passi al cinquè capítol de tretze indica una errada més que un encert: s’ha dedicat massa temps a presentar els nous personatges i les dues històries paral·leles sense vincular els dos casos a un gran conflicte que els relacioni i, ara per ara, ni la persecució dels draps bruts d’en Martí Miró ni la recerca de l’assassí del Kevin han aixecat el vol per elles mateixes.

Hi ha un clar fil d’esperança: el passat de la Sara. Si ja vam intuir el drama arran del retrobament, la petició de canvi de nom que el Dr. Grau va fer a la prostituta al final de l’episodi corrobora les nostres sospites i afegeix una molt necessària truculència en el nivell personal de la història. Es desenvolupi com es desenvolupi, aquesta trama ens retorna cap a un territori on Nit i Dia desplega les seves millors virtuts: la fusió entre realitat i malson que permet unir l’esplèndida realització de la sèrie amb la seva narrativa.

Un boníssim exemple d’això va ser el cas de la submissió química de l’adolescent musulmana. En la reconstrucció tenebrosa de la violació, vam veure la primera promesa d’aquesta temporada d’un retorn a l’esperit fincherià que tant va captivar-nos l’any passat. Calen més homes disfressats amb màscares macabres d’animals que es fan dur menors d’edat drogades a una casa enmig del bosc. Amb una seqüència que exhibia una vena molt —potser massa— True Detective, Nit i Dia deixa clar que es mou millor en el thriller psicològic i estilitzat que en el realisme. És per això que les vinculacions entre polítics i empresaris, una xarxa d’explotació sexual de menors i el passat dels protagonistes que s’apunten i que comencen poden enganxar-nos com a espectadors, milloraran exponencialment si es retraten des de la mirada tenebrosa que caracteritzen la sèrie i el focus torna a la psicologia dels personatges, com més estrafeta millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. D’acord amb en Quim: decebuda. Malgrat que en Burdeus faci una rigorosa anàlisi i s’esforci a trobar-li valors, no atrapa ni commou.

  2. Doncs a mi m’està enganxant molt. Té errors i algunes converses irreals. I massa políticament correcte en segons què. Però m’està agradant.
    Parlant del Fontserè (el polític) té alguna cosa que no sé si és que és mal actor i llegeix o molt bon actor i fa un paper d’una persona freda, calculadora i inalterable. Sempre que surt m’hi fixo atentament per decidir-m’he.