Ningú vol parlar sobre el mal?

25.03.2018

Aquest cap de setmana, el Festival MOT ha cremat els últims cartutxos a Olot amb la companyia desmenjada d’una pluja erràtica que no ha deslluït la literatura ni tan sols en la metàfora. Tampoc ho ha fet la situació política, però és impossible escriure aquesta crònica sense tenir un record pels que han estat empresonats.

John Carlin | Foto: Martí Albesa

L’abús de poder, en aquest cas de la justícia i en defensa d’una pàtria anterior i superior a totes les coses, cada dia fa més evident la manca d’autoestima i la immensa inseguretat democràtica de l’estat. D’això també se n’ha parlat en l’edició olotina del MOT d’enguany, que ha tingut lloc en una ciutat posada cap per avall a causa d’unes obres que han convertit el centre en el típic escenari d’una novel·la de Richard Ford, amb un protagonista que acaba de deixar l’alcohol o que s’acaba de separar i que mira el futur amb suspicàcia. Davant seu hi ha la Sala El Torín (i fa fred). Hi entra, i es troba amb una conversa ideal per les seves circumstàncies: Què és el mal?

Sobre l’escenari, el comissari Josep Ramoneda i dos sospitosos d’haver viscut incomptables episodis que exemplifiquen la il·limitada maldat humana: el britànic John Carlin i el turc Hakan Günday. La pregunta no és només què és el mal, sinó també com s’escriu sobre el mal. Perquè escriure serveix per intentar comprendre tot allò que ens preocupa i ens horroritza. Diu Carlin que el mal “comença amb la deshumanització de l’individu” i Günday afegeix amb menys acritud que franquesa que “és allò que arriba a sobreviure sempre, més durador que l’economia o l’energia”. És tan desproporcionat que modifica les definicions: el mal canvia el significat de bo.

Escriure sobre el mal, segons Günday, és fer-ho sobre “un sistema basat en la dominació de la vida de l’altre”. Un sistema, per tant, que necessita un discurs retòric a través del qual vendre’s a la majoria com una bona cosa. Ha de tenir un relat. I posa un exemple molt senzill: els EUA convencent el món que bombardejant l’Iraq estaven fent el bé, perquè l’Iraq, deien, tenia armes de destrucció massiva. Els mateixos EUA que són l’únic país que ha llançat una bomba nuclear contra civils innocents en una disputa bèl·lica. És la gestió de la tragèdia, com la que fan Europa i la Unió Europea amb la crisi dels refugiats.

Hakan Günday | Foto: Martí Albesa

 

La propaganda de la por

Sempre ha estat així: el millor argument del mal és la por de l’altre, la passió humana més estesa i vulnerable (l’universal antropològic, rebla Ramoneda). El mal “abusa de la desesperació”, en paraules de Günday, que ha estat un dels primers autors que s’ha atrevit a escriure sobre el drama de les persones que fugen de la guerra de Síria. A Daha! (en català a Edicions del Periscopi) parla de les desventures quotidianes d’aquells que anhelen una llibertat que s’ha convertit en quimera. Mirar-s’ho des de la distància no surt gratis: si no entrenem el múscul de la sensibilitat, explica, “tenim tendència a esdevenir crèduls i idiotes”.

Carlin recorda la seva experiència com a corresponsal a països com l’Argentina de Videla, Ruanda durant el genocidi o la Sud-àfrica de l’apartheid, amb anècdotes punyents i xifres espantoses que li serveixen per introduir una idea que, en moltes ocasions, constitueix el germen de l’atrocitat: la sospita cap a l’altre, el temor a la diferència, el prejudici. “És una qüestió fonamental de l’ésser humà”, una evidència de la inseguretat i de la concepció identitària, fins i tot abans que la por, a propòsit de la construcció de l’altre. Quina postura adoptem, la de Sartre o la de Lévinas? Òbviament, l’infern de Sartre guanya la partida.

Però per això mateix l’hem d’intentar entendre i afrontar, per poder-lo criticar, i sobretot, perquè no caigui en l’oblit. Günday fa una breu apologia del dubte com a mecanisme per començar a denunciar-lo i no caure en el parany de la reverberació d’un lema no escrit: on s’en fout des générations futures. La literatura i el periodisme serveixen per no caure-hi, per comprendre a través de l’escriptura i per fer visible allò que intenta ser invisible.

Hem dit que la por i el prejudici són bàsics per entendre el mal, però falta la tercera pota de l’engranatge: la incomunicació, que arrossega el desconeixement. Aquests elements estan més presents que mai en el nostre entorn immediat. No fa falta ni explicitar de quina manera, de tan bé que ho sabem. Carlin recorda que es tracta d’una opressió recolzada, essencialment i en efecte, en la inseguretat. Quan s’acaba la xerrada, el nostre protagonista hipotètic intenta fer un exercici d’empatia i es posa a la pell del jutge, però no sap què triar: l’alteritat de Lévinas o l’infern de Sartre? I se’n va a prendre una cervesa.