Nif. Estar viu et recorda que res no perdura

28.06.2019

La col·lecció “Josep Pla” de la Diputació de Girona es va crear l’any 1986 amb l’objectiu de constituir una biblioteca de treballs literaris i periodístics d’autors gironins en format d’antologies i assaigs. Camí de ronda, de Jordi Arbonès (Calella de Palafrugell, 1956), conegut com Nif, és el volum número quaranta-quatre de la col·lecció.

Jordi Arbonès, NIF

Es tracta d’una guia de l’anar fent pel pendís dels anys seixanta, amarada de música, alcohol, fums i aromes gastronòmics; Arbonès enfila una trama en la qual s’entrecreuen l’amor, l’amistat, la decepció i els riscos quotidians que, fruit de l’observació, acaben provocant que un cuiner —autor, narrador i protagonista del relat— es converteixi en escriptor. Nif explica que aposta per la narrativa i dona rendibilitat a l’ànsia de cronista per manifestar obertament la mirada d’algú cada vegada més seduït per la necessitat de conèixer com està fet el món. Autoficció però també memòria de tota una generació, Camí de Ronda és un mosaic de “càpsules narratives” que discorren entre la Calella natal de Jordi Arbonès en l’època dels Rolling Stones i la ciutat rígida, rònega i sòrdida, la Girona dels anys vuitanta, indret sorprenent on l’autor arriba amb divuit anys. Tot i que l’autor és de Calella, també parla de l’internat del Collell on va viure uns anys, la casa okupa, la vida a Barcelona, Ràdio Salt, i els viatges a l’Índia, Colòmbia o Brasil: “Recordo diferents índies. La que vaig conèixer amb el Soci i la que vaig descobrir amb l’Anna”.

Un llibre tan personal com Camí de ronda no interessaria en absolut si no fos per la capacitat de l’autor de transformar l’anècdota personal en categoria universal. Els tocs de ficció que Arbonès dissemina al llarg de la seva autobiografia novel·lada permeten el lector caure de quatre potes en la famosa suspensió de la incredulitat. Ens agafem al mirall que el narrador arrossega pel camí i vivim i sentim i recordem amb ell. El relat arriba fins a la dècada dels anys 80 i 90, amb un seguit d’esperances, emocions i decepcions compartides per tot un grup d’edat similar. El llibre, unes memòries sensibles i detallades, té una banda sonora formada pels Doors, els Rolling Stones, Leonard Cohen, The Beatles, AC/DC, Adrià Puntí, Sopa de Cabra, Àngels Ortiz i un personatge real que justifica l’enaltiment d’un passat més ple que el propi present: Anna Mir, la companya d’Arbonès, l’amor de mitja vida. Anna Mir va ser correctora del diari El Punt i va traduir La gavina de Txèkhov. Va morir l’any 2005, i la vida de l’escriptor-cuiner va deixar de tenir records memorables: “A l’Anna li feia gràcia que un pelut de la costa li anés al darrere […] Recordo la minifaldilla de vellut negre, les mitges fosques i les botes de canya curta, brillants”.

Girona no enamora. Més aviat surt massa ben parada a Camí de ronda: “En la intrahistòria dels setanta-vuitanta i en una ciutat tan petita com sempre ha estat Girona, la carcassa eclesiàstica, la tutela militar i el funcionariat franquista encara eren tres puntals bàsics de la societat. Joves de tota mena i condició que guerrejaven amb la policia nacional i, cada onze de setembre —espectacle de violència gratuïta i desmesurada—, la gent venia de comarques per veure les garrotades”. L’autor parla de la dificultat de gestionar la memòria en una obra titànica com Camí de ronda. La part positiva de la vida a Girona no radicava en la ciutat per ella mateixa, sinó en l’amistat: “A Girona trenàvem l’amistat entre la realitat i el desig i se’ns feia de dia escoltant discos nous […] Ni en sabíem res, del futur, ni teníem cap idea de què seríem. L’únic que ens sustentava era l’amistat i un grapat de bona música”. Girona, per a Arbonès, un narrador sense filtres, sempre ha estat petita i, a cada costat del riu, hi ha hagut misèries i interessants expectatives.

Per a Jordi Arbonès, sensible i directe ensems, la vida es resumeix en una gran bobina de retalls cinematogràfics barrejats amb fotos, banderins, estampes, bufandes, àlbums, cassets, carros de diapositives i tot tipus d’imatges. Potser és encertat relacionar la memòria amb la dolorosa creació del doctor Frankenstein, ésser terrorífic, tendre i desvalgut. Representa l’ànsia que ens assalta a partir d’una edat: ressuscitar la persona que vam ser per crear un ésser impossible, amb peces diferents, records cosits. La memòria subjacent als somnis és bastarda: “Ara t’ensenya la noia d’Holanda que no vas besar, ara mostra el iot al qual no vas pujar”. La memòria desqualifica la vida assumida, exercitant-la comporta imaginar-te, com moltes coses en la vida en una pantalla en la qual desfilen com en una pluja incontinent: noms, records de noms i, sobretot, tot allò que sustenta l’oblit que et sembla capaç d’explicar. Camí de ronda ha aprovat amb nota: la valentia de l’autor sumada a la seva verbigràcia fan del volum una selfie interessantíssima d’uns temps que, probablement, hauríem d’envejar. Hauríem de reaprendre a seduir-nos per tot allò que ens passa i, com Jordi Arbonès, anar una mica a contracorrent, ser l’estrany del ramat i no combregar amb el mainstream. Estem envoltats de xarlatans.