Nictàlgia en el cel elèctric

17.05.2018

David Caño actua aquesta nit a la Fira Litterarum al costat de Borja Penalba i Mireia Vives. Tots tres han centrifugat dues propostes per oferir-ne una de nova. De sumar l’espectacle Línies en el cel elèctric (Penalba i Vives) i el llibre Nictàlgia (Caño) n’ha resultat Nictàlgia en el cel elèctric. La nit serà elèctrica o no serà. No us ho perdeu: avui a les 21.30 h a la plaça de Dalt. Núria Armengol ha llegit el poemari de David Caño i aquí en fa la seva crítica.

David Caño

“O pitjor encara, ens convertim en una obra d’art”

Part dels artistes de la utopia socialista, entre ells Maiakovski, havien imaginat que en un futurible soviet mundial l’art no seria necessari. En un món perfecte quin ús pot tenir l’art? Quina necessitat de mitjançar entre el fet social i la política? Entre realitat i ideal? Però si tenim en compte una de les últimes obres teatrals de Maiakovski, La xinxa, aquest supòsit ja no queda tan clar. No definim la mediació de l’artista però tampoc el podem obviar com a configurant d’allò que sempre és necessari, produir un estat d’alerta davant el que creiem per si i no és més que l’enèsima volta d’un constructe ideològic que, com a tal, ens costa veure. Un poeta-soldat a l’avantguarda al final no pot caure, les tropes del mateix exèrcit poden ser l’enemic de demà. La xinxa així, i també Nictàlgia. Encara que el terme “nictàlgia” ens pugui sonar a nostàlgia en la nit, potser del dia, per fer continuar després la vida en el nocturn, el cert és que resulta ser el mot que s’empra per designar una patologia relacionada amb la sífilis. Un mal d’ossos en la fosca, literalment dolor nocturn. Sífilis i mal ens recorden massa a Baudelaire, i no per menys tenim espai per pensar Nictàlgia com unes Flors del mal de Barcelona. París canviava com ha canviat aquesta ciutat des de 1992. I llavors, ¿què en queda de totes les revoltes passades, metaforitzades en l’addicció per suportar la frustració d’una ciutat desigual que s’extrema més encara, que defineix límits científicament deixant a les persones de banda? La nostàlgia pel dolor de la nit-passat de Barcelona no pot servir més que per veure en quin dia i en quin sol estem vivim. Habitar aquesta idea i donar-li veu i encara aixecar-la per combatre amb violència un amor que no s’entén – cap a la ciutat dins la ciutat – i que ens fa fràgils, vulnerables, malalts, infectats, addictes. La mal-a-dicció de David Caño no és el que ens fa miserables, només és la xinxa que ens pica de nit.

“Tu i jo,
la morfina i l’escenari del crim.”