Nicola Benedetti enlluerna el Palau

3.03.2015

Dins el cicle Palau 100 – Constel·lacions hem pogut gaudir d’un concert extraordinari dedicat al barroc italià, amb uns intèrprets especialistes del repertori com són La Cetra Barockorchester Basel, dirigida pel seu titular, Andrea Marcon, i la jove violinista escocesa Nicola Benedetti com a solista. Va ser un concert dedicat a Les quatre estacions, a les quals es van afegir tres concerts més de Vivaldi, i un de Geminiani. Va ser una vetllada meravellosa imbuïda de l’estil barroc italià més autèntic.

Nicola Benedetti

Nicola Benedetti

La Cetra és una de les moltes orquestres que toquen amb instruments d’època, i això és un gran atractiu en la interpretació de la música barroca. El barroc italià, a diferència del francès, és un estil marcat pels contrastos abruptes d’intensitat i per un so tosc i estripat de la corda. Així és com va sonar l’stradivarius que toca Nicola Benedetti. Andrea Marcon, gran coneixedor de la música antiga, va fer tocar els tretze músics de l’orquestra gairebé sempre en primeres posicions i sense vibrar, per acostar-se tant com fos possible al so que Vivaldi volia.

El concert núm. 12 de Geminiani, sobre la Follia de Corelli, va servir per presentar el tutti de La Cetra, un conjunt molt compacte que tocava amb un so ple, a la corda, i completament a l’estil del barroc italià. Des del clavecí estant, Marcon va saber infondre un ritme àgil i enèrgic que donava forma i vida al repertori italià. Després de Geminiani, tot va ser Vivaldi: el Concert per a cordes RV 157, el Concerto grosso op. 3 núm. 10 per a quatre violins, RV 580 i el Concert per a violí i cordes op. 7 núm. 11, RV 208.

Nicola Benedetti va aparèixer a escena a partir del concert per a quatre violins. Els altres tres solistes van ser el concertino de l’orquestra i dos altres violinistes. Val a dir que es va notar una diferència de qualitat interpretativa entre Benedetti i el concertino d’una banda i els altres dos solistes de l’altra, però en conjunt, l’execució del concert va ser excel·lent. Cal destacar la gran competència tècnica del concertino, que va tocar amb estil propi i exercint lideratge.

A la segona part va venir el plat fort: Les quatre estacions, és a dir, els concerts de l’op. 8, núm. 1-4. Aquí Nicola Benedetti va brillar amb llum pròpia, va demostrar una tècnica solidíssima, un so aspre molt ajustat al barroc italià, i com l’orquestra, va tocar en primeres posicions i gairebé sense vibrar. Això va fer que en alguns moments el so esdevingués un pèl massa poc consistent, però és un detall molt menor. Amb una afinació perfecta i un legato preciós, va captivar l’atenció de la sala. Va demostrar que feia el que volia amb l’stradivarius, i els grans intèrprets sempre es distingeixen perquè fan que sembli fàcil tot el que toquen.

Andrea Marcon no va voler que s’aplaudís a l’acabament de cadascun dels concerts, però entre «La tardor» i «L’hivern» es va produir un incident inesperat: a Nicola Benedetti se li va trencar la corda del mi i va haver d’anar a dins a canviar-la. Mentre ho feia, Marcon va optar per repetir el concert de Geminiani. Quan Benedetti va tornar a sortir, com és de rigor, va afinar el violí i tots plegats van tocar «L’hivern». Un hivern amb un contrast marcadíssim entre la gelor del tutti i i la calidesa del solo de Benedetti. Va ser una vetllada meravellosa protagonitzada per un barroc italià interpretat de manera excelsa.