Ni vella ni nova, bona política

Malgrat que han estat representants públics de partits que es troben en posicions ideològiques contràries en diverses qüestions, amb sistemes de presa de decisions diferents i trajectòries històriques dispars, Laia Bonet i Quim Arrufat, exparlamentaris del PSC i de la CUP, respectivament, van mostrar ahir sintonia en el debat entre nova i vella política organitzat a l’Ateneu Barcelonès conjuntament amb la revista Valors. Ambdós oradors, més que defensar la nova política respecte la vella, van apostar per la “bona política”.

Laia Bonet, des d’un bon principi, va deixar clar que “la nova política és més una actitud que una filosofia” i va criticar el sectarisme, el pensament únic, l’aposta per l’activisme, l’abús de les xarxes socials i del confeti que fan alguns moviments que es consideren exemple de nova política. “Nou no sempre vol dir futur, hi ha parets mestres, valors, que no ens podem carregar”, va advertir qui el 2014 va abandonar l’executiva dels socialistes catalans.

Arrufat, en canvi, va criticar l’ús generalitzat del terme “nova política”, ja que “es tracta d’un significant buit on tothom inclou el que vol” i va discrepar amb el fet que aporti novetats: “Molts valors de la nova política no són nous, ja els reclamava la democràcia atenenca fa 3.000 anys”. De fet, segons el “cupaire”, aquesta és una demanda que apareix en cada crisi del sistema i, per això, l’antídot és fomentar cultura política: “La qüestió important és quina cultura política construeixes; perquè, al final, la solució no és posar moltes normes, sinó treballar amb gent de bona pasta”.

La construcció d’aquesta cultura política, necessària avui per construir una nova i bona política, però, demana temps. Segons Bonet, una mirada llarga: “Com més ràpid vaig més miro a terra, perquè tinc por a ensopegar i avui la política va molt accelerada, la qual cosa dificulta la deliberació i la falta d’acord”. Dit d’una altra manera, segons l’exparlamentària socialista, la vella política s’ha caracteritzat per tenir una visó tàctica, mentre que la nova política és més estratègica.

En aquest sentit, Arrufat té clar que la recepta de la CUP davant aquest problema és el sistema assembleari. “L’assemblea té avantatges i inconvenients, entre ells la manca d’eficiència i de responsables en la presa de decisions. Si fas servir aquest sistema una vegada és ineficaç, però si el fas servir sovint crees cultura política: construeixes democràcia, gent responsable i apostes per la deliberació”, va argumentar. Elements necessaris en un moment en què la ciutadania demana més apoderament en la política i quan en la majoria de formacions tradicionals les decisions encara es prenen de forma jerarquitzada.

Cal fer taula rasa amb el passat?

Els dos exparlamentaris, però, sí que van tenir alguna petita discrepància. Mentre Bonet, representant d’un partit creat el 1978, citava J.V.Foix —el poeta que aposta per rellegir els clàssics— per defensar que “la bona política, no pot rebutjar el vell ni renunciar al passat”; Arrufat, membre d’una formació que comença a adquirir presència pública a partir del 2003, es mostrava taxatiu amb els seus antecessors: “La creació d’una cosa nova vol dir arrasar amb el passat, sinó no hi ha espai per créixer”.

Finalment, malgrat la transparència va ser el tema de debat de la segona sessió del cicle “Un nou temps. Una nova política?” que ahir es tancava, ambdós també van ser crítics amb aquest terme que els suposats partits de la nova política han abanderat. “La transparència és imprescindible, perquè és molt difícil ser ciutadà actiu sense informació, però no garanteix la bona política. Si la transparència només és un instrument per carregar-se l’altre, també és vella política”, assegurava l’exsecretària del govern del president José Montilla. I el portaveu de la CUP al parlament en les darreres legislatures compartia l’afirmació: “La transparència és un concepte buit i infinit, s’hi pot posar tot o res”. I, fins i tot, alertava que un excés d’informació podia arribar a ser dolent.