Ngũgĩ wa Thiong’o. La universalitat del kikuiu

9.05.2017

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o és aquests dies a Barcelona, convidat pel PEN català, per presentar els dos darrers títols que ha publicat Raig Verd, Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre. Aquest dimecres 10 de maig a les 18.30h imparteix la conferència Àfrica, escriptura i emancipació al CCCB, on conversarà amb Carles Torner en el marc de la programació contínua del festival Kosmopolis.

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o | Foto Ainhoa Gomà

“El desastre més gran va ser l’emergència d’una elit colonitzada que va desenvolupar un profund sentiment d’inferioritat respecte el seu art, la seva literatura i el seu tipus de vida. Formats en escoles colonials, aspiraven al tipus de vida dels qui els havien colonitzat. Escriure en la llengua colonial era celebrat com un èxit”. 

Mazisi Kunene, escriptor en llengua zulu

Dante Aligheri defensava que calia escriure en la llengua materna, que en el seu cas era un italià que  emergia de les cendres llatines. Vuit segles després i en el context d’una Àfrica postcolonial, Ngũgĩ wa Thiong’o fa renéixer la qüestió i la seva llengua materna de les cendres. Ha escrit novel·les i obres de teatre, però si és a Barcelona és, sobretot, per parlar-nos de llengua. Dilluns 8 al CCCB vam entrevistar-lo en grup i llargament, perquè Ngũgĩ wa Thiong’o té un parlar pausat i amanit d’anècdotes.

L’any 1977 Ngũgĩ wa Thiong’o va optar per escriure en la seva llengua materna, el kikuiu, amb l’obra de teatre Ngaahika Ndeenda (I will marry when I want en la traducció anglesa), que com tantes altres de les seves obres reflecteix el món rural kenyà i les expoliacions del neocolonialisme. La publicació i representació de l’obra teatral en un centre cívic juvenil de la ciutat de Kamiirithu li va supposar la persecució, l’empresonament i finalment l’exili. Fins aquell moment, Ngũgĩ wa Thiong’o havia escrit sobre els mateixos temes sense tenir cap problema amb les autoritats kenyanes. De fet, havia estat convidat a congressos de literatura africana en què s’abordava tot menys la qüestió principal: si la literatura africana és la que escriuen els africans en llengües europees, com hem de classificar la literatura escrita en llengües africanes? Actualment Ngũgĩ wa Thiong’o resideix a Califòrnia perquè no pot tornar a casa seva. Com explica en les seves conferències contingudes a les publicacions Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre (Raig verd, 2017), l’exili demostra que la revolta està en l’ús de la llengua marginalitzada.

“No sé si heu vist les formigues que carreguen un gran pes a les espatlles; jo em sento així”. L’autor explica que l’anglès era i és la llengua de poder a Kenya, que cap parcel·la de poder és de les llengües africanes, i que les editorials prefereixen publicar obres en anglès que obres en suahili o en kikuiu. Quan li hem preguntat quina era la salut de la literatura en llengües africanes entre els més joves la resposta no ha estat entusiasta: molts joves escriuen en anglès, francès o portuguès i alguns desconeixen les llengües africanes: “Se’ls ha format en la llengua de poder, i els pares els han ensenyat poc la llengua de casa”. A Somnis en temps de guerra (Raig Verd, 2017), encara escrita en anglès en l’original, wa Thiongo explica com va aterrar a l’escola anglesa i com a ell i als altres alumnes se’ls penalitzava a garrotades per l’ús de la llengua pròpia a l’aula i se’ls incitava a delatar (us sona?). “El mateix passa amb els indígenes americans, que quan van a escoles privades se’ls fa adoptar un nom en anglès i s’incia així l’associació de valors negatius com la violència i la humiliació amb la seva llengua materna”. Tot i així, wa Thiongo no és el primer autor africà en defensar la importància d’escriure en les llengües que parlen els africans: va fer-ho fa dècades l’escriptor i polític nigerià de minoria ikwerre, Obi Wali.

Ngũgĩ wa Thiong’o va viatjar a Oakland, Nova Zelanda, per fer-hi una de les xerrades contingudes a Descolonitzar la ment, que se centra sobretot en el tema lingüístic. “Al final de la conferència, una vella maori se’m va acostar i em va fer un regal decoratiu i va dir-me ‘Tu no has parlat de Kenya, has parlat de nosaltres’, però era tímida i va marxar sense explicar-se”. Ngũgĩ wa Thiong’o no ho va captar aleshores, però ho va entendre quan li va tornar a passar una segona vegada en una universitat lapona del nord de Noruega, on habiten els lapons o saami, indígenes nòmades escandinaus. Allà també va acostar-se-li una dona per preguntar-li ‘Com és que saps tantes coses sobre nosaltres?’. “Les llengües es divideixen en dues categories, les majoritàries i les marginalitzades. Les llengües marginalitzades ho són perquè les altres les han empès a ser-ho, i les llengües que marginen poden veure’s en la posició de marginades”.

“Els tres primers anys que vaig anar a escola vaig aprendre en kikuiu i em van fer llegir un conte sobre un pare i un fill que anaven amb un ruc cap al mercat”. De primer el pare i el fill caminaven al costat del ruc, però pel camí algú va dir-los que era estúpid fer-ho així, i el fill va muntar la bèstia. Algú altre va dir-los que semblava estrany, el pare era vell i devia esta cansat, més aviat era el qui havia de pujar al ruc. Finalment, pare i fill van arribar al mercat amb el ruc carregat a les espatlles. “Sempre havia cregut que aquest era un conte kikuiu fins que vaig posar-me a estudiar castellà i vaig llegir el mateix conte, amb l’única diferència que en castellà el ruc era un cavall”. El kenyà ens ha explicat aquest conte per lloar la traducció i assenyalar la literatura com a fenomen universal, tan universal que amb l’ajuda de la traducció arriba a un nen kikuiu i a un nen de Castella a la vegada.

Ngũgĩ wa Thiong’o parla d’equilibri, d’identitat literària i de robatori de la identitat literària. Per robatori entén, posem per cas, que Joyce sigui considerat literatura irlandesa i no ho siguin els autors en gaèlic; matisa que “el problema no és escriure en llengües dominants i majoritàries, sinó que aquestes llengües minoritàries es fiquin a la parcel·la de les altres”. La manca de balanç entre llengües, el balanç que hauria de servir per afavorir-les totes en lloc d’ofegar-ne unes per estimular les poderoses, perpetua l’imperialisme cultural i ofega el pensament: “El monolingüisme és diòxid de carboni per una cultura; el multilingüisme és oxigen”. Des de Califòrnia i en kikuiu, wa Thiongo treballa perquè literatura universal no sigui sinònim de literatura en llengua europea, aposta per un equilibri entre llengües que gairebé sempre s’incompleix a l’Àfrica però també a la Nova Zelanda maori, a l’Amèrica dels indígenes, a l’Europa dels saami. Aquesta manca d’equilibri anormalitza la situació de moltes llengües humiliades d’arreu que moren. Cada vegada que desapareix una llengua mor una manera d’entendre el món.

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o és aquests dies a Barcelona | Foto Ainhoa Gomà

“Cap llengua és superior a cap altra. Tota llengua és capaç de generar obres mestres. La clau és l’intercanvi igualitari entre llengües”. El llenguatge estructura la ment, i Ngũgĩ wa Thiong’o es va adonar fa temps que el neocolonialisme ha estructurat bona part de la intel·lectualitat africana, una part de la qual havia defensat i reivindicat el llegat de les llengües colonials com si fossin més “vàlides per la literatura ” que les pròpiament africanes —com si per explicar la Kenya rural fos millor l’anglès que el kikuiu. Com un George Steiner africà, wa Thiongo ha vingut per dir-nos que la literatura és humana i universal, perquè aflora sempre dels sentiments particulars xiuxiuejats en totes les llengües vernàcules. Ha vingut per recordar-nos que la literatura és millor fer-la en el parlar matern. I si penseu en Beckett o en Joyce o en Kafka recordeu per què van optar per no fer-ho: de vegades per elecció, però sovint amb la voluntat explícita de descriure un estranyament o una identitat incòmoda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Excel·lent article. Quan pregunten perquè escric en català, sempre responc: I perquè no? Escriu tu en la teva llengua i jo ho faré amb la meva. Penso, estimo, renego i escric en la llengua dels meus pares. Quan ho faig en una altra, em desconec a mi mateix. Soc un altre.

  2. Hola, un any tard (via Joan Burdeus) he llegit aquest fantàstic article. Compraré els llibres d’aquest savi. Una petita correcció: la ciutat neozelandesa que es menciona és Auckland, i no Oakland, que es troba als EUA.