Neymar, Sant Pau, Rotllà i Xenofont

25.09.2017

Aquest article també es podria haver titulat «Futbol, filologia romànica i hermenèutica bíblica», però tinc la impressió que ni als editors ni a molts dels lectors de Núvol els hagués acabat de fer gaire el pes un títol com aquest. Jo el que volia era parlar de sant Pau; de Neymar, ara que se’ns n’ha anat cap a París; d’un altre gran jugador brasiler, que en principi s’hauria d’haver dit Xenofont, i que també va jugar al Paris Saint Germain a finals del segle passat, i de les divertides relacions que de vegades es poden establir entre el futbol i la literatura. Potser, doncs, el títol que he acabat posant a aquest article també li escau, tot i que, filòleg com soc, la proposta inicial continua agradant-me molt.

 

Neymar

 

Taquilles, tatuatges i piulades paulines

Començaré parlant de sant Pau i de Neymar, que és un cristià de confessió baptista, una església que, com d’altres moviments evangèlics, s’està estenent molt pel Brasil, i potser encara més entre molts dels seus futbolistes. No se n’ha parlat massa mentre ha jugat a Barcelona, però, segons sembla, les creences religioses de Neymar són prou sòlides. Ho són tant que al seu armariet, en el vestidor del Camp Nou, hi tenia escrits tres versicles de sant Pau: «Quan algú pren part en els jocs atlètics no pren la corona, si no ha lluitat com cal» (2Tm 2,5); «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe» (2Tm 4,7) i un llarg passatge de la primera carta als corintis:

¿No sabeu que els qui corren a l’estadi prou corren tots, però un de sol s’emporta el premi? Correu de manera que us l’emporteu. Els atletes es priven de tot, i ells ho fan per guanyar una corona corruptible; nosaltres, en canvi, una d’incorruptible. Jo, doncs, corro, no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire, sinó que em copejo el cos i me’l faig esclau, no fos cas que, havent fet d’herald als altres, quedés jo desqualificat (9, 24-27).

I no només això, perquè Neymar a més a més porta tatuatges bíblics. Al seu avantbraç esquerre es pot llegir Ef 6,11, que correspon al versicle «Revestiu-vos l’armadura de Déu per poder resistir contra les insídies del diable» de l’epístola als efesis. I en el seu braç esquerre du tatuat 1C 9, 24-27, és a dir la citació del llarg passatge de la primera epístola dels Corintis que també tenia reproduït a l’armariet del vestidor. I per si tot això fos poc, Neymar de vegades també escampa cites bíbliques a través de Twiter. El mes d’abril, a la mitja part del partit Manchester City—Reial Madrid, va piular el versicle 6,11 de la Carta als efesis. I aquest estiu una de les seves últimes piulades abans de marxar cap a París ha estat el versicle següent: «No dic això a causa de la meva indigència; per part meva, ja he après a estar content en qualsevol situació en què em trobo» (Fi 4,11). Tota una declaració de principis.

En una època en què sembla que tothom sigui ateu, la ingenuïtat i bona fe d’un jove com Neymar té, d’entrada, tota la meva simpatia. Potser, però, no hi ha tanta ingenuïtat ni tan bona fe com sembla en les seves citacions i tatuatges bíblics. Potser les piulades paulines són, més que no pas de Neymar, dels gestors del seu compte de Twiter. (Neymar no fa com Sergio Ramos, que posa els peus a la galleda gairebé cada cop que fa una piulada o l’entrevisten. Per evitar-ho Neymar deixa les seves intervencions a Twiter en mans de la mateixa agència que gestiona els seus drets d’imatge). No vull pas insinuar que no sigui de debò una persona religiosa, però sí que darrere de la seva erudició bíblica podria haver-hi una operació de marquèting, i potser fins i tot de propaganda de l’església baptista brasilera.

   Sòcrates, Gramsci i la «Chanson de Roland»

Neymar i la seva passió per la Bíblia i sant Pau m’han fet pensar en un altre jugador brasiler, a hores d’ara ja retirat, que fa uns anys va fer història en el París Saint Germain. Es tracta d’un jugador que no feia piulades a Twiter, perquè a finals del segle passat no n’hi havia, i que no duia tatuatges, perquè aleshores no estaven tant de moda com ara, però que s’estimava de debò les lletres, tot i que en el seu cas molt més les profanes que no pas les sagrades. Quan el jugador de qui estic parlant va néixer, el seu pare, gran lector dels clàssics grecollatins, estava entestat a posar-li Xenofont com a nom de pila. La seva mare, però, cansada que tots els seus fills duguessin noms com ara Sòcrates, Sòfocles o Sòstenes, es va negar en rodó a tenir un fill que es digués Xenofont, i a la fi, va aconseguir que li posessin com a nom Raí, diminutiu de Raimundo, el nom del pare.

Raí era el germà petit de Sòcrates, que els anys vuitanta va ser capità del Corinthians i de la selecció brasilera. No era un futbolista tan extraordinari com el seu germà gran, però compte perquè, si Sòcrates va ser un fora de sèrie, Raí té un expedient impecable. Sòcrates va jugar dos mundials, però no en va guanyar cap. Raí, en canvi, només en va jugar un, el del 1994, però el va guanyar. (Cal dir, però, que la selecció brasilera del 1994 no era, ni de bon tros, tan bona com la del 1982, que tenia Sòcrates com a capità). Si Sòcrates va jugar 60 partits amb la selecció i hi va marcar 22 gols, Raí en va jugar 49 i va marcar 15 gols, un registre que no està gens malament. Els barcelonistes el recordarem sempre, perquè a la final de la Copa Intercontinental del 1992, la primera que va jugar el Barça, els dos gols del Sao Paulo els va marcar Raí, que, a més, va ser escollit millor jugador del partit. Al París Saint Germain hi va deixar tan bon record que en una enquesta del diari Le Parisien de l’any 2009 va ser escollit com el millor jugador de la història del club. Explico tot això perquè quedi clar que Raí, a més de ser, com veurem, un home de lletres, va ser també un futbolista excel·lent.

Raí, que s’havia de dir Xenofont Souza Vieira de Oliveira, estava predestinat a ser un amant dels llibres i de les lletres. No he pogut aclarir per què el seu pare volia que es digués Xenofont. Sòcrates, el seu germà gran, es deia així perquè, quan va néixer, el seu pare estava llegint la República de Plató. Potser quan Raí estava a punt de néixer el seu pare llegia l’Anàbasi o l’Apologia de Sòcrates, de Xenofont. Sigui com sigui, Raí i Sòcrates van néixer en un ambient on, a banda de passió pel futbol, hi havia amor pels llibres i grans inquietuds polítiques.

Quan Sòcrates, un futbolista d’esquerres, va arribar a Florència per fitxar per la Fiorentina va declarar que volia aprofitar l’avinentesa per llegir Gramsci en italià. Una altra mostra de les seves inquietuds polítiques va ser la seva lluita contra la dictadura militar quan jugava al Corinthians, un nom, dit sigui de passada, d’indubtables ressonàncies religioses i paulines. Sòcrates, amb el suport d’altres jugadors, com ara un migcampista que es deia ni més ni menys que Zenó, va impulsar l’anomenada democràcia corinthiana, que defensava un model de club i d’equip basat en l’autogestió i que lluïa consignes polítiques a favor de la democràcia en la camiseta. Una mostra de les seves inquietuds literàries: quan va morir estava escrivint una novel·la, que, per desgràcia, va quedar inacabada.

Quan el germà petit de Sòcrates va fitxar pel París Saint Germain no va prometre que llegiria Sartre en francès, però va aprofitar la seva estada per estudiar filologia romànica a la Sorbona. Ignoro els resultats dels seus estudis, però em fa la impressió que no devia ser un mal estudiant. Si la memòria no em falla, a principis del 1995, quan el Barça de Cruyff i de Guardiola es va enfrontar al PSG, Raí va arribar tard a un entrenament per culpa d’un examen sobre la Chanson de Roland, una obra clau de la poesia èpica medieval i dels estudis de filologia romànica. Fixin-s’hi bé: Raí no va arribar tard a un examen per culpa dels entrenaments, sinó que va arribar tard a un entrenament per culpa d’un examen, i no pas un examen sobre un tema qualsevol, sinó sobre la Chanson de Roland. Poca broma. No conec al detall la biografia i les inquietuds culturals de Raí, però fent recerca per la xarxa he descobert que en aquests moments és un dels propietaris d’una sala d’art i assaig de Sao Paulo. Potser a París, a banda de la Chanson de Roland i de la filologia romànica, va descobrir també Jean Renoir, Jacques Tati, Robert Bresson, Jean Becker i tots els mestres de la nouvelle vague: Eric Rohmer, Jean Luc Godard, François Truffaut, Alain Resnais o Jacques Rivette!

 

Bernardo Atxaga al Festival Mot | Foto Martí Albesa

 

               Valverde, Pardeza, Bernardo Atxaga i un porter adventista

A principis dels anys noranta, quan Sòcrates ja s’havia retirat, però Raí estava en la plenitud de la seva carrera, enmig d’un partit entre el Saragossa i l’Atlètic de Bilbao, Miguel Pardeza, que aleshores jugava en el Saragossa, va dir unes paraules a Ernesto Valverde, que jugava amb l’equip basc. En uns moments en què el joc estava interromput Pardeza es va acostar a Valverde i li va dir: —«M’han dit que ets amic de Bernardo Atxaga. Dóna-li records de part meva». Pardeza, un cop retirat, s’ha pogut dedicar encara més a la literatura. Va fer una tesi doctoral sobre l’obra periodística de César González Ruano i acaba de publicar una novel·la sobre el món del futbol: Torneo (Malpaso Ediciones). Valverde, a més d’entrenador del Barça, és un fotògraf excel·lent que fa uns anys va publicar, amb pròleg de B. Atxaga, Medio tiempo (La fábrica, 2012), un llibre de fotografies.

De vegades sembla que els futbolistes siguin uns analfabets, però pot ser que parlin de literatura enmig d’un partit, arribin tard a un entrenament per culpa de la Chanson de Roland, o, un cop retirats, acabin gestionant sales de cinema, escrivint novel·les o fins i tot s’atreveixin a fer una tesi doctoral de temàtica literària. També pot ser que tinguin inquietuds religioses, com Neymar, o com Carles Roa, un gran porter argentí que fa vint anys defensava la porteria del Mallorca i de la selecció del seu país. A finals de la temporada 1999-2000 Roa va rebutjar una gran oferta del Manchester United i, malgrat que tan sols tenia 29 anys, va decidir retirar-se per poder dedicar, com a membre de l’Església Adventista del Setè Dia, un altre moviment evangèlic, els dissabtes a Déu.

És una llàstima que Roa i Neymar no hagin pogut coincidir en un camp de futbol, perquè, si això hagués estat possible, podrien haver tingut breus converses teològiques, o d’hermenèutica bíblica, entre jugada i jugada. Deixo volar la imaginació i se me n’acut una. Neymar ha de xutar un penal i el porter de l’equip contrari és Roa, que, mentre Neymar prepara la pilota, se li acosta i li xiuxiueja una frase de mestre Eckhart, el gran místic alemany: «Qui vulgui veure Déu ha de ser cec». Suposo que tothom estarà d’acord que a Neymar li convé molt més discutir sobre temes bíblics o místics que no pas barallar-se amb Cavani per veure qui ha de xutar un penal.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies pel record al germà en la fe Roa.
    Els fundadors del FCBarcelona, amb Gamper al davant, també eren “protestants”. El seu desig de jugar a fútbol sense caure en la idolatría que imposaven els diferents centres esportius d’aleshores, els va portar a crear un club de fútbol on no fos necessari agenollar-se davant ídols de fusta o guix. Anys després, amb les actuals ‘peregrinacions’ i ‘ofrenes’ davant suposades verges, la superstició ha contaminat el FCB.

    Respecte al testimoniatge cristià d’en Neymar, només dir que el cristianisme es viu visquent-lo, pas en ferir-se el cos o altres pàctiques molt llunyanes de les ensenyances de la Bíblia.

    Atentament