Neus Canyelles, desig d’escapar i petites esperances

«La vida és una malaltia incurable i només escriure ens en salva». La frase és treta d’un poema de Leopoldo María Panero, la quinta essència del poeta boig, però segurament també la subscriuria Neus Canyelles (Palma de Mallorca, 1966), que, a pesar dels últims cinc anys de silenci, no defalleix en la seva total adhesió a la literatura com a forma de vida. Les millors vacances de la meva vida (Proa, 2019) és l’última prova tangible que per a l’autora mallorquina escriure és alhora ofici humil («escriure és el meu ofici, i el vaig aprendre a força de practicar»), precari modus vivendi («la supervivència sempre havia estat el meu gran problema») i passió salvadora (com per a Katherine Mansfield, «temptada d’agenollar-se davant del seu ofici, perquè era tan gran l’amor que sentia envers la seva feina d’escriure»).

Neus Canyelles | @Omnium

Després del recull de contes que li va valer el premi Mercè Rodoreda del 2013, Mai no sé què fer fora de casa, Canyelles torna a un format en què se sent còmoda, la novel·la breu, per oferir-nos la crònica d’una caiguda i una curació. Dos intents de suïcidi per depressió major, les dues estades consegüents en un hospital psiquiàtric i l’alliberament final, culminat i ratificat per l’escriptura d’aquest mal pas, ara fet literatura.

La història, narrada en primera persona per l’escriptora protagonista, la Neus, consta de sis capítols –el primer ingrés hospitalari, el primer intent de posar a fi a tot, un emotiu flashback a la infantesa, on l’adulta s’adreça a la nena que va ser, una nena que escrivia comèdies i les representava; el segon intent de fuga, el segon ingrés i un epíleg que és el regal d’un final feliç, ple d’una esperança petita–, capítols separats per el·lipsis tan severes que permeten al lector gaudir de cadascun com d’un relat independent, i alhora accentuar i encomanar-li el sentiment d’indefensió que plana per tot el llibre. Com la Neus, els lectors ens sentim inermes davant dels buits, davant del que no sabem, del que no podem, del silenci, del que fan de nosaltres quan estem inconscients, quan algú ens imposa un joc amb unes regles que no entenem ben bé.

És en el joc que trobem un dels petits prodigis d’aquest llibre. Fent de la necessitat virtut, el joc és un dispositiu que serveix de metàfora (per la part que toca a l’estil narratiu) i d’arma (pel que fa a l’acció i al procés psicològic dels personatges). En la segona estada a l’hospital, molt més dura que la primera, per la reincidència, la Neus i els altres interns –tots ells personatges entranyables–, juguen al Muscat, que té per finalitat treure els jugadors «dels dies del capvespre del món», segons la formulació de l’escriptor William Saroyan. L’equip Blanc, el personal sanitari, guanya sempre, i l’equip Verd, els interns, perd sempre. Pot semblar un joc d’equip, però de fet és individual, l’objectiu és diferent per a cadascú. El manteniment d’aquest recurs narratiu al llarg de tot el capítol fa del Muscat pràcticament una paràbola, i té la gràcia de posar el lector del tot de part dels verds, perquè el fet que els blancs ignorin que hi ha un joc en curs (el poder no en té cap necessitat) accentua la complicitat entre el lector i la peculiar subjectivitat de la doble quasi-suïcida.

I així, sense adonar-nos-en, la narradora Neus, instruïda per l’autora Canyelles i el seu ofici, se’ns ha ben ficat a la butxaca. Si bé l’escriptora, que escriu a distància en el temps, dicta el to del relat a la narradora, immersa en la ferida, i l’obliga a mantenir-se a prop del dolor (això és jugar amb avantatge!), totes dues comparteixen algunes virtuts. Una absència total d’afectació, una prosa «sense floritures ni noses», un savi maneig de la ironia, sovint en precari equilibri sobre la fragilitat. Mireu el joc esplèndid entre l’afirmació «Les mares duen sempre una llar al cor» i aquesta altra, molt poc després: «Si hagués sortit, la llar del cor de la meva mare i els plors del meu pare m’haurien ofegat». Quanta violència i desolació expressa Neus Canyelles amb frases d’aparença perfectament anodina! Quanta tendresa, quanta humanitat.