Neurociència i literatura

28.05.2018

La ciència del segle XX va tenir com a màximes realitzacions les descobertes de l’astrofísica a partir de les revolucionàries fórmules de la teoria de la relativitat, tot i que per enviar una nau tripulada a la lluna n’hi hagués hagut prou amb la de la gravitació universal de Newton. La neurociència ­─on conflueixen tant la neurologia com les disciplines acadèmiques que avui dia s’ocupen de la cognició i del comportament mitjançant la interpretació d’imatges obtingudes per ressonància magnètica funcional─ és en gran part responsable de la percepció que tenim de la ciència d’inicis del segle XXI.

Descriure els personatges a través de la neurociència | Foto: Arxiu

Un camp especialitzat dins d’aquesta és la neurociència social, una subdisciplina dins de la psicologia social que tan sols es distingeix per la seva adhesió als mètodes i/o a les teories neurocientífiques (Jamie Ward, 2017). Atès que la neurociència social ha estat definida per un dels seus impulsors com un intent d’entendre i explicar ─fent servir mecanismes neurals─ de quina manera els pensaments, els sentiments i les conductes dels individus estan influïts per la presència real, imaginada o implicada d’altres individus, és fàcil trobar-hi aplicacions en el camp de l’educació o de la crítica literària.

Si agafem, per exemple, La plaça del Diamant (1962), la novel·la psicològica per excel·lència de la literatura catalana de la passada centúria, veurem que l’estudi de la personalitat de la protagonista potser permetia explicar, fins fa poc temps, la pervivència del monòleg de la Marta de Terra Baixa (acte II, escena IV) en la famosa escriptura parlada de la Natàlia (cap. XXXIII, per exemple). En ambdues obres, una protagonista òrfena de mare, d’extracció popular i amb poca experiència de la vida, enfrontada a un cúmul d’adversitats, era capaç de construir un discurs del desemparament a partir d’una melodramàtica poètica de la quotidianitat i d’una dicció marcadament paratàctica.

Avui dia, a la llum de les indagacions de la neurociència social, altres aspectes del personatge de Natàlia, la Colometa, prenen un relleu insospitat: l’aparició de Nostre Senyor dins un núvol el primer cop que el Quimet li fa un petó al parc Güell (símbol ingenu de l’eufòria i de l’expectativa de premi que acompanya l’alliberament de dopamina al cervell ─cap. II); el sentiment d’alienació d’una dona el cervell social de la qual experimenta una intersubjectivitat desigual i anul·ladora, sotmesa a l’autoritat paterna (“A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves”, cap. III); l’elaboració d’una teoria de la ment que li permet formular hipòtesis sobre l’estat psíquic del seu marit (“Però jo li sentia la veu que tenia amagada a dintre i la veu amagada deia, la culpa no és meva”, cap. VII); o les conductes d’imitació diferida entre marit i muller explicables a partir de l’empatia que estableix el sistema de neurones mirall (“I mentre parlava ficava l’ungla a l’escletxa de la taula i feia saltar les crostetes de pa que s’hi ficaven i em va estranyar molt que fes una cosa que jo feia de vegades i que ell no havia vist mai que jo fes”, cap. XXXI).

Com explica David Bueno (2016), el sistema de neurones mirall es troba tan disseminat per tants indrets del cervell que alguns investigadors prefereixen dir que tot el cervell es comporta com un gran mirall. Aquest fet és a la base, evidentment, tant dels orígens de la crítica literària a Grècia i de les teories de la mimesi que elaboraren Plató i Aristòtil com de la concepció de la novel·la realista que Stendhal atribuïa a Saint-Réal a Le Rouge et le Noir (1830) i que recolliria Mercè Rodoreda a Mirall trencat (1974): “Un roman : c’est un miroir qu’on promène le long d’un chemin”. Potser no som lluny d’una neurocrítica literària amb cara i ulls, més enllà de les fugisseres modes de la neuro lit crit i les neurohumanitats.