Negra i mallorquina

Mallorca, l’illa de la calma?  Mallorca no és només una illa paradisíaca, plena de paisatges i aigües d’insomni, de gastronomia exquisida i de turistes que es torren a la vora de la mediterrània. Darrera d’aquesta visió idíl·lica s’hi amaga també un territori depravat, amb greus corrupcions polítiques, manipulacions socials i negocis desenfrenats que han generat, inexorablement,  delinqüència i crims per totes bandes.

Precisament de crims, de delinqüència, d’investigacions, de policies, de detectius, de flàvies, de dones fatals, de robatoris, d’assassins i assassinats parla aquest llibre que teniu entre les mans, un assaig de ficció sí, encara que no cal recordar ara al lector que la literatura—i més específica la negra i la policíaca (no ens barallem)—limita amb la realitat per tots els punts cardinals.

Sota el títol Negra i mallorquina, Alejandro Casadesús—professor de la Universitat de les Illes Balears i allò que en diríem tot un expert en la matèria—ens ofereix una mirada diacrònica del que ha estat la novel·la negra arrelada a l’illa de Mallorca en llengua catalana, des de la dècada dels vuitanta fins els nostres dies.

Per tal de dur-ho a terme, el llibre es divideix en tres parts ben diferenciades: la primera tan necessària com introductòria, ofereix un apartat teòric on s’explica bona part del naixement del gènere a l’illa, les tendències narratives i els ventalls de personatges que hi podem trobar, uns aspectes que han fet de Mallorca un dels escenaris més emblemàtics de narrativa criminal en català.

Aquest plantejament inicial serveix a l’autor per introduir de manera canònica i cronològica (dades biogràfiques dels autors, aportacions literàries i, és clar, una anàlisi de cada una de les novel·les a través de diferents aspectes) la trajectòria i l’aportació de cada un dels escriptors. I és aquí on es divideix el llibre en dos grans grups d’autors: una primera generació—tal i com afirma encertadament l’autor—formada per Guillem Frontera, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Palau i Camps i Llorenç Capellà que, amb les seves aportacions van arrelar d’alguna manera aquest tipus de narrativa a l’illa. Si ens hi fixem amb atenció tots ells responien a un patró comú digne d’esment, ja que eren admiradors dels clàssics nord-americans, del cinema i de la reivindicació dels clàssics. Per aquest motiu, no ens ha de sorprendre que la representació d’un mateix protagonista sigui una de les constants al llarg dels seus cicles novel·lescos per poder denunciar i lluitar contra tot un entramat social que els superava. A través de les seves obres tots ells van saber aportar—cadascun a la seva manera—una visió ben particular de la societat mallorquina i del seu context.

De la mateixa manera que a la resta del país, la davallada dels noranta també va «fer aigües» a l’illa de Mallorca. Si ens hi fixem en la llista que se’ns ofereix, es confirma un descens de la producció que va suposar un tancament de col·leccions i una manca de ressò mediàtic de tot allò que s’anava fent. Caldrà esperar fins a l’entrada del mil·lenni per assistir de nou a una recuperació dels «lladres i serenos que parlin mallorquí.» En aquesta ocasió, el grup actual és molt més «obert i polièdric» encara que no per això menys interessant. Entre ells, un conjunt d’autors que despunten, com Miquel Mas i Ferrà, Josep Palou, Sebastià Bennasar, Guillem Roselló Bujosa, Àlex Volney, Miquel Ángel Vidal, Miquel Vicens Escandell, Pere Joan Martorell i Albert Herranz Hammer, i algun ja plenament consolidat com Carme Riera. Bona part d’aquest grup, molt més heterogeni que l’anterior, ha cultivat la novel·la negra on el retrat actual i crític vers la situació de l’illa continua sent—com en el primer grup—una de les principals senyals d’identitat. No es pot negar que el gènere negre i els seus límits viuen en contacte estret amb el seu context social i polític, fins el punt que, malgrat els anys transcorreguts, totes dues generacions presenten elements crítics ben comuns: efectes negatius del turisme sobre el territori i la societat mallorquina, la destrucció del paisatge, el descontrol sobre els recursos naturals, el conflicte de la llengua i les dures condicions laborals són temes recurrents a bona part de tots els autors presentats.

Val a dir que l’interès de l’estudi no radica només en l’anàlisi del material tractat. Alejandro Casadesús ofereix—a més de la seva vessant filològica—tota una tasca periodística amb entrevistes a quasi tots els culpables del llibre. Definir el gènere, parlar dels seus antecedents, analitzar el gènere a l’illa, definir la seva pròpia obra i veure quins són els seus mètodes i inspiracions a l’hora d’escriure representen informacions ben valuoses, pertinents i testimonials per arrodonir—si cap una mica més—l’assaig que presentem.

A més, l’estudi aporta també tota una extensa bibliografia no només dels assaigs i del llistat d’autors i novel·les consultades i llegides, sinó que fa un repàs exhaustiu amb un recull d’articles crítics que calia recopilar per facilitar tot un material indispensable per a futurs investigadors.

La importància d’un nou assaig de novel·la negra a casa nostra rep, al meu parer, una doble motivació de gran interès: en primer lloc, perquè omple l’escassa aparició d’aquest tipus de publicacions dins de l’àmbit universitari, que durant anys ha catalogat aquest tipus de literatura com de popular desvinculant-la del gènere novel·lístic en majúscula. En segon lloc, perquè la reflexió corrobora la presència de producció i mostra com la novel·la negra a casa nostra és una de les fórmules narratives en millor forma. En definitiva, a les mans teniu un llibre que analitza i posa en solfa una literatura emparentada amb una realitat que de moment es mostra ben negra i tempestuosa. Esperem fer cas de la dita popular, i qui sap, algun dia després de les tempestes, sempre pot tornar la calma.

Pròleg d’Àlex Martín Escribà (Universitat de Salamanca) a Negra i mallorquina, d’Alejandro Casadessús. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2012.