Narrar l’Àfrica per canviar-la

23.04.2018

Donant voltes per Sierra Leone, el periodista Xavier Aldekoa es va trobar una nena de 15 anys tota sola escrivint poesia. Era una de les últimes supervivents del brot d’ebola que havia acabat amb gairebé tota la seva família (el pare, la mare i tots els germans grans). Però ningú veia la seva salvació com un fet miraculós, ans al contrari: un dels seus germans, que era metge, havia dut la malaltia al poble i tots els seus veïns l’estigmatitzaven. Quan es va trobar a Aldekoa, la noia, que no tenia pràcticament res, el va convidar a passar 3 o 4 dies a casa per explicar-li tot plegat. Escrivia poesia per donar sentit i fer fora el dolor, i és un exemple de la predisposició per obrir-se i explicar històries que Aldekoa només ha trobat a l’Àfrica.

Agualusa ha participat als Diàlegs de Sant Jordi | © Pep Herrero

Però què volem dir quan diem Àfrica? Va ser la pregunta central d’un dels diàlegs de Sant Jordi organitzats per l’Institut de Cultura de Barcelona que van tenir lloc al Museu del Disseny, entre Xavier Aldekoa, corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica i autor d’Oceà Àfrica i Fills del Nil (tots dos a Ara llibres), i José Eduardo Agualusa, periodista i escriptor angolès d’ascendència portuguesa i autor de Teoria general de l’oblit (Periscopi), novel·la guanyadora del prestigiós Premi Literari Internacional de Dublín.

La conclusió compartida dels dos autors és que parlar d’Àfrica en general és una bajanada contra la qual cal protestar. “És com si dic Europa i no diferencio entre Catalunya o Findlàndia”, va dir Agualusa, però a una escala molt més gran, proporcional a l’extensió del continent africà. Perquè la fractura entre països va molt més enllà: a diferència d’Europa, on “creuem fronteres sense ni adonar-nos-en”, travessar la frontera entre Angola i Namíbia “és com viatjar d’un planeta a un altre, són dos mons radicalment diferents”. És per això que els autors de l’anomenada nova literatura africana, dels quals Agualusa és un dels màxims exponents, mai es proposarien parlar en nom d’Àfrica i escriuen sobre realitats concretes, “jo escric sobre Angola que és el meu país, i només això ja és difícil perquè és una regió vasta”.

Un tret comú en els dos escriptors és la seva condició de periodistes, que reivindiquen. L’Àfrica està envoltada d’una aura misteriosa que converteix les llicències narratives, sempre presents, en temptacions encara més llamineres. En aquest sentit, Agualusa diu que ens cal aprendre a diferenciar: quan ell fa novel·les, deixa clar que allò és imaginació, mentre critica figures com Ryszard Kapuściński, que va contribuir a l’obscuritat més que a la claredat per culpa del que Salman Rushdie va anomenar periodisme fantàstic. Agualusa diu que el periodisme li ha ensenyat certa contenció a l’hora d’explicar històries novel·lades, així com una certa forma d’acostar-se a les històries personals, però que la clau està a ser honest amb el lector i mantenir una distinció rígida entre què és periodisme i què no.

Per a Aldekoa, que es manté dins del terreny de la no-ficció, el rigor periodístic a l’hora de fer un llibre també és un requisit imprescindible. El que canvia respecte del format de la notícia o el reportatge és l’espai i el temps: amb més marge per a la reflexió i la contextualització, el periodista agraeix poder incloure dins del relat totes les peces fonamentals que les urgències del diari deixen fora del text final.

La conversa entre els dos autors es va convertir en una màquina de desmentir tòpics però, quan va sortir el tema del risc de publicar segons què segons on, la mala fama del continent africà està justificada. Aldekoa va explicar que, en tant que periodista estranger, ell gaudeix de força immunitat, suficient per no patir per la pròpia vida, però que constantment es troba amb periodistes africans com en Hassan, el seu millor contacte a Somàlia, que va ser assassinat fa poc pel grup fonamentalista Al-Shabbaab arran de les seves investigacions periodístiques.

José Eduardo Agualusa i Xavier Aldekoa al Mueu del Disseny durant els Diàlegs de Sant Jordi

Des de la perspectiva del ciutadà africà, Agualusa van transmetre a l’audiència la responsabilitat d’escriure, “Sóc dels que creuen que els llibres i la literatura poden salvar el món”. L’autor angolès va reivindicar l’escriptura que estimula el debat i va posar com a exemple el seu propi país: el moviment nacionalista angolès va començar amb la poesia, com un corrent de debat literari. Però les persones que s’ajuntaven per parlar de poesia aviat van començar a parlar de política, i tot plegat va acabar amb la independència del país. Conscients del poder de la paraula lliure que a occident donem per descomptat, tan Aldekoa com Agualusa van estar d’acord amb una cosa: el silenci mata.