Narcís Comadira: “El catalanisme és una màquina de tortura”

8.02.2019

“Els secrets no dormen”, em diu Narcís Comadira, que avui ha vingut a fer-nos una visita a la redacció de Núvol. “Ni dormen ni es desvetllen, sinó que es desvelen”. Però ara ja n’hauríem de dir espòiler. Parlem del llenguatge pretensiós i dels deliris lingüístics, alguns passatgers, d’altres més crònics. “Per què hem de dir comparativa quan sempre hem dit comparació? es pregunta Comadira. “Per què hem de dir llistat en lloc de llista?”, diu posant-se les mans al cap. “Hi va haver una època que tot era emblemàtic. Ara tothom s’agenda les coses”.

Narcís Comadira © Ester Roig

Comadira reconeix que s’ha fet gran. Ha baixat de Sant Feliu de Guíxols a fer-se unes proves mèdiques que han sortit molt bé i ha vingut a Núvol a llegir-nos el poema que dirà aquest dimenge davant la tomba del poeta Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi, on se celebra un any més la festa de l’Ametller florit. El poema es titula ‘L’ametller florit’ i el podeu llegir més avall o escoltar al vídeo que teniu en aquesta mateixa pàgina. Comdira també hi llegirà un poema inèdit que es titula “En el laberint” i que aborda la situació política actual. Els que el llegiu els seus articles d’opinió a l’Ara ja sabeu que no és gaire optimista respecte a la situació que patim.

“Josep Pla deia que els catalans hauríem de ser italians. Jo m’estimaria ser italià, però no en sóc”, em diu Comadira. “Els italians han viscut sempre al caire del precipici i no hi cauen mai. Ser català, en canvi, és com ser coix, borni o sord. El catalanisme és una màquina de tortura, ho deia en Gabriel Ferrater i és veritat. És esgotador”, diu Comadira.

Comadira ens explica que està escrivint una obra de teatre que es titularà Els fills, una peça de cambra que ens parla de quatre joves que parlen de la seva vida i inquietuds vitals. Els fills encara no té data d’estrena però formarà part d’un recull de deu peces que aplegarà tota la seva obra dramàtica. El volum sortirà gràcies a l’acord entre l’editorial Arola i el TNC, que recentment ha donat títols ben interessants, com l’obra completa de Sarah Kane o un magnífic volum de teatre de Benet i Jornet.

També té emparaulada una exposició antològica i també una mostra recent de la seva obra a la fundació Valvi. Comadira em diu que té prou obra pròpia al seu taller per fer aquesta exposició retrospectiva. “No venc mai els quadres que m’agraden més. Fa un any en vaig vendre un que m’agradava molt a un amic. De tant en tant em truca i em convida a casa seva. Va, vine a veure el quadre, em diu”. Comadira té obra escampada en molts llocs: l’ajuntament de Girona, el Museu de Montserrat, la Fundació Fita o la Vila Casas. “Quan faig una sèrie sempre procuro de quedar-me’n algun que m’agradi”.

Des que va deixar l’estudi del carrer Pelai, a Barcelona, pinta en un local que ha llogat al costat de casa seva, a Sant Feliu de Guíxols. “Així al vespre, havent sopat, puc anar al taller a veure si el que he fet a la tarda encara m’agrada”. Parlem del contenciós entre el MACBA i el CAP del Raval, que ha fet aflorar entre alguns sectors de la cultura cert recel envers el museu, que l’han vist com un establishment elitista. Segons Comadira “l’art conceptual va fer molt de mal (i això rima) perquè va facilitar el menyspreu de l’ofici. I l’ofici és molt important, especialment en la pintura, que és un art molt manual. A mi de l’art m’agrada que hi hagi una certa manualitat, que les formes siguin significatves per elles mateixes i que hi hagi un esperit de transcendència. Que l’art no sigui un simple joc o un negoci”.

 

 

Ametller florit

Ombra vaga, lletosa
enmig de la boirina,
ametller primerenc
que ara véns a sorprendre’m.

Tu floreixes, valent,
en la fred de gener
i ignores, contumaç,
el teu paper de símbol.

Tossut, humil, alegres,
tot transparent de blonda,
aquest hortet minúscul
dels ocis del diumenge.

Sol en el descampat,
prop de la carretera,
sembla que hi ets només
per fascinar el poeta.

Gener de 2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Jo encara diria més: els catalans som com una mena de jueus del sud; volen la nostra feina i ens demanen el nostre esforç, però ens critiquen, no els hi agradem, ens miren amb recel i, si no fos per què ens necessiten, ens deportarien ben lluny … aquests espanyols de diumenge ranci i banderes patries desacomplexades

    • No, home, no. La característica esencial del jueu es que no té una terra, no és d’enlloc i es el motiu per el cual pot arrelarse a qualsevol puesto…
      Precisament el problema del que es nacionalista es just el contrari. Es la terra la que el porta de cap.