Naomi Klein i la Internacional postmoderna

19.05.2018

L’últim llibre de Naomi Klein (No n’hi ha prou amb dir no, Empúries, 2017) m’ha fet pensar en l’home que va decidir tallar tota via d’informació amb els mitjans des que Trump va sortir elegit. Si poses el cas Cifuentes al costat de la pel·lícula que es munta Klein queda ben clar que les esquerres difícilment sortiran del confusionisme gràcies a les seves patums mediàtiques, es diguin Naomi Klein, Iannis Varoufakis o Ada Colau. Com poden lluitar contra les forces que dominen la política a través dels vicis inconfessables del seus actors si fan veure que no existeixen?

Naomi Klein | Foto: Link TV

És com la polèmica d’Elisenda Alamany, que quan era lliure d’opinar explicava que els catalans som uns dats per sac, i ara que viu del partit fa veure que ja no ho pensa. Aquesta hipocresia explica que Bernie Sanders i Jeremy Corbin, dos vells comunistes de pell blanca, siguin l’última esperança d’uns moviments polítics que han fet bandera de la guerra cultural contra el patriarcat i el racisme. També explica que Klein, d’altra banda una periodista incansable, erri sempre el tret malgrat que les seves teories siguin atractives i versemblants -com una novel·la.

El llibre que va elevar Klein definitivament a l’Olimp de l’esquerra alternativa es diu La doctrina del xoc (Empúries, 2007). És una obra detallista, d’orfebreria. Un llibre molt gruixut. La seva tesi és que les crisis les provoquen els governs capitalistes per treure’n profit. L’argument és gairebé perfecte: és el que queda fora del “gairebé” que es troba al fons del problema. Klein oblida que les crisis econòmiques són inherents al sistema capitalista, el mecanisme d’ajustament dels seus desequilibris interns inevitables. L’any del bicentenari de Marx és obligatori de recordar que el filòsof de Trèveris ja tenia estudiat aquest comportament i situava els esclats revolucionaris, la seva possibilitat almenys, just en l’escletxa que s’obre amb una crisi, aquell moment que segons Klein aprofiten els poders fàctics per fer via en l’agenda neoliberal.

A risc de ser injust, fa l’efecte que Klein i companyia, la Internacional de l’Esquerra Postmoderna, han deixat fora dels seus plantejaments la possibilitat revolucionària. Si no fos així, en lloc de debatre entre dues idees francament parodiables com són el decreixement i l’acceleracionisme -per saber quina té menys futur només cal saber a quina donen suport les esquerres catalanes-, la gran qüestió seria: com ens preparem perquè quan arribi la propera crisi es produeixi un esclat revolucionari?

La irrellevància de l’esquerra té moltes causes. El filòsof i llibreter Abel Cutillas em va inocular una idea que potser és una obvietat, però que sempre recordo: davant d’un problema pots ser part del problema o part de la solució. L’elit liberal -en el sentit anglosaxó del terme- de la qual Naomi Klein forma part sembla que no s’hagi adonat que les classes populars la detesten tant com detesten l’establishment neoliberal, és a dir, que forma part del problema més que de la solució.