Nancy Borowick: “No volia reduir els meus pares a malalts de càncer”

2.12.2018

“Ben aviat vaig entendre que el que havia estat documentant no tenia tant a veure amb la mort i el càncer, sinó que les meves fotografies eren sobre la vida, la família i l’amor”, explica Nancy Borowick (Nova York, 1985). La fotoperiodista novayorquesa va començar a fotografiar els seus pares quan la seva mare ja estava malalta de càncer, i al seu pare també n’hi acabaven de detectar un. Va decidir documentar el procés de tractament, les visites als hospitals, les escenes quotidianes, fins que els dos van morir, amb un any de diferència. Recopilant cartes que els seus pares s’havien enviat en la seva joventut, i fotografies antigues, Borowick va crear The Family Imprint, que explica la història de la seva família, i malgrat que la malaltia hi és molt present, no deixa de ser un homenatge a la vida. Les seves imatges es poden veure fins el 3 de febrer al Palau Robert.

Fotografia de Nancy Borowick

El teu treball, especialment aquest projecte, sembla molt personal. La teva fotografia és sempre així?

Sempre he estat interessada en les històries d’altra gent, així com les meves. Crec que tinc la inclinació de fotografiar temes amb els quals sento una connexió, i això implica entrar al terreny personal, a vegades. Si no sento aquesta connexió, això es trasllada a la imatge i s’hi veu una falta d’implicació. Pel que fa a aquest projecte, és evident que és el més personal que he fet mai, i de fet, perquè el tema ho demanava.

Vas tenir dubtes a l’hora de publicar el projecte?

No vaig tenir massa dubtes perquè sabia que compartir la meva fotografia i les meves experiències m’ajudava terapèuticament. Sempre he estat algú que necessita parar sobre el que sento, i en posar la malaltia dels meus pares a la vista dels altres, la gent responia i jo sentia que no estava sola. Crec que, si no hagués documentat aquest procés, estaria una mica perduda, perquè la fotografia és un llenguatge que entenc i puc fer servir, i aplicar-lo a la meva pròpia vida em va permetre estar amb la meva família, fer-los costat sense enfonsar-me.

Per què creus que la fotografia pot ser terapèutica?

Tothom té la seva vàlvula d’escapament, i la meva és la fotografia. En un primer moment no sabia que fotografiar els meus pares m’ajudaria emocionalment, vaig començar fent-los fotos sense saber ben bé per què, com si fes un diari personal. No me’n vaig adonar fins que un dia vaig deixar estar la càmera, pel simple fet que creia que ja havia fotografiat prou un moment. Després una infermera va venir a posar una vida intravenosa al meu pare, i en comptes de fotografiar vaig estar-m’ho mirant. Em vaig desmaiar, i quan ja m’havien estirat en un sofà, la meva mare va agafar la càmera per fer-me una foto, i va riure, dient que ens havíem intercanviat els papers. Crec que aquesta va ser la manera a través de la qual el meu cos em deia que necessitava seguir fotografiant, perquè això em permetia estar involucrada en la vida dels meus pares, i alhora, poder distanciar-me’n.

Fotografia de Nancy Borowick

Et defineixes a tu mateixa fotoperiodista o artista?

Abans em definia amb convicció com a fotoperiodista, perquè considerava que el meu treball era objectiu. La realitat és que hi ha temes, com el de la malaltia dels meus pares, que requereixen una intimitat que fa que t’allunyis del distanciament i l’objectivitat que caracteritzen el fotoperiodisme. La història de la meva família és subjectiva, i per això ara m’anomeno a mi mateixa “fotògrafa documental”, o storyteller. En les meves fotografies no hi ha res preparat, la llum amb la que treballo és la que hi havia en el moment de la foto, per exemple.

Aleshores, el projecte sobre els teus pares no és fotoperiodisme?

Quan vam anar a buidar la casa dels meus pares vaig trobar notes, fotografies i cartes que s’enviaven entre ells. Aleshores vaig sentir la necessitat d’incloure-les en el meu projecte, per explicar la història completa i no reduir els meus pares a “malalts de càncer”, perquè eren molt més que això. Això no ho faria mai un fotoperiodista, però crec que afegeix valor i profunditat a la història. Encara que no es consideri estrictament fotoperiodisme, el meu projecte segueix aquesta ètica, tot i que potser estèticament l’estil és més documental i artístic.

Fotografia de Nancy Borowick

Se’t descriu com a fotògrafa humanitària. Què vol dir això?

Treballo amb ONGs per documentar els seus projectes. Per mi, això vol dir que la feina que faig té al centre la humanitat, i alhora és una fotografia que té un propòsit: crear consciència i generar canvis. Crec que qualsevol fotògraf vol que el que fas sigui quelcom més que imatges boniques en un cartell, o en una pàgina web. En el meu cas, busco connectar amb la gent i ajudar-los, d’alguna manera.

Aquest projecte es pot inserir dins el que has descrit com a fotografia humanitària?

En certa manera, el projecte dels meus pares també es podria considerar fotografia humanitària, perquè hi ha una voluntat de connectar amb gent que ha passat pel mateix que jo. A més, espero inspirar a la gent a formular preguntes, i a demanar canvis. Per exemple, dins el llibre incloc reflexions de la meva mare sobre el sistema sanitari: ella trobava a faltar que els metges li expliquessin com els tractaments afectarien la seva vida. Crec que falta informació en aquest aspecte, i és un debat que s’ha de tenir. De fet, em pregunto si un metge, tenint el coneixement que té, es receptaria a si mateix el tractament que dona als seus pacients. Sabent el que saben, seguirien el protocol o optarien per una altra cosa? Així que, siguin de què siguin les fotos, els meus objectius són els mateixos: fer que la gent es plantegi coses, faci preguntes i, si hi ha sort, poder ajudar-los.

Fotografia de Nancy Borowick