Najat El Hachmi. La paraula de les mares

1.02.2018

A l’epíleg de La filla estrangera, la narradora ja anunciava que “escriuria la història de la mare“, i ara, tres anys més tard, aquest propòsit s’ha culminat amb la publicació de Mare de llet i mel (Edicions 62), que completa el tríptic de novel·les de Najat El Hachmi, juntament amb L’últim patriarca, sobre els membres de la família (pare, mare i filla), les seves circumstàncies socioculturals i la condició d’immigrants en una nova societat. El llibre ha sortit a la venda aquesta setmana i reivindica la silenciada tradició oral de les dones. Una novel·la feminista “per fer les paus” amb els seus orígens.

Najat El Hachmi | Foto: Alba Fité

La presentació del llibre, tal com farien Thaithmas, Fatima i Sara, les dones que tenen més pes en el transcurs de la història, s’ha oficiat amb un rigorós i fraternal esmorzar d’aromes rifenyes amb menges i begudes (el te amb menta no falla) que es preparaven les unes a les altres. “Abans fugia de qualsevol tipus de folklorisme com de la pesta”, explica El Hachmi, crítica amb l’explotació exotitzant d’aquests elements de manera absolutament superficial. Però ara, i segur que la redacció de la novel·la hi té bastant a veure, considera que, de fet, “fer aquestes coses també serveix per reconquerir-los”. I de passada són una lleugera alegria per la gola.

Mare de llet i mel narra en primera persona la vida de la Fatima, una dona del Rif que ja adulta, casada i mare deixa la seva família, el poblet on ha nascut i emigra sola amb la seva filla a Catalunya, on malda per tirar endavant. Articulada com un relat oral en què la protagonista torna al cap dels anys de visita a la casa familiar i explica a les seves sis germanes tot el que ha viscut, la novel·la parla de les dificultats de tota mena amb què es troba i l’escissió profunda que hi ha entre aquests dos mons.

Ampliant i aprofundint el món referencial en el qual s’havia mogut fins ara, El Hachmi retrata la riquesa relegada (amagada) de l’entorn rural del Rif, “una zona que sempre ha estat molt castigada” on les dones “fan d’escarrassos i es cuiden les unes a les altres”. Aquesta solidaritat és el fonament d’una història que recull la tradició parlada de l’amazig, de les dones a la llar i el seu particular cosmos, amb una tensió narrativa que contribueix a fer més visible la diversitat social i cultural i la complexitat identitària de les protagonistes.

 

La veu de la Fatima

“Les dones són estrangeres pel simple fet de néixer dones”, explica El Hachmi, perquè les seves cases i les seves cambres no són realment seves, sinó dels seus marits. És per això que, quan arriben en una altra societat, encara que hagin de viure en condicions humils o precàries, experimenten la sensació de sentir-se’l seu, és a dir, que pertanyen a aquest lloc on creixen els seus fills. “I els fills també hem de fer memòria”.  Confessa que el més complicat va ser “trobar la veu de la Fatima”, que es va convertir en el desllorigador de Mare de llet i mel. “No pots fugir del teu origen”, conclou.

Guanyadora del Premi Ramon Llull amb L’últim patriarca (2008) i del BBVA Sant Joan i el Ciutat de Barcelona amb La filla estrangera (2015), El Hachmi torna a les llibreries amb una novel·la plena de matisos sobre tot allò que implica la condició de ser una mare immigrant. “He acabat una novel·la. Parla de la mare. Volia abastar-ne la vida, entendre on va néixer, com va créixer i va ser educada. Em ve de gust fer literatura sobre totes les dones que he conegut perquè estan totalment oblidades”. Algú li pregunta què en pensa, la seva mare, del llibre. “La meva mare?”, respon El Hachmi amb un somriure. “Encara no ho sap!”.

Etiquetes: