Najat El Hachmi: “Ens vam descobrir musulmans quan vam arribar aquí”

14.05.2018

El Born Centre de Cultura i Memòria ha acollit aquest cap de setmana el simposi ‘Descolonitzar Europa’, una cita que proposava debatre sobre el passat i la memòria colonials del continent. El colonialisme és, de fet, un dels debats pendents i urgents que encara té Europa. Aquest passat ha estat sempre una qüestió controvertida i, per tant, evitada. Una de les sessions del simposi proposava debatre la matèria des de la literatura i la política.

Najat el Hachmi | Foto: Martí Albesa

L’escriptora Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979), que recentment ha publicat Mare de llet i mel (Edicions 62), va ser l’encarregada de tractar la digestió colonial europea des del raonament literari. El Hachmi explicava que va arribar a Catalunya (a Vic) als vuit anys, quan el període colonial ja s’havia acabat. Manté una relació intel·lectual llunyana amb la realitat política que la seva terra de naixement va suportar durant anys: “No sóc filla d’un període colonial però sí d’una consciència colonial. No he pensat mai en clau colonial ni postcolonial”. De fet, El Hachmi admetia no estar familiaritzada amb “la terminologia que incorporen les jornades”. Si alguna vegada la memòria colonial la sobrevola és en contra seu.

‘De moros a musulmans’, va titular l’escriptora la seva intervenció. “Vull parlar del que significa arribar del Rif, un lloc molt concret, a Catalunya, un altre lloc no menys concret”, deia abans de revisar la seva trajectòria personal. “Volia ser escriptora sense cap etiqueta afegida”, explicava sobre els anhels de joventut. Va començar a llegir a figures com Mercè Rodoreda o Víctor Català sense ser conscient del localisme que representaven: “Quan llegia com a nena, veia reflectida una part de les dones de la meva família”.

El Hachmi, però, va trobar a faltar algú que parlés de la seva realitat, la d’una noia immigrant amb aspiracions literàries. No aconseguia trobar en cap pàgina un mirall. “La meva realitat no ha estat plasmada a través de cap representació literària. Intentava trobar com fos aquest mirall on identificar-me”. Rodoreda o Montserrat Roig no eren suficients. “Jo volia veure una realitat més semblant a la meva. La de les dones amb qui havia crescut. La buscava desesperadament en altres literatures i no hi eren mai”. Tampoc quan consultava obres d’autores d’un origen semblant al seu. El que explicava Fàtima Mernissi, per exemple, escriptora nascuda en una família massa burgesa de Fez, no s’ajustava a la realitat d’El Hachmi, de família modesta i treballadora, de jove, en un centre mediació social.

De la lectura, El Hachmi passava a la tasca. “Una de les meves lluites és ser considerada escriptora”, admetia. “Només escriptora. Sense etiquetes”. El no poder reivindicar-se com a autora rasa ha resultat en una lluita per “desfer aquestes etiquetes”. Unes etiquetes que no distingeixen professions i que El Hachmi no va notar immediatament. Es tracta d’una estigmatització molt lligada a la religió. “A finals dels vuitanta no es parlava de musulmans. Se sentia la paraula moro, i no sempre en to despectiu”. El Hachmi recordava com Roig, en articles de començaments dels noranta, ja començava a identificar la criminalització de l’Islam, fins i tot per part de l’esquerra. “És un fenomen amb el qual hem hagut de conviure”, lamentava. El Hachmi ha crescut assumint “la complexitat identitària”.

A l’autora de L’últim patriarca la condició d’immigrant la va perfilar d’una manera que ella no concebia: “Ens vam descobrir musulmans quan vam arribar aquí”. “Des de molts estaments s’ha dirigit el debat cap a qüestions de tipus identitari i sobretot religiós”. Al Marroc, recordava El Hachmi, “la gent jove no parlava de religió. Com havíem de ser com a musulmans no era un fet preocupés”. Ni entre joves ni a la família: “No es parlava de preceptes ni d’indumentària. Els temes eren els valors i el fet espiritual”. Però l’arribada aquí ho gira tot: “Les primeres preguntes són sobre religió”. El resultat és que el nouvingut acaba pensant-se en clau religiosa. “Centrar-ho tot el la religió fa que tota la resta quedi a l’ombra, com ara les diferències lingüístiques”.

La resposta, sovint, és una arabització extrema dirigida des del fonamentalisme. “Aquest corrent està penetrant de forma perillosa. Colonitza la identitat en construcció. Volen fer-te creure que tot el que fas com a musulmà és erroni”. La islamització, finalment, aboca els immigrants al desarrelament. A no sentir-se ni del país d’origen ni del d’acollida. “I quan et tallen les arrels et converteixes en una persona vulnerable”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Vejam si més d’un “laic” català es descobrirà cristià quan vagi a un país regit per la llei de Mahoma…