Si Nabokov deia Lo-li-ta, nosaltres diem Eu-là-li-a!

13.02.2014

Si Nabokov deia Lo-li-ta, nosaltres diem, ufanosos, Eu-là-li-a! Perquè Santa Eulàlia guanya enters. La Mercè continua sent la patrona de referència, la santa que ens va salvar de la pesta, però aquella Laia que sortia a fer una cercavila fredolica pel febrer ara s’ha fet gran, i fins i tot s’ha revestit d’una gravetat solemne, amb aquests aires guerrers del Tricentenari. Ja no és Laia, ara és Eu-là-li-a. Aquest matís, que a alguns els pot semblar insignificant, és un dels detalls més reveladors del canvi de govern municipal.

 

Rostre de santa Eulàlia després de la restauració. Foto Pep Parer

 

En Toni Serés us ha parlat abastament de la llegenda de Santa Eulàlia aquí. Però hi ha una llegenda més moderna que cal explicar. Dimecres vaig saber que la bandera de Santa Eulàlia, que ara s’exposa com una relíquia venerable rere una vitrina del Born CC, fins no fa gaire dormia el son dels justos en un magatzem municipal de la Zona Franca. El Quim Torra, alertat per l’historiador F. Xavier Hernández Cardona, la va anar a rescatar i la va fer restaurar. La principal revelació de l’acció restauradora va ser que la patrona tenia els ulls blaus.

L’ensenya de Santa Eulàlia es remunta als temps d’Alfons el Magnànim, el 1425. Ho sabem gràcies als escrits d’Antoni de Capmany, estudiós de la història de la marina catalana. La bandera de santa Eulàlia encapçalava la processó dels mariners de les galeres de la marina reial, que s’hi encomanaven abans d’embarcar-se.

F. Xavier Hernández Cardona distingia l’altre dia al Born CC entre la bandera i el penó. La bandera de Santa Eulàlia es treu per Corpus, és una bandera cerimonial. La peça és de seda o tafetà i està pintada a l’oli en capes molt fines perquè pugui flamejar. Els materials són tan delicats que es deterioren molt. Tenim constància documental que cada deu anys es feia un nou encàrrec per restaurar parcialment o totalment la bandera. És a partir de la guerra dels Segadors que apareix el penó, una versió més portable. La bandera era massa monumental, la carregaven els cordoners a les processons i era impossible moure-la en una campanya militar.

A partir d’un cert moment es dissenya un penó de guerra per sortir amb més comoditat. Per tant, Santa Eulàlia és la patrona guerrera. Si la Mercè ens va salvar de la pesta, l’Eulàlia ens ha de protegir dels enemics. I pels vents que bufen, més ens val una Eu-là-lia que una Mercè ara mateix.

La bandera de Santa Eulàlia va apareixent en moments claus de conflicte bèl·lic al llarg de la història de Barcelona. Durant el setge de 1706, quan Felip V conquereix Montjuïc, qui defensa la ciutat és el nostre rei Carles III. El poble s’arremolina al voltant de la bandera de Santa Eulàlia per recuperar Montjuïc. A principis de 1714, els catalans es plantejaven de trencar el cordó del setge amb la bandera de Santa Eulàlia. El general Villarroel no ho va veure clar, conscient dels límits de l’exèrcit català. I al final la bandera no arriba a sortir. Però el dia 11 de setembre la bandera de Santa Eulàlia, ensenya de la ciutat, empara Rafael de Casanovas, la màxima autoritat. la bandera se’n va cap al convent de Jonqueres i s’enfila al baluard.

A la muralla de la ciutat hi onejaven tot de banderes negres i vermelles. En aquell temps, la bandera negra advertia l’enemic que qualsevol pres seria executat. La bandera vermella volia dir que la ciutat renunciava a capitular, que no es rendiria sota cap concepte. El missatge que llançaven els catalans era molt clar.

Mas i Soldevila explica que Casanova puja al baluard a cavall. La coronela és una força professional reglada encara que sigui civil i a Casanova li correspon anar a cavall amb uniforme militar de coronel. Per tant, és difícil que portés ell mateix la bandera. La ferida que va sofrir a la cama fa pensar que anava a cavall. Hi ha qui sosté furiosmaent el contrari. “Sigui com sigui”, diu Hernández Cardona, “segur que Casanova no anava amb la gramalla que porta a l’escultura de Rossend Nobas, que respon a una idealització romàntica del personatge”.

Després de la capitulació, el duc de Berwick evita el saqueig de la ciutat, però fa entregar totes les banderes, inclosa la de Santa Eulàlia, que són traslladades a Madrid, primer a Atocha i després a Palau. Amb els anys aquestes banderes es cremen o es perden per les esglésies del regne d’Espanya. No ens hauria de sorprendre si algun dia surt un retall de Santa Eulàlia d’una calaixera d’una sagristia de Salamanca…. No seria la primera vegada, oi?

Per això si Nabokov deia Lo-li-ta, nosaltres diem Eu-là-li-a. Perquè les carícies de Humbert Humbert eren pessigolles comparades amb els martiris de la nostra santa patrona.