Münster i Kassel, la cara i la creu

31.08.2017

Com si es tractés d’un fenomen astronòmic, els estiu de cada 10 anys coincideixen els tres esdeveniments més importants de l’escenari artístic internacional. Tots ells europeus. Fa uns dies vaig escriure sobre la Biennal de Venècia. Ara, per tant, toca parlar de l’Skulpture Projekte de Münster, que va néixer el 1977 i s’ha celebrat cada 10 anys. I de la Documenta de Kassel, que ha tingut lloc cada 5 anys des del 1955.

L'escultura de Claes Oldenburg a Münster | Foto Juli Pérez

L’escultura de Claes Oldenburg a Münster | Foto Juli Pérez

En aquest viatge a Alemanya he aprofitat per anar a Hamburg i Göttingen. D’Hamburg m’interessava conèixer l’espectacular nou auditori realitzat pels arquitectes Herzog&DeMeron, i també el Museu d’Art Contemporani. A la petita ciutat de Göttingen volia passejar pel seu casc antic, un dels pocs que es van salvar de la Segona Guerra Mundial.

Sempre que viatjo m’agrada visitar els centres de culte dels llocs on vaig. En el cas d’Alemanya ja havia visitat esglésies protestants en viatges anteriors, però aquesta vegada m’ha sorprès molt la gran quantitat de cartells anunciant algun acte relacionat amb Luter. I molts d’ells, amb la imatge d’un gran retrat en primer pla del considerat pare de l’ànima i del pragmatisme alemany. Per altra banda, als carrers també hi havia molts cartells, però en aquest cas de la campanya electoral al país. I és curiós, i no sé com s’ho han fet, però l’Angela Merkel s’assembla molt a Luter. Vaja, com si ella fos descendent directa d’ell. Similitud que ens pot fer pensar que estem davant d’una maniobra per explicar a la gent que l’Alemanya actual necessita algú com Luter per resoldre una situació social, tan important com va ser la reforma protestant del segle XVI. I deu estar funcionant bé, perquè tot i les moltes crítiques que ha rebut l’Angela Merkel per defensar sempre l’obertura del país a acollir refugiats de la guerra de Síria i del Proper Orient, tot indica que continuarà sent la Cancellera d’Alemanya. I ves per on, un dels punts bàsics que tracta la Documenta 14 és el tema dels refugiats.

Pel país m’he desplaçat en tren, fet pel qual he hagut d’utilitzar molt la DB, el servei de ferrocarril alemany. I encara que amb els dies un s’hi habitua, cada vegada que a les andanes de les estacions et trobes l’exèrcit patrullant amb gossos i els fusells a les mans, la veritat és que fan impacte. Nivell 5 d’alerta antiterrorista. I aquí m’agradaria tornar a referenciar la Documenta. Concretament en la substitució del nom de l’espai més emblemàtic de l’esdeveniment, MUSEUM FRIDERICIANUM, per la frase BEINGSAFEISSCARY, que vol dir SENTIR-SE SEGUR FA POR.

Nova inscripció al Friediricianum de Kassel: la seguretat fa por

 

Skulpture Projekte Münster 2017

Comencem per Münster. Una ciutat de l’estat de Renània del Nord-Westfàlia. Té una població d’uns 300.000 habitants. És un dels centres universitaris més importants del país amb diverses universitats i és seu episcopal des de l’any 799. Se la coneix com la ciutat holandesa d’Alemanya per la gran quantitat de gent que es desplaça en bicicleta. I a més, té un gran llac en un parc immens. Falta alguna cosa? No és que conegui gaire Alemanya, però diria que és una de les ciutats del país amb un dels nivells de vida més alts, probablement una de les ciutats més benestants d’Europa.

La ciutat va ser completament destruïda durant la Segona Guerra Mundial. Es va haver de treballar molt per restaurar la major part del seu casc antic. I una vegada fet, Münster es va plantejar la idea de convocar un gran esdeveniment per “estar present en el mapa de l’art contemporani”, tal i com va aparèixer publicat en el catàleg de la 1a edició. El Skulpture Projekte consisteix a invitar artistes de prestigi internacional a intervenir en l’espai públic de la ciutat. Posteriorment, un comitè seleccionador decideix quines són les escultures que passaran a formar part del paisatge públic de la ciutat. Val la pena recordar que l’artista catalana Susana Solano va participar en una de les edicions i la seva obra va ser seleccionada, motiu pel qual forma part de la col·lecció de la ciutat.

El món de l’art ha canviat molt des del 1955. I per això, en aquesta edició, comissariada pel seu fundador Kasper König, conjuntament amb Britta Peters i Marianne Wagner, podem dir que hi ha hagut més performers i vídeocreadors que no pas escultors. Tot i que aquest esdeveniment manté el nom d’origen, l’Skulpture Projekte de Münster ha entès que per poder ser un esdeveniment artístics de referència internacional s’havia d’obrir a les moltes més maneres que té l’art d’expressar-se en els nostres dies, a més de l’escultura. Especialitat que ha comptat amb la presència de la iraniana resident a Berlin Nairy Baghramian, els nordamericans Nicole Eisenman i John Knight i el conegut artista alemany Thomas Schütte. Quatre noms dels 35 artistes convidats en aquesta edició.

Skulpture Projekte de Münster representa “la cara” de la moneda del títol. La part amable, la part de la comèdia. Tot i que hi ha hagut performances en què s’ha criticat durament la realitat social del context internacional, com la realitzada per la romanesa Alexandra Pirici en la Friedenssaal de l’Ajuntament de Münster. No ens enganyem, un dels grans triomfadors en aquesta edició ha estat el francès Pierre Huygue, que hi ha presentat una instal·lació impactant. Té lloc en una nau industrial que compta amb una peculiaritat: al sostre hi ha un mecanisme pel qual s’obren dues grans finestres de manera aleatòria que deixen entrar  l’aigua quan plou. En el moment que s’obren, l’espai et recorda la sensació que es té quan estàs a l’interior del Panteó de Roma. Sí, un cementiri. Les instal·lacions d’aquest artista atrauen perquè, a més dels llocs que escull per realitzar-les, sempre hi és present la vida orgànica. A voltes un gos, un vesper d’abelles, plantes… Per accedir-hi calia fer una cua d’una hora i mitja, tot i plovent, perquè l’autor no volia que coincidissin moltes persones a l’interior.

Però per sobre de tot, hi ha l’artista turca Ayşe Erkmen, que és sense cap mena de dubte, qui més ha atret l’interès del públic. Amb el seu projecte On Water realitzat en el petit moll Staadthaven dels afores de la ciutat, ha permès a la gent caminar per damunt de l’aigua.

A tots aquests artistes hi hem d’afegir la participació de l’anglès Jeremy Deller, que ha continuat el projecte iniciat en l’edició anterior al jardí colònia Lublinring. També la presència de molt artistes que estan treballant en les darreres tecnologies per obtenir energia sense contaminar el medi ambient, com Aram Barthold i Ei Arakawa o l’excel·lent vídeo de l’argentina que resideix a Nova York Mika Rottenberg. Cal citar també l’alemanya Cosima Von Bonin, l’americà Tom Burr i l’anglès Michael Dean que han exposat a la nova seu del museu LWL-Museum für Kunst und Kultur. Tot plegat ens dona com a resultat un Skulpture Projekte de Münster impecable, fet que es pot comprovar amb la gran quantitat de públic que està visitant aquest esdeveniment.

Kassel

Documenta 14 de Kassel

Ara anem a Kassel. Ciutat una mica més petita que Münster. Té uns 200.000 habitants i està situada al Länder de Hessen. La ciutat va ser completament destruïda durant la Segona Guerra Mundial i els pocs edificis històrics que hi ha són tots reconstruïts. Una ciutat nova i ordenada racionalment, que també compta amb una bona universitat, un gran parc, i evidentment, amb la Documenta. I tal com comentava una noia de Kassel, “tota la ciutat està treballant per la Documenta”.

Però la Documenta és “la creu” de la moneda. Si Münster és l’exponent de la cara amable de l’art, a Kassel li ha correspost ser la part compromesa, la tragèdia. Aquella que sovint no agrada, però que vulguem o no, també existeix. El director artístic de Documenta 14 és el polonès Adam Szymczyk, que ha escollit com a lema d’aquesta edició Learning from Athens, Aprendre d’Atenes. La veritat és que aquest director ha introduït força novetats en aquesta edició. La més important, dividir Documenta en dues seus, Atenes i Kassel, motiu pel qual els artistes convidats han hagut de fer dues obres, una per a cadascuna de les dues seus. Val a dir que la majoria d’artistes que participen en la Documenta solen ser joves procedents d’arreu del món.

El plantejament conceptual d’aquesta Documenta vol ser un reflex de com estan vivint l’Europa del nord i l’Europa del sud, les repercussions de les guerres en dos territoris veïns nostres, el Nord d’Africa i el Pròxim Orient. I en aquest sentit, Szymczyk ha volgut retre un homenatge als grecs per la manera oberta i desinteressada com estan compartint el poc que tenen, amb els refugiats arribats d’aquests indrets. Dos són els motius principals pels quals una part de la Documenta ha anat a Atenes: poder incidir en la recuperació cultural i artística del país, i principalment, animar el públic amb esdeveniments artístics per visitar a Grècia, i contribuir així a la seva recuperació. Desconec els motius, però em sembla que Documenta Atenes no ha rebut el públic que s’esperava. En una enquesta que feia la Documenta als visitants, es demanava si s’havia anat a Atenes. Suposo que ja ho deuen saber, però d’aquesta manera es recordava a la gent que a Atenes també hi havia Documenta. Vaja, com si et retraguessin que no hi havies anat. En canvi, Kassel ha tingut molta atracció de públic, i a més, un públic molt internacional.

Es va a Documenta perquè la comunitat artística internacional li ha reconegut el mèrit de ser l’esdeveniment que et diu per on anirà l’art dels propers anys. Per tant, s’ha d’anar a Documenta. El fet que aquesta estigués organitzada en dues seus plantejava una incògnita: es va a Atenes? Els mitjans de comunicació no donaven gaires bones noves. Fins i tot, es va arribar a parlar del fracàs de la Documenta. I suposo que això va fer que no anés a Atenes, que pensés que amb Kassel ja n’hi havia prou. Però ara que he vist la Documenta de Kassel haig de dir que em sap molt greu no haver anat a Atenes. Per una part, perquè m’hauria agradat participar en les intencions del director, cosa que de fet es pot fer en qualsevol moment. Però l’altra ja no té solució, perquè sóc conscient que m’he perdut coses que m’haurien interessat, i segur que algunes d’elles m’haurien ajudat a entendre millor la Documenta 14 en el seu conjunt. Crec que, com a mínim, una de les coses que pretenia el director de Documenta 14 que veiéssim a Atenes, ja me la puc imaginar, exacte, les grans diferències econòmiques que hi han entre un lloc i l’altre. Sobre la Documenta de Kassel, haig de dir que ha estat excepcional. M’atreviria a dir que la millor de les que he vist. Ben segur una Documenta que marcarà un abans i un després en el món de l’art. Però què ens ha dit aquesta Documenta? Doncs, senyors, senyores, l’art com a espectacle s’ha acabat. Sí, lògicament podrem continuar fent el que vulguem, però a partir d’ara ja serà una altra cosa.

Haver anat a Münster abans que a Kassel em va fer adonar de la importància de la climatologia. I de la importància d’un paraigua. Moure’s amunt i avall per una ciutat plovent no és gaire còmode. Com que els pronòstics deien que plouria el tercer dia de la meva estada a Kassel, l’opció va ser anar primer als espais més llunyans, i deixar pel final els més cèntrics. I això va ser un gran encert, perquè sí que és veritat que si un comença a visitar Documenta pels espais principals, pot quedar bastant despistat. Trobar-se dins del Fridericianum (i sense cap voluntat de desmerèixer) la col·lecció del Museu d’Art Contemporani d’Atenes, quan el que s’espera trobar és la gran innovació artística internacional, es fa estrany. I si a més és la primera vegada que vas a Documenta, llavors vas completament perdut.

El primer lloc al qual sempre es va, quan s’arriba a Kassel, és a la Friedrichsplatz, perquè és l’espai que representa la Documenta. Un cop allà ja estàs més tranquil, ja has començat la visita. Però en aquesta ocasió hi havia un element que s’anticipava. Abans d’arribar a la plaça, de lluny podies veure com sortia fum de la torre del Fridericianum. En un primer moment et preocupes, però a mesura que t’hi vas apropant t’adones que ha de ser l’obra d’algun artista. O bé es tracta d’alguns dels efectes escenogràfics que, com el canvi del nom del museu, ha introduït el director artístic com una de les novetats d’aquesta edició. Una cosa o altra, el missatge està clar, aquesta Documenta avisa que no està de broma. Que alguna cosa es crema! I vigilem si parlem de foc aquí a Kassel, perquè no ens oblidem dels mals records que en tenen. La ciutat va ser destruïda el 22 d’octubre de 1943 en un bombardeig aeri de la Segona Guerra Mundial. I la realitat encara va ser més cruel, perquè va patir l’atac per dos motius, tant per ser una important seu d’indústria armamentística, però sobretot per ser la primera ciutat d’Alemanya que va començar a atacar els jueus. Un record molt dur de pair. Precisament Documenta va néixer amb la voluntat d’oblidar tots aquests fets, però en canvi, en aquesta ocasió la mateixa Documenta ha fet reaparèixer tots els seus fantasmes. Per aquest motiu s’han de tenir tots els respectes per una ciutat que es presenta al públic mostrant les seves vergonyes.

Mural dels nazis

Recuperada la tranquil·litat, i ja a la plaça, trobem la imatge d’aquesta edició, The Parthenon of Books de l’artista argentina Marta Minujín, una rèplica en escala reduïda d’un Partenó construït amb llibres prohibits de tot el món.

L’endemà passes davant del Fridericianum, et sap greu no entrar, però el pragmatisme t’obliga a anar cap a altres llocs més llunyans del centre aprofitant que no plou. Vas cap al Palais Belevue i ja comences a veure projectes que són interessants, com la instal·lació Interior Decoration: Memento Mori (2013-2017) de l’artista australiana Bonita Ely. Però et poses nerviós quan veus que hi ha moltes coses que et xoquen i experimentes una mica d’incertesa. Sortosament, quan et dirigeixes a la veïna Neue Gallerie. Aquí ja són molts els projectes bons. És impossible esmentar-los tots, però faré referència a uns quants. Ja en el vestíbul et trobes l’acció-instal·lació Carved to Flow del nigerià Otobong Nkanga, en la qual una japonesa amb molta simpatia et ven pastilles de sabó perquè contribueixis al finançament d’una Organització No Governamental. Més endavant hi ha la videoinstal·lació Journey to Russia dels italians Yervant Gianikian i Angela Ricci Luchi on s’explica l’experiència de la Júlia, una exiliada de la Guerra Civil Espanyola en la Rússia estalinista. Una mica més enllà el preciós vídeo Such a morning de l’artista hindú Amar Kanwar sobre la foscor, com també la seva petita videoinstal·lació Letter 5. Per cert, aquest artista és un dels pocs que també van participar en l’anterior Documenta, amb l’excel·lent vídeo-instal·lació The Sovereing Forest. També cal destacar el material d’arxiu de temàtica sexual, molt trencador, presentat per les nord-americanes Annie Sprinkle i Beth Stephens. I per finalitzar aquest espai em referiré a dos projectes entre els quals la relació és inevitable. D’una banda, la instal·lació Unlawfully Adquired Books from Jewish Ownership de l’alemanya Maria Eichhorn sobre l’espoli d’Alemanya al poble jueu. I de l’altra, Real Nazis del polonès Piotr Uklański, un gran i provocador mosaic de retrats fotogràfics i d’il·lustracions de nazis apareguts en revistes de l’època. Hitler al centre, tatxat per una ics vermella, envoltat pels seus oficials. Encara que pugui semblar estrany, a l’Alemanya actual el tema dels jueus, els camps de concentració i el mateix Hitler continuen sent tabú. Per això, aquest és el projecte que sens dubte ha atret més la gent. No només per la peça, sinó per les diverses reaccions que ha suscitat entre el públic alemany.  Gairebé tothom s’ho mirava de lluny, pocs s’hi apropaven. I les dues vegades que vaig anar a veure-la, sempre vaig trobar guies de la Documenta explicant-la. El públic feia molts comentaris, i sí que m’hauria agradat molt saber què deien, però com que no sé alemany, em vaig haver de fotre.

Abans d’acabar el dia, una mica de relax a la gran esplanada de gespa del Palau de l’Orangerie, però aquí tampoc es pot. En un dels costats del parc Karlsaue hi ha la intervenció Ruderal Society: Excavating a garden de l’austríac Lois Weinberger. Projecte on es fa un gran tall a la gespa en línia recta. Una gran ferida que permet descobrir què és allò que s’amaga a sota d’aquest gran parc, tota la runa que es va treure de la destrucció del 1943. Sort que no plou!

Un altre dia més. Avui cap a la zona universitària passant pel barri turc. Aquesta és una altra de les novetats d’aquesta Documenta. S’han distribuït seus d’exposició en espais nous i això ha donat a conèixer nous espais de la ciutat. Un d’ells és la Neue Neue Gallerie, un antic espai industrial. A l’entrada el gran mural Murriland! de l’australià Gordon Hookei. Uns conyons, però emprenyats cangurs, representant els aborígens. Ens expliquen de quina manera van viure l’arribada dels primers britànics que van trepitjar l’illa, com va ser la seva convivència i les perilloses repercussions posteriors. I en un espai molt proper, la molt bona i punyent instal·lació La farsa monea dels artistes espanyols Pedro G. Romero, Israel Galván i Niño de Elche. Un repàs per diferents moments de la història on els diners han esdevingut traïdors als seus objectius.

Aquest dia s’acaba amb el descobriment d’un nou espai, la sala Gieshaus de la Universitat de Kassel. Un espai petit i circular on només hi ha una vídeo-instal·lació. M’hi estic un moment, veig que té molt bona pinta, però dura una hora i quaranta minuts i ja és massa tard. Per tant, millor tornar a veure-la un altre dia.

És el moment d’anar per fi al Museu Fridericianum. Ara ja sabem per què s’ha instal·lat la col·lecció del Museu d’art Contemporani d’Atenes en aquest espai. I aquí el director ens torna a donar un toc d’atenció. En la primera sala ens posa el projecte The End del grec Nikos Alexiou. Un gran mandala projectat al terra i que ocupa gairebé tota la dimensió de l’espai. El director de la Documenta ara ens demana que ens tranquil·litzem. Vol que no anem amb presses, que no ens precipitem, que gaudim d’obres d’artistes de diferents generacions, des dels anys 70 fins a l’actualitat. Així, dels darrers anys del segle XX trobem Jannis Kounellis, Joseph Kosuth, Janine Antoni, Danny Matthys, Jan Fabre,… D’autors de principis del segle XXI Nikos Alexiou, Kimsooja, Pedro Cabrita Reis, Mona Hatoum, Bill Viola, Andrea Bowers, Emily Jacir i Köken Erwun. Aquest últim és un artista turc de qui m’agradaria destacar el seu impressionant vídeo I, soldier. Una crítica molt subtil al militarisme. I artistes actuals com Stelios Faitakis, Costas Varotsos, Ben Russell…

El darrer dia torno a la universitat, a veure la vídeo-instal·lació Crossings, realitzada aquest mateix any per l’artista nascuda a Munic, Angela Melitopoulos. Una sèrie de pantalles disposades en la paret circular de l’espai i al centre uns cubs movibles com a seients. No totes les pantalles projecten al mateix moment, es van encenent i apagant, però sempre n’hi ha una, que va canviant i que explica el relat. Aquest efecte t’obliga a moure’t en la direcció de seure, i per tant, a veure i rebre la presència de tots aquells, que com tu, també estan veient el mateix.

Les imatges projectades corresponen a un relat del que han estat els darrers anys del poble grec. En cap moment hem de pensar en un documental, ni tampoc en art polític, Només és la voluntat de compartir amb tothom, com viu i com interpreta els fets, aquest poble tant castigat.

La torre del Fridericianum fumejant | Foto Juli Pérez

S’estableixen relacions d’imatges. T’entendreix quan veus que són les dones gregues les que estan varejant les branques de les oliveres per fer caure les olives, perquè no hi ha homes. Mentre a la pantalla del costat veus on són els homes grecs, pegant amb pals una renglera d’escuts de policies antidisturbis, que suporten estoicament els cops sense respondre, perquè comprenen la seva indignació. El mateix succeeix quan veus les expressions de por que tenien nens i nenes d’entre 7 a 10 anys de Kobane (Síria), ara residint a l’illa grega de Lesbos, quan a la classe se’ls explicava que haurien de marxar de casa cap a un altre lloc perquè estaven arribant soldats que els volien fer mal. I al mateix temps s’escoltaven els trets dels tancs que ja estaven arribant a les afores de la ciutat. També t’entristeix l’explicació d’un arqueòleg sobre com s’estan destruint jaciments catalogats perquè la prioritat és l’extracció de minerals. I així moltes més sensacions, i permeteu-me només una més. Escoltar com una dona explica que en l’antiga Grècia, no només eren esclaus els presoners de guerra, sinó també tots aquells que contreien un deute tan gran, que no el podrien tornar mai en tota la seva vida. No us ho creureu, però quan surts, et sembla que has estat a Grècia. Cal felicitar a l’autora.

Actualment la totalitat del deute grec està en mans de l’anomenada Troika, la Comissió Europea, el BCE i el Fons Monetari Internacional. Abans la gran majoria del deute estava en mans d’Alemanya. Aquests dies l’Angela Merkel ha fet un míting electoral a Kassel, espero que hagi trobat una estona per anar a veure aquesta vídeo-instal·lació. Si més no, seria ben desitjable que donés la meitat dels beneficis de la Documenta a Grècia. I en el mateix sentit, estaria molt bé que Documenta fes una extensió per tots els països d’Europa, i exhibís aquest últim projecte que us he explicat a universitats i escoles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel-lent ‘article!!!
    Tant per la seva extensió com el contingut.
    Moltes gràcies per oferir-nos aquesta visió tant il-lustrada de la Documenta.
    De nou, Felicitats!!!