Mouselina de poularda, bolets escabetxats i maionesa de tòfona

7.01.2019

Em diu Magí Camps que amb aquest títol la meva crònica del premi Nadal no sortirà a les cerques de Google. Per indexar bé aquest article l’hauria hagut de titular ‘Marc Artigau guanya el premi Josep Pla amb la novel·la La vigília“. O bé, “Guillermo Martínez guanya el premi Nadal amb Los crímenes de Alicia“. Té raó. El SEO mata la poesia. Però seria un acte igualment inútil, perquè estic assegut en una taula amb periodistes de mitjans més ben posicionats, com Joan Safont del Nacional, Toni Vall de l’Ara, Anna Pérez Pagès d’Àrtic (BTV) o Carles Geli d’El País. Us puc assegurar que la mouselina de poularda a la tòfona i el corball rostit amb suc de ceba escalivada eren prou lleugers per no enterbolir el pensament, però Manuel Valls ha perdut els papers a l’hora del tortell quan, en lloc del rei, li ha tocat la fava.

Marc Artigau recull el premi Josep Pla a l’Hotel Palace

I tot perquè Marc Artigau, flamant guanyador del premi Josep Pla, ha esmentat els presos polítics en el seu discurs. “D’aquí a quaranta anys mirarem enrere i sentirem vergonya de la situació que vivim ara”, ha dit Artigau, en una sala ocupada majoritàriament per editors, periodistes, llibreters i gent del sector que l’ha escoltat en silenci. Una part dels convidats seguia el discurs a través d’una pantalla, des d’un altre menjador, ple de representants polítics. Manuel Valls ha esclatat amb un exabrupte en sentir la declaració d’Artigau: “Vergonya? Això ja ho veurem”, ha cridat enmig del menjador, davant l’estupor dels comensals, que no s’esperaven que la fava fes aparició amb tanta fúria.

Aquest article tindria més clics si l’hagués titulat “Manuel Valls rebenta la Nit del Nadal”, però no ho faré per respecte a Carmen Laforet, que va guanyar aquest premi ara fa 75 anys amb Nada. La seva filla, Cristina Cerezales Laforet, ens ha explicat que de petita es pensava que el Nadal era un premi de natació, un esport al qual la seva mare la va iniciar de ben petita. L’any 1944 el premi Nadal era un premi tan verge, que el podia guanyar una jove escriptora desconeguda de 23 anys. Després de l’estrena clamorosa de Laforet, el Nadal va servir per ungir autores com Luisa Forrellad, Carmen Martín Gaite o Ana María Matute. La professionalització del sector ha fet que avui un premi d’aquesta trajectòria no es pugui guanyar ja amb l’espontaneïtat amb què Laforet, amb aquella innocència, va enviar el seu original al premi que convocava Destino.

L’any 1944 el periodista González Ruano s’hi havia presentat convençut que guanyaria, però Laforet es va endur el premi amb la mateixa nocturnitat amb què la protagonista de Nada es planta a Barcelona. En aquesta edició, entre els cinc finalistes del Nadal, només hi ha un aspirant que s’hi hagi presentat a cara descoberta, Antolina Ortiz, autora mexicana de literatura infantil nascuda l’any 1971, que ha publicat títols com Quien soy, quien soy? i que potser ha concursat amb la mateixa innocència (o circumspecció) de Laforet.

Enguany el Nadal se l’ha endut l’argentí Guillermo Martínez amb Los crímenes de Alicia, una novel·la negra ambientada a la universitat d’Oxford, en què es desencadenen una sèrie de crims a partir de la lectura d’uns textos de Lewis Carroll. “La novel·la policíaca és plena de conjectures, que ens porta al terreny de l’especulació filosòfica”, ha dit Martínez, que ha invocat Borges, Leo Perutz o Umberto Eco a l’hora d’apuntar als mestres que l’han inspirat en aquesta intriga filosòfica.

Marc Artigau ha guanyat el premi Josep Pla amb La vigília, una novel·la que parla de la capacitat que tenim tots de reinventar-nos els records, de construir-nos una memòria d’una vida millor que la que realment hem viscut. El protagonista de la novel·la d’Artigau és Raimon, autor de contes a la ràdio que un bon dia rep un encàrrec inquietant d’una dona de Sarrià. La Cèlia li demana que escrigui la seva biografia, però no basant-se en la seva existència real sinó una vida inventada que ella en fer-se vella pugui recordar benignament. Més enllà de la perversitat de l’encàrrec, Artigau reconeix que sovint “és impossible destriar el que un escriu del que un viu”.