Mort a l’originalitat! Visca la còpia!

4.07.2018

Barcelona. 28 de juny del 2018. Hem arribat a un punt sense retorn. Donald Trump engabia nens sud-americans, Rajoy és registrador de la propietat, Maradona torna a ser l’enèsim “mem” mundial i el duet Nao Albet i Marcel Borràs donen el tret de sortida al Grec d’enguany amb la certificació que aquest món que vivim és de bojos i que res és el que sembla.

Una escena de ‘Falsestuff. La muerte de las musas’. Fotografia de May Zircus / TNC.

Som víctimes d’un engany continuat. L’home va caminar damunt de la lluna? Està viu realment Paul McCartney? Quina és La Gioconda original? La política, el periodisme i per suposat l’art (el primer de tots) han sigut instruments d’engany i manipulació al llarg de la història. I al segle XXI cada cop queda més evident. Però Nao i Marcel no parlen de política, sinó d’art i del binomi original/còpia. Falsestuff. La muerte de las musas és una nova mostra del gamberrisme il·lustrat de la parella, un nou capítol en la història que ells mateixos escriuen seguint una coherència dramatúrgica i estilística. En les seves obres tot és esbojarrat, no hi ha un camí lineal. Són deconstructors d’una realitat que ells mateixos s’inventen i la qual perverteixen, trenquen amb les seves pròpies narratives. I en aquesta obra a més a més en fan tesi de la seva metodologia. Un home, un tal Andrei Féikiévich (el fake ja és al nom) es dedica a falsificar obres. És un artesà de la imitació. Però sembla que hi ha algú que l’ha descobert. Boris Kaczynski ve disposat a desemmascarar el falsificador. Però mentre ho intenta coneixem bé la història d’aquest estafador. I en aquesta mena de nau industrial, un soterrani buit, va passant gent que explica com va sobreviure l’Andrei nen a la guerra, com va fer els seus primers passets com a falsificador i fins i tot com va conèixer la seva mà dreta, Thomas Kasebacher (de fet, nom del mateix actor que l’interpreta) i junts van crear la gran estafa a Kaczynski.

Però la història es mostra en diferents escenes on cada una trenca amb la linealitat estilística i de gènere de la precedent. Falsestuff és un collage de diverses escenes amb un to, un decorat i un escenari diferent en cada una. Així doncs tenim un teatre més físic, amb la ballarina Sau-Ching Wong posant veu i fent violentes giragonses; una partida de rol gravada i feta amb maquetes (Agrupación Señor Serrano style); una escena més conceptual i en silenci on se’ns mostra el procés de l’art… falsificat; un musical a l’oest americà amb accent ianqui; una Commedia de’ll Arte ubicada en una festeta de l’elit cultural… Cada part dialoga de manera directa amb la tesi del seus creadors: el valor de la còpia contra el valor de l’originalitat. Les escenes tracten de reproduir uns fets, una realitat falsa al servei d’un joc. Tot és fals, tot és una còpia. La maqueta, el musical, la commedia de’ll arte (dos gèneres estripats que exageren una realitat)… De fet, copien, perdó, adapten el ‘Burning down the House’ de David Byrne (cançó al seu temps versionada per Tom Jones i The Cardigans) per concloure la primera part.

El col·loqui a ‘Falsestuff. La muerte de las musas’. Fotografia de May Zircus / TNC.

Al principi de la segona part, un altre trencament, set cadires un al costat de l’altre on s’asseuran sis dels actors i un moderador per donar peu a un col·loqui sobre allò  que s’ha vist, analitzant el sentit de la primera part, el procés de creació (la inspiració ve pel llibre de Xavier Albertí, La muerte de las musas. O no) i al mateix temps donant pistes sobre els personatges. Però és clar, tot és una gran mentida. I a un servidor li entusiasmen en desmesura aquests jocs metateatrals. Després però el ritme s’encalla una mica per prendre la volada en un final made in Albet/Borràs, trets, sang i la descoberta final del verdader Féikiévich. Spoiler, aquest cop no és el Sergi Belbel. Ni tampoc espereu el director actual del TNC, Xavier Albertí.

Una de les grans virtuts del muntatge és sens dubte la seva condició híbrida. Si senyors, ser híbrid està més de moda que mai. L’essència de l’espectacle és en si mateixa molt europea. Multiestilística i multilingüe. Diuen que han format aquest espectacle amb gent d’arreu del món que s’han anat trobant durant aquests anys, gent bona, talentosa i original (bé… la originalitat… tots som còpia, no?). L’espectacle es veu, s’escolta, però també es llegeix molt. Es sobreimpressionen els subtítols que tradueixen el que diuen els intèrprets en anglès, castellà, francès, flamenc, indi, japonès o alemany.  De fet, l’espectacle està creat en col·laboració amb el col·lectiu belga Kuiperskaai, d’on són alguns dels intèrprets i membres de l’equip artístic. Com en una peli de Tarantino (comparació escoltada a les portes del bany), els intèrprets escollits son de perfils molt diferents, venen d’escoles i disciplines diverses: un clown, una ballarina, un músic, creadors de performance… Tot està equilibrat i els personatges brillen en cada una de les seves funcions, però les interpretacions de Jango Edwars, que brilla tant en el seu registre clown com en la faceta més venjativa i macarra i la de la Laura Weissmahr, transmutable a mil i un papers i que té el seu cim en la representació italiana de la festeta, són molt bones.

Aquests dos entremaliats haurien de presentar una obra cada any. Hom necessita ni que sigui un cop a l’any petar-se de riure, sorprendre’s, aprendre i transportar-se a un món caòtic i lliure, aparentment sense sentit. Les propostes del duet Albet/Borràs són una autèntica festa, pura pirotècnia teatral, però sempre amb una història i un context propi molt treballat. I en aquest cas, a més, amb una reflexió sobre el món de l’art que tanmateix transcendeix al fet humà i social. Què fem que sigui realment original? No som nosaltres mateixos còpies d’un alt valor? O més aviat podríem dir que som híbrids?

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris