Mor Josep M. Muñoz Pujol als 91 anys

27.11.2015

Dijous va morir l’escriptor Josep M. Muñoz Pujol a l’edat de 91 anys. Traumatòleg prestigiós, va desenvolupar la seva carrera literària en paral·lel amb la seva professió de metge. Autor d’assaigs, biografies, novel·les i obres de teatre, Muñoz Pujol era un home que estimava el país i el teatre.

Muñoz Pujol, un dels autors de  L'origen de l'oblit | Foto de Joan Tomàs / TNC

Muñoz Pujol, un dels autors de L’origen de l’oblit | Foto de Joan Tomàs / TNC

 

“Llevat dels últims mesos, ha tingut una vida plena, que ha pogut acabar dedicant a la seva gran passió, escriure”, ens deia el seu fill Josep M. Muñoz, editor de L’Avenç, en comunicar-nos la notícia. “Ha estat un home de cultura immensa, molt probablement fruit d’una curiositat que, m’atreveixo a dir, no ha perdut amb els anys, ans el contrari”, diu el dramaturg Marc Chornet, que va dirigir la seva última obra estrenada al TNC la temporada passada. “Una curiositat que s’endevinava en la seva mirada, àvida de descobrir en el seu interlocutor nous reptes de diàleg, debat, creació. La seva obra teatral estava travessada pel batec del temps. Apropar-me a ell en la seu moment de màxima maduresa va ser com entendre els fonaments del nostre teatre contemporani: ell i els seus coetanis van haver de llaurar terra cremada culturalment parlant, van haver de decidir quines llavors plantar. La seva inquietud i neguit, els seus viatges, l’ajudaren a conèixer de primera mà què s’estava fent arreu d’Europa”, diu Chornet.

Tot just la temporada passada, Marc Chornet recuperava al TNC dos dels seus textos dramàtics sota el títol ‘No obstant això, hi ha haver un moment en què tot va ser possible’, en el marc de l’epicentre L’origen de l’oblit. Aquest muntatge es va fer a partir d’una selecció de textos de Muñoz Pujol, d’una banda d’El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990), i de l’altra, de les seves obres teatrals AntígonaKux, my lord! i la inèdita Les bacants. Maria Nunes en va parlar extensament a Núvol.

L’editorial 3i4 li havia publicat tot just aquest any la novel·la  L’experiment, una història de sofrença i frisança que trasllada els protagonistes de Les afinitats electives a la societat catalana actual i que, des de la seva estabilitat burgesa, se sotmeten volgudament a un exercici perillosament romàntic que posarà a prova el seu instint i que farà ressaltar, inevitablement, la transcendència dramàtica de les combinacions complexes i irresistibles. En un article recent publicat a Núvol, Francesc Ginabreda escrivia que “la prosa de Josep Maria Muñoz és elegant i mesurada, amb un to que s’adequa perfectament a l’ambient aristocràtic en què viuen els personatges”.

 

Un metge escriptor

Doctor en medicina va començar la seva carrera escrivint en castellà i català, i des del 1960 només en català. Va debutar amb Torna un home, premi Maragall (1955), al teatre Romea el 1956. Estrenà després No hay camino (1959) a Barcelona i La hora de todos (1960) al teatre María Guerrero de Madrid. La seva obra Antígona 66, premi J.M.de Sagarra 1965, estrenada el 1967 i publicada el 1968, es distingeix per la recreació del mite amb una intenció cívica. “Coneixia i estimava la mitologia clàssica”, diu Chornet. “En la seva poètica els herois antics portaven texans i parlaven de tu a tu amb el present de l’autor. Sense perdre la dimensió tràgica, les seves obres s’impregnaven de nous aires germànics, anglosaxons… d’arreu on bufessin vents de contemporaneïtat”. Com ens recorda Julià de Jòdar, “Antígona 66 va ser estrenada per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, sota la direcció de Maria Aurèlia Capmany, amb escenografia de Jordi Galí, un dels joves pintors destacats de l’època, i cançons de Bob Dylan –aleshores, pràcticament desconegut, aquí–, triades i traduïdes pel mateix dramaturg”.

“El poder i la lluita per la llibertat són a l’arrel de Kuk my lord (1970), una obra aleshores prohibida i que per això mateix va esdevenir un referent generacional”, ens recorda Jordi Coca en un article publicat avui mateix a Núvol. La prohibició de l’estrena de Kux my Lord (publicada el 1977) al Festival Internacional de Sant Sebastià (1970), en provocà la suspensió. Sergi Belbel observa que Muñoz Pujol “era sens dubte un dels representants d’aquella famosa generació “malaguanyada” que per culpa de no haver estrenat els seus textos en condicions, diguem-ne “normals”, van patir una “desconnexió” pràcticament absoluta dels escenaris”.

Posteriorment estrenà En Companys(1981), la comèdia Fleca Rigol, digueu (1985, publicada l’any 1993), Alfons Quart (1988, premi I.Iglésias), Vador o Dalí de Gala (1989), Somni de mala lluna (1992 premi de la Crítica Serra d’Or), L’Encobert (1995), Seducció; dificultat pel domini de la casa (1995) i Anar i tornar de la taverna Pilsen (1995). L’any 1998 féu incursió en el món de la novel·la amb Dies de la raó perduda i ha escrit l’obra de prosa historiogràfica La gran tancada (1999).

També va escriure les biografies de Joan Fuster (El falcó de Sueca, 2002), d’Agustí Duran i Sanpere (Agustí Duran i Sanpere, 2004) i de Lluís Nicolau d’Olwer (Lluís Nicolau d’Olwer. Un àcid gentilhome, 2007), el relat La gran tancada (1999), a partir de la tancada dels intel·lectuals a Montserrat el 1970, l’estudi històric El cant de les sirenes: Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990) (2009, guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona de Ciències Humanes) i les novel·les Dies de la raó perduda (1998) i Tots els camins duen al llit de Venus. Història d’Abelard i Heloïsa (2010). Fent balanaç de tota aquesta obra, Jordi Coca diu que “amb tota certesa haurem de tornar a la novel·la Dies de la raó perduda (1998) i a la biografia de Lluís Nicolau d’Olwer (2007). I també a la seva Antígona-66. Com a mínim haurem de tornar a aquestes obres, que no és pas poca cosa”.