Mor Antoni Maria Badia i Margarit

16.11.2014

Ha mort d’Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920 – 2014), als 94 anys, conegut per la seva constant i fervorosa tasca d’investigació en la llengua catalana, especialment en el camp de la lingüística històrica. El funeral se celebrarà dilluns 17 a les 15h, a l’església del Pi.

Antoni Maria Badia i Margarit

Antoni Maria Badia i Margarit

Compromès amb la llengua catalana i la seva causa, va dedicar tota la seva vida a estudiar-la amb afany i profunditat. Va estudiar Filologia Romànica durant la fosca època franquista a la Universitat de Barcelona, on va coincidir amb personalitats com Miquel Dolç, Maria Aurèlia Capmany, August Panyella, Joan Bastardas o Jaume Bofill, entre altres. Després de llicenciar-se, es va doctorar amb un estudi sobre morfologia històrica a la Ciutat Universitària de Madrid. Va ser catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola i de Gramàtica Històrica de la Llengua Catalana, i rector de la Universitat de Barcelona, càrrec al qual va accedir gràcies al seu reconegut prestigi acadèmic.

Com a docent, va ser professor visitant a diverses universitats europees i americanes, i va ser nomenat Doctor honoris causa per les universitats de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc, Sorbonne, Perpinyà, Illinois, Rovira i Virgili, Illes Balears, i Alacant, a més del Knox College nord-americà. Va estar molt vinculat a l’Institut d’Estudis Catalans, institució en la qual va presidir la Secció Filològica.

Badia i Margarit va fer recerca en l’àmbit de la lingüística històrica, sobretot catalana, disciplina en què va tractar tema sobre morfologia, sintaxi, fonètica, semàntica i altres més generals, però també va dedicar part del seu temps a la dialectologia, primer de la llengua aragonesa i després de la llengua catalana, i a l’onomàstica, centrant-se especialment en els elements botànics de la toponímia. D’altra banda, va participar activament en la fase inicial de l’elaboració de l’Atles lingüístic del domini català.

De la seva vasta obra, destaquen sobretot la Gramática histórica catalana (1951), la Gramática catalana (1962) i la Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica i diastràtica, que va publicar l’any 1994. Altres obres que va escriure són La llengua catalana ahir i avui (1973), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981), Llengua i poder (1986).

Va dedicar-se a realitzar estudis de lingüística estructural, però també va estar interessat en la comparatística, la història de la lingüística, les relacions del català amb les llengües, els quals es troben tots recollits a Llengua i cultura als Països Catalans. Des del punt de vista sociolingüístic, l’obra La llengua dels barcelonins (1969) és la més rellevant. Tot això li va valdre les diverses distincions que al llarg de la seva vida va anar rebent. Per exemple, la Medalla d’Or de la Generalitat, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

En un comunicat del president Mas, es recorda la faceta personal de Badia i Margarit: “«On revient toujours aux premiers amours», li agradava de dir al professor Badia i Margarit. Els seus amors, primers i de sempre, van ser la seva dona i col·laboradora incansable, Maria Cardús; les seves publicacions; i els seus alumnes i deixebles. Tot relligat pel seu compromís amb Catalunya i la seva fe cristiana.”

Ferran Mascarell ha parlat de Badia i Margarit com “un catalanista insubornable i una magnífica persona”. També ha volgut destacar que a Badia i Margarit “li devem molt”, ja que “la seva tasca al llarg de tota la vida té molt a veure amb el moment de fortalesa interna pel qual ara passa la llengua, una llengua que s’ha modernitzat mitjançant persones com ell”. Així mateix, l’ha recordat com “una d’aquelles persones que va impulsar tots els mecanismes paral·lels i complementaris a la vida acadèmica, que començaven a configurar el sistema d’institucions de la llengua que actualment tenim. Aquells espais de recuperació de la llengua, de caràcter cívic, als quals ell aportava la seva manera de ser tranquil·la i convençuda al mateix temps”.

Segons Isidor Marí, “Badia va tenir un paper decisiu en la renovació de la Secció Filològica durant la seva presidència (1989-1995). A més del seu mestratge i els seus estudis, va liderar transformacions importants a la Universitat de Barcelona i a l’IEC. I personalment ha estat un referent cívic en moltes ocasions. Jo mateix el recordo, als inicis del procés sobiranista, cridant independència en un acte de l’Ateneu”.

Carles Duarte recorda Badia i Margarit com “una persona decisiva en la consolidació i en la renovació dels estudis de lingüística catalana en un període d’arraconament i dificultats per a la projecció pública de la nostra llengua”. Així mateix, a títol personal, Duarte hi va col·laborar “estretament en ser elegit rector de la Universitat de Barcelona quan jo era un estudiant del seu Departament. Va crear els Cursos de Llengua Catalana que han esdevingut els actuals Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i en vaig ser el primer director, entre 1978 i 1981, i vam emprendre junts el repte de fixar i aplicar un llenguatge administratiu català vàlid per a la societat actual, reflectit al Formulari administratiu que vam publicar l’any 1979, abans que el català fos reconegut com a oficial per l’Estatut d’Autonomia del mateix any”. Segons Duarte, “era un home savi i honest, un ciutadà compromès amb el país i amb la democratització de la seva universitat, un mestre generós. La seva memòria m’acompanyarà i m’inspirarà sempre”.

L’escriptora Tina Vallès ha recordat el filòleg en el seu compte a Twitter, en cinc tuits que els reproduïm aquí. Comencen així: “Vaig tenir la sort de treballar amb el doctor Badia i Margarit en un projecte panromànic; exigent i amable, tossut i educat, una eminència”; “Acabar la carrera i rebre trucada seva a casa va ser antològic. Sí a tot, li vaig dir. I vam començar un diccionari romànic d’antropònims”; “Fins que es van acabar els fons europeus destinats al projecte dos anys després. L’atenció que posava quan t’escoltava et feia creure en tu”; “Vivia a Portaferrissa i anava al IEC pel Carme amb la maleta. L’anava aturant gent. Tenia temps per tothom. Tot i que tenia geni quan calia”. I acaba així el seu petit homenatge: “94 anys en són molts però fa temps que es tornà immortal. Som MOLTS els que li devem MOLT al gremi de la filologia. Descansi en pau, Mestre”.

L’escriptor Jaume Cabré considera que Badia i Margarit ha estat un “mestre de mestres: m’admira l’admiració dels mestres cap al mestre. Puc dir amb orgull que vaig rebre classes de BM; encara les recordo ben vives.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Va dir, certerament i profèticament: «Estem pagant un preu molt elevat per no haver pogut assimilar la immigració dels anys 60. La del 29 també va portar molta gent, però aleshores el català tenia vitalitat. Candel recorda com la seva veu infantil cantava cançons catalanes. Als anys 60 això ja no es va poder fer. El català tenia prou feina a salvar-se. Aquella segona onada immigratòria amb els anys es va fer gran en edat i en maduresa econòmica i cultural. Ara hi ha dues societats en un mateix país. És un problema estructural, un fet consumat: “Somos catalanes”, però en castellà.»
    I -afegiríem- pagarem un preu molt alt per no assimilar l’onada migratòria dels 2000… És clar que ja plou sobre mullat i ja no hi ha prou “disolvent”… Tot i això aquesta situació posa de relleu la mentida del suposat autogovern que diuen que tenim….En fi, tot continua estant pelut, potser, paradoxalment, més que durant el propi franquisme…